14.04.2020 - 02:10
Els que hem restat confinats com corderets des del primer dia contemplem per la finestra de les nostres pantalles com se’ns rifen per torns. Penso ara en la recent ‘operació fugida’ de Setmana Santa, i també en les operacions fugida anteriors, que els seguidors de la filosofia aznariana del ‘a mi no m’han de venir a dir’ només els faltava aixecar-nos el ditet des de la finestreta dels cotxes: a mi no m’han de venir a dir si em puc saltar el confinament o no per pujar a la meua segona residència, meua, mi, jo.
A més a més, com que a l’altre cantó de la frontera de Portugal el virus no entén en territoris, pot travessar la península de l’un extrem a l’altre tot saltant de desconfinat a desconfinat. En aquest sentit, em va cridar l’atenció la notícia d’El País que explicava la fugida pasqual dels madrilenys amb nocturnitat i traïdoria: ‘de matinada i en cotxe, quan els pobles dormen i els controls se suavitzen’, i aportava la dada que en totes dues Castelles havien detectat el doble i el triple de població des del decret de l’estat d’alarma. Pel que fa a Catalunya, el Dijous Sant, els policies locals dels municipis més desitjats pescaven conductors a desenes anant cap a les segones i dolces llars. Conciutadans nostres en qui teníem posades certes esperances, qui sap per què, potser perquè la gent se’ns mor al voltant, potser perquè els sanitaris ja no tenen hores, jo què sé.
M’imagino tots aquells vehicles abandonant maliciosament els garatges a la gran ciutat, les famílies fugitives posant música per no haver de tornar a sentir la lata dels morts i contagiats, els copilots comprovant una altra vegada que no s’haguessin descuidat a casa les targetes sanitàries. Mentrestant, a les destinacions finals dels seus GPS, tot d’alcaldes els feien crides diplomàtiques apel·lant a la solidaritat: us volem, però no pas ara (caps de soca, trossos de quòniam, capsigranys). Batlles de batllies amb la població envellida, supervivent de les diàspores i de tots els mals de la vida, i amb els CAP i els hospitals a una carreterada de quilòmetres de les seues primeres, úniques i velles residències. Doncs ni per aquests: la seua salut atrotinada no val una escapada de cap de setmana.
Però la broma de l’operació fugida ja ha passat, i potser no serà res comparada amb la que ve ara, la dels contagis de proximitat. Aixecant el confinament seriós quan ja començava a resultar, i amb la tornada a la feina de molts treballadors ‘no essencials’, els avis i la canalla que en depenen podran exposar-se al risc de les seues anades i vingudes des de la comoditat de la llar. Les fotos que es tiren pel cap independentistes i comuns a les xarxes –de madrilenys enxubats en vagons i de carrers catalans petats de gent, respectivament– es traduiran d’aquí a deu dies en sengles xifres de morts per territoris, i continuaran els retrets encreuats sobre quin govern ens perjudica més la salut, si el nostre o el de fora, perquè així és per als catalans la submissió al Regne d’Espanya, també en temps de pandèmia: els desencerts del govern d’aquí i els del govern que el combat sempre se sumen i no es resten mai, amb la qual cosa el perjudici sempre resulta més perjudicial.
Governs a banda, que ja em despistava, no vull acabar sense un pensament per als confinats de qui es rifaven els espavilats de Setmana Santa; acomiadats sense cap ERTO que valgui, autònoms privats del seu mitjà de vida, teletreballadors que, amb el calaix de l’últim mes, no els donaria ni per pagar la multa més barata que val pujar a una segona residència. Els pencaires ‘no essencials’ –bufa, les paraules– a qui l’estat no els rescatarà les economies pírriques, i que en canvi ja carreguen a l’esquena i com qui més la pretesa salvació de la gran economia. Carn de canó, perquè van ser els primers a tancar la barraca pel bé comú, convençuts i revoltats alhora perquè ja fèiem tard, i que ara esperen mossegant-se les ungles que l’experiment espanyol contradigui miraculosament la ciència i no els acabi matant de gana. Pensant en ells, i en el tant per cent d’asimptomàtics que avui alliberen governs, sindicats i patronals, jo aniria aparcant el pel·liculer ‘tot anirà bé’ i en faria una reformulació en dues passes, del més optimista ‘tot anirà regular’ al més realista ‘tot anirà fatal’.
