Claude Lévi-Strauss, des de l’antropologia, va obrir-nos finestres per entendre que la cultura és un sistema, una estructura en què cap tot. Ell ho aplicava en societats, diguem-ne, llunyanes (aleshores en deien primitives) que els etnòlegs anaven a estudiar. Però, el seu contacte amb el lingüista Roman Jakobson va permetre-li establir algunes lleis generals que ens serveixen avui dia per a dir que tot és cultura: l’art, la literatura, el teatre, l’arquitectura, la fotografia i moltes altres disciplines que ens arriben beneïdes des de temps antics, si no remots; i, alhora, totes les activitats que formen part intrínseca de la societat contemporània: la televisió, la publicitat, l’esport, les festes i els costums, les relacions de parentiu, els tatuatges, els còmics, els grafits i tot allò que hi vulgueu posar. La cultura no seria una cosa que trobes només en els dispositius Il·lustrats que vénen avalats per les tradicions del poder, sinó que és una xarxa en què s’entrecreuen molts àmbits i moltes concepcions del fet cultural.

Tot és cultura. I, tanmateix, no tota serveix per a les mateixes coses, no tota és alliberadora; n’hi ha que viu a favor del sistema i en contra nostre, encara que no ens n’adonem. Hi ha una cultura que fa basarda; cal triar, perquè no totes les cultures són iguals. En poso tres exemples extrets de l’actualitat. I un remat final.

1.

Fa uns dies Ferran Utzet, director de teatre, va publicar un article en què denunciava que la programació de Catalunya Ràdio “ha renunciat a la funció de servei públic i ha apostat pel monocultiu esportiu”. Utzet hi repassa la graella i posa l’èmfasi en la desproporcionada presència de retransmissions, informacions i debats sobre l’esport.

Quanta raó que té! I això no passa només a la ràdio pública catalana, també a TV3 es practica aquest monocultiu a què es referia Utzet. Programes i més programes sobre esports a banda del canal especialitzat que ja tenen (Esports 3), la qual cosa és prou indicativa d’aquesta rellevància que es dóna, diguem-ho clar, no a l’esport de base, sinó al comerç esportiu.

Tota aquesta preponderància de l’esport s’entén per la recerca bastarda de l’audiència: se suposa que la gent escolta i veu esport, i s’interessa per les absurdes informacions i discussions sobre què fan els seus protagonistes. I si dius que els mitjans públics estan obligats a oferir programes i informacions sobre altres àmbits més minoritaris, com els de la cultura que es llegeix i que s’interroga, et miren amb desassossec. La cadena Catalunya Música, dedicada a allò que en diuen música clàssica, té una audiència de vint-i-sis mil oients: segur que hi ha algú que mana que ja pensa a tancar-la perquè som massa pocs els qui la sintonitzem.

Quan escoltes tertúlies esportives o llegeixes segons quins articles “especialitzats” en què es donen voltes i més voltes a temes esportius en què la societat ha desaparegut i tot es basa en la competència i la banalitat, t’adones de quanta raó tenia Charles Bukowski quan, fa molt temps, escrivia això: “Tots sabem que els redactors d’esports són el pitjor del pitjor quan han d’escriure i especialment quan han de pensar; no sé què és pitjor, si els seus escrits o els seus pensaments.”

2.

Durant llargues setmanes s’ha celebrat a Barcelona la Copa Amèrica de Vela. Un esdeveniment del qual la Directa ha destapat tota mena de mentides i corrupcions. Encara que no hagués estat així, diguem-ho sense eufemismes, les institucions (Aragonès, Colau, Collboni) van acceptar que el colonialisme esportiu s’apoderés de la ciutat. Els avantatges de tal submissió no poden ser més que ignominiosos, i més després del reportatge de la Directa i del vídeo que ha emès Octuvre en què TV3 torna a quedar com un mitjà sense cap credibilitat.

També hi ha un colonialisme cultural, com l’ha denominat Ricard Planas: les institucions han injectat vuit milions d’euros perquè una empresa estrangera organitzi a Barcelona la quinzena edició de Manifesta. Pels qui esteu allunyat del món de la cultura, en què la precarietat és general, vuit milions no és poca cosa (la Copa Amèrica de Vela s’ha emportat cinquanta-vuit milions de diners públics) i, si en comptes d’haver-los cedit a la gent de Manifesta, amb totes les comissions que es deuen emportar, s’haguessin repartit entre els professionals de l’entorn, de forma col·lectivitzada (cada vegada crec que és més urgent canviar el dirigisme cultural que impera), hauríem fet, pel cap baix, les coses igual de bé. (És mentida: molt millor.)

Igual que ha passat amb la Copa Amèrica, la Manifesta està passant i encara passarà fins al mes de novembre sense fer soroll. És el que té ser una colònia cultural, estem molt avesats a ser-ho: un cert periodisme i un tipus d’institucions culturals el practiquen habitualment: fan veure que tot el que ve de fora és millor que el que hi ha aquí, sigui veritat o no, per sistema. Alguna vegada he denominat aquesta tendència provincianisme invers.

3.

Belltall, des d’on escric habitualment aquests articles, es troba equidistant de Montblanc i de Tàrrega, uns quinze quilòmetres. En aquest cas l’equidistància és física i verificable, no com aquella equidistància ideològica que és un estratagema per dissimular que sempre t’afilies a les opcions del poder. 

Fa pocs dies, Tàrrega es va omplir com cada any de molta efervescència arran de l’organització de la fira de teatre. Un esdeveniment nascut d’una voluntat de festa i en un moment en què el teatre català trencava fronteres. Té mèrit haver arribat fins aquí, tot i que els objectius no són els mateixos que els del seu impuls inicial: la Fira Tàrrega és concebuda ara com un mercat d’espectacles, que es presenten a la capital de l’Urgell per a programadors i distribuïdors, fonamentalment. 

La Fira de Tàrrega és, tot i aquest enfocament d’indústria cultural, una bona ocasió per a veure molts espectacles de nova producció. Fa uns dies sentia a Ràdio Tàrrega una entrevista a Jordi Pedrós, de la companyia Campi Qui Pugui, de Castellserà, en què explicava que, de jove, esperava amb expectació la fira perquè ell no podia anar a Barcelona cada cap de setmana a veure estrenes teatrals. La descentralització hauria de ser la base d’un nou model cultural.

A Tàrrega, s’hi fan unes altres activitats culturals, però. Per exemple, enguany s’hi ha celebrat la desena edició del festival d’art contemporani Embarrat, sempre amb un futur incert, sempre amb una provisió econòmica infinitament inferior a la de Fira Tàrrega. Per què? Per les audiències, per les indústries culturals, perquè la fira surt als mitjans i l’Embarrat és un encontre amb menys gent? I per què hi va menys gent? Perquè no té prou suport econòmic, perquè no se’n fan prou ressò els periodistes culturals que, abans que anar sobre segur, haurien de difondre les iniciatives més arriscades. 

És un cercle viciós, a Tàrrega i arreu. L’equidistància no existeix, és una impossibilitat en si mateixa. I, de vegades, no n’hi ha prou de dir que tot ens està bé. Potser és millor pronunciar-se a favor d’esdeveniments trencadors com l’Embarrat i tants altres que s’organitzen inversemblantment al nostre entorn, perquè els que arrosseguen la gent parteixen amb un avantatge devastador.

4.

I, ara, el remat final. Em sembla que Lévi-Strauss ens diria que aquestes coses que passen no són anecdòtiques. Que com que la cultura forma part d’un sistema, d’una estructura social, no deixa de ser un mirall o una ressonància de les derives de tota la societat catalana. Potser ens diria que l’arribada Salvador Illa a la presidència de la Generalitat (gràcies a ERC) i de Jaume Collboni a l’alcaldia de Barcelona (gràcies a Ada Colau, que ara marxa decebuda, pobreta!) és una mostra de la mediocritat a què hem arribat. I no ho dic ara per l’opció política que representen, sinó per la seva grisor intel·lectual intrínseca. És una mediocritat o una grisor que, malauradament, es manifesta tant a les institucions grans com a molts consells comarcals i ajuntaments.

Hem quedat que tot és cultura. Igualment, tot és política. Però hi ha una cultura que produeix basarda. I hi ha una política que fa vomitar. I els únics que ho podem canviar som nosaltres.