Tot esperant la detenció dels tumultuaris

Xiulets, empentes, crits. A mesura que avancen, i que no troben qui els ho impedeixi, envalentits els uns amb els altres, la cosa es fa més violenta. Les tanques que mig devien d’envoltar l’edifici oficial salten enlaire. Més concretament: les empenyen, les alcen, les llancen contra el grupet de policies que ha quedat arraconat contra la paret i que, fins aquell moment, amb la simple interposició dels seus cossos sense cascs ni escuts ni porres ni armilles ninja, deien a la muralla humana, a la multitud enfervorida que si us plau, no, això no, au, vinga.

Duen bastons. Els fan servir per colpejar tot el que troben. La paret de l’edifici, també. La paret, amb ràbia i ulls desorbitats. Cares d’odi. Han arraconat els policies fins a la porta. N’hi ha un parell que sí que s’han posat casc. Les tanques metàl·liques ara es fan servir d’ariet i esclafen els uniformats que, finalment, impotents davant la massa tumultuària, es refugien dins de l’immoble. Alguns individus, amb els bastons, piquen amb força contra la porta. En salten estelles de vidre i de metall. Els brams dels assaltants són un soroll de fons que eixorda. Els bastons han afeblit el vidre però no n’hi ha prou: entre uns quants, coordinadament, l’envesteixen amb una de les tanques metàl·liques. Queda trinxat. Arriba un punt en què un dels líders de l’escomesa (igual com tots, amb la cara ben visible, perfectament identificable), s’enfila sobre les desferres de la porta i diu als seus seguidors que ja ho tindríem.

Parlo d’això que va passar l’altre dia a una província espanyola.

Quan en vaig veure les imatges vaig pensar, ves quines coses, en el terme “alçament tumultuari”. És una expressió que mai de la vida no se m’hagués acudit si no fos que des de fa cosa de cinc anys, i del bracet de representants polítics i judicials i mitjans de comunicació dels veïns de ponent, s’ha fet servir de manera insistent i gens casual per descriure les manifestacions independentistes catalanes. Sense cops de bastons ni assalts agressius a edificis oficials, però sempre, per a ells, “tumultuàries”. Perquè la legislació espanyola deia això, que aixecar-se públicament i tumultuàriament (ahà) per tal d’impedir, per la força o al marge de les vies legals, l’aplicació de les lleis o l’exercici de les funcions d’alguna autoritat etcètera, era delicte de sedició, i que entre tants i tants anys de presó; i perquè els calia, així doncs, que les manifestacions catalanes encaixessin a la tipificació.

Les altres, no.

Algú potser podria creure que, per a la impunitat de l’alçament tumultuari, els atacants de les oficines de la Junta de Salamanca (el seu ens autonòmic) han aprofitat que la sedició ha estat eliminada del seu codi penal, però la realitat és molt més senzilla: no hi pensen, ells, en les conseqüències. No són cosa seva.

Davant de les imatges d’aquell assalt, hom podria pensar, què sé jo, que igualment podrien encaixar en les cosetes que han establert al seu codi penal per substituir-hi l’article derogat, i que ara parlen de qui, actuant en grup amb la finalitat de carregar-se la pau pública (prou general, no?), violenti o intimidi persones o coses (com s’intimida una cosa és un detall que ara per ara se m’escapa), bo i envaint instal·lacions o edificis i alterant greument el funcionament dels serveis que s’hi presten. Però, és clar, hom podria pensar-ho si qui en pogués ser acusat fos un català. O algú que es manifestés pels drets dels catalans. O un espanyol antifeixista. En casos així, a més a més, ni tan sols no farien falta proves per a l’acusació: la paraula d’un policia, o de molts, ja els va a missa. “I es van llançar amb les seves costelles contra les nostres porres i ens miraven malament i era un infern i el Fairy…” Podem fer-ne broma, i també és sa que en fem broma si, alhora, no oblidem que a Madrid hi ha un noi condemnat per haver-se manifestat a favor dels catalans. Quatre anys de presó com a exemple i escarment.

Però no, prou que ho sabem: els individus que l’altre dia reclamaven, bastó i rojigualda en mà, que a mi què la tuberculosi bovina i a mi què si s’encomana a les persones; els individus que bramaven que prou de controls i que a la merda Europa i a la merda els veterinaris i a la merda tot, aquells individus de l’assalt, deia, no eren Dani Gallardo. I per això, si algú n’espera la detenció, la pública exposició, la condemna, ja pot fer-ho, sí, però ben assegut.

Que diuen que a Castella ara tenen els de Vox a la conselleria del ram, i que havien anunciat “flexibilitzar” els controls veterinaris, i que com que no ha pogut ser, se’ls han sublevat. Que algunes veus denuncien anys i panys de pràctiques mafioses i protecció institucional. Perquè el toro no pateix, la tuberculosi no existeix i arribanyanya. Quan sembla que no pots estar més farta de l’estat espanyol, va ell i au, tres tasses.

Passat el basqueig, de vegades penso que li ho hauríem d’agrair. Per recordar-nos, cada vegada que ens despistem en batalletes a les branques, quina és l’arrel de la qüestió: que no tenim res a veure amb el seu món i que no hi volem tenir res a veure.