Tot és mentida

Fa una setmana i poc, és a dir, un segle, es parlava que la ministra espanyola Dolores Delgado havia abandonat l’homenatge de la Generalitat a les víctimes de Mauthausen perquè s’hi havien esmentat els presos polítics. Si Delgado hagués estat del PP, o de Cs, potser tot hauria quedat en una insolència més –si no m’agrada el que sento, me’n vaig–, però aquest cop la ministra era del PSOE, la qual cosa provocà la defensa corporativa de l’esquerra ‘canalla’, que va afegir escarafalls als escarafalls: passat el fet objectiu per la coctelera del 155, era oficial: la Generalitat havia comparat la situació dels presos catalans amb la dels deportats al camp de concentració. Quins monstres, els indepes, una altra vegada.

Ja se’n va parlar prou i aquest article no vol parlar d’això. Vol parlar del fet que tant se val que tothom hagués vist el vídeo, tant se val que tothom hagués pogut escoltar el fragment –qui sap com continuava el discurs?, a qui li interessava l’homenatge, realment?– i comprovar de forma empírica si existia tal comparació. No: això va quedar així, gravat en pedra, com també hi ha quedat la bola que Quim Torra, abans de fer de president, va descriure els castellanoparlants del món com ‘bèsties amb forma humana’, i punt final. I malgrat que ningú no presumiria mai de ser un mancat en comprensió lectora, ni de ser un fanàtic, ni de ser un opinador desinformat, encara avui no hi ha setmana que algun tertulià del 155 no en faci esment per, tot seguit, posar-se a xiular quan algun innocent li intenta explicar (una altra vegada) la veritat de la metàfora. L’operació de deshumanitzar els independentistes inclou, també, presentar-los a ells com els deshumanitzadors, ja n’hem parlat en altres ocasions.

Tornem a la qüestió. Per a imposar una falsedat de manera oficial, s’ha de tenir un poder que no té tothom, poder amb totes les lletres. Ho hem vist clarament al judici, on centenars de policies, guàrdies civils i esbirros diversos de l’estat es presentaven com a supervivents d’una mena d’apocalipsi zombi-indepe. Rambos curts de gambals però amb poder, el poder de mentir sota jurament, perquè la seua mentida té l’aval de l’estat suprem. Gràcies a aquest poder, la ‘tormenta’ ha pogut relatar que es va sentir violentada per mirades d’odi i crits de ‘Voltarén’ sense patir per esdevenir la riota dels seus paisans. Ara ja no sou tan optimistes, eh?, deien els tertulians del 155 als contertulians indepes, alleujats per l’aflorament de les ‘veritats’ calcades dels seus soldats: valtros i els vostres vídeos…, ja us ho vam advertir, pesats: faltava sentir l’altra part. És a dir, la de qui té el poder d’imposar el seu relat.

Enregistreu-ho tot, ens dèiem els votants de l’1 d’octubre, tinguem el mòbil a mà, ens diem a les manis amb possibles infiltrats, pensant-nos qui sap què. Que les imatges valen res, per exemple, sense el poder de fer-les valdre. Quan ets de l’equip del poder, en canvi, no et calen ni imatges: fa no res Albert Rivera va dir, una de tantes, que els CDR tallen carreteres cada dia, i a Madrid pau i a Valladolid glòria, perquè ningú no li demanarà mai de demostrar res. O amb mitja imatge ja en tens de sobres, penso en les gires de l’escarni de Cs als municipis ferits per la repressió, on la notícia és un insult i no que no n’hagin sortit volant, en sentit literal o figurat. O, per no centrar-nos en un partit fundat tot ell sobre una mentida, que era massa fàcil: ‘Bufetades a les eleccions a la cambra [de comerç]’, titulava El Periódico en portada l’altre dia, amb l’anecdòtica foto d’una baralla friqui de votants fora de l’edifici, per no titular –o per distreure de la notícia– que la candidatura independentista hi havia obtingut una victòria històrica.

Després d’aquest cherry-picking desendreçat (costa, de triar, xeics), ja podem aclarir que ningú no se’n salva, ni indepes ni depes, de fer mà de falsedats contra l’adversari. Però, una vegada més, l’equidistància entre tanta distància és fer trampa: cal tenir poder, ja ho hem dit abans, per a esborrar una realitat amb una altra. En l’opinió pública general, allò que no ha decantat la repressió de l’1-O, el pic de l’1-O, ja no ho decantarà cap més imatge, vídeo ni testimoni internacional. Estructuralment, demogràficament, mediàticament, judicialment, l’estat ha aconseguit que l’independentisme no estigui en condicions de reivindicar-se ni amb la veritat.

Tot això també val pels companys de viatge que, diu el CEO, diuen les eleccions espanyoles, avui tornen a ser a l’andana esperant l’Espanya que ara sí –i no fa dos anys, ni deu– ha de satisfer les demandes sobiranistes. Sense proves. Sense cap veritat que ho demostri. Sense cap hemeroteca que ho sostingui, ans al contrari. I vet aquí la paradoxa: després de defensar les nostres veritats a mort cada dia, després de denunciar incansablement els relats falsejats de l’estat, va ens empesquem una fantasia que l’estat ja no sap com fer-ho per desmentir-la: que un dia canviarà. En fi, suposo que en un futur n’aprendrem, de guanyar-hi mentint sobre l’altre com els poderosos, perquè de moment, les fantasies dels indepes van sempre contra els indepes, mentre que les de l’equip del poder sempre fan favor al poder.