22.01.2022 - 21:50
El 31 de març de 1932, J.V. Foix escrivia a la pàgina cultural del diari la Publicitat, portaveu d’Acció Catalana i el seu catalanisme republicà i liberal: “Un punt de vista compartit per molts periodistes de mèrit és que ‘el diari’ és una cosa que ‘es perd’. Tant li fa una errada (informativa, gràfica, tipogràfica, gramatical). Un altre número substitueix l’endemà l’anterior. Dimecres ningú no recorda ja el diari de dimarts. Error. Error funestíssim. És tota la desídia del periodisme actual. Puix que al nostre entendre, un diari, com un poema, s’ha de redactar, compaginar i imprimir pensant en els nostres successors d’ací a dos segles. (No discutirem aquí la mala qualitat del paper i tinta, que impossibiliten, etc.) D’ací a cent anys, d’ací a dos-cents, serem jutjats pels nostres diaris! Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat!”
Foix, que ja havia publicat Gertrudis i KRTU, aleshores bàsicament era conegut i llegit com a periodista. O publicista, en el llenguatge de l’època, fent papers d’impulsor, editor, director o redactor, fos a Trossos, la Cònsola, Monitor, l’Amic de les Arts, Revista de Catalunya o Quaderns de Poesia. Però, sobretot, va ser a la Publicitat, compartint espai i redacció amb noms com ara Carles Soldevila, Josep Maria Planes, Domènec Guansé, Àngel Ferran, Manuel Brunet i Baltasar Samper, en què va tenir feina fixa de responsable de la pàgina cultural i artística, retribuït amb tres-centes pessetes mensuals –unes setanta mil pessetes al canvi de l’any 2000–, segons documents inèdits de la vida interna del diari als quals hem tingut accés durant la nostra recerca sobre qui va ser, durant la República, el propietari i influent editor del diari, Amadeu Hurtado.
“Els coneixereu per llur diari”
Parlem de diners, perquè aquell 27 de març de 1932 el diari la Publicitat publicava en primera plana una reflexió sobre “El preu del diari”, a propòsit de la decisió d’augmentar els preus de venda i subscripcions. “No hi ha cap indústria en què els preus dels seus productes hagin estat insensibles als arguments de costs que la guerra determinava; els objectes de consum més insignificants, fins i tot els de primera necessitat, en aquests anys han hagut de seguir la llei general, talment que avui és gairebé impossible d’adquirir l’objecte més modest al preu que representa la fracció mínima de qualsevol moneda del món.” L’única excepció eren els diaris, que a Barcelona i a Madrid d’ençà del 1915 no havien apujat el preu de deu cèntims, mentre s’encaria el preu de la vida i els costs fins a fer pràcticament ruïnós el negoci periodístic.
Per això, el diari que es definia com a “diari d’ideal” i “herald del catalanisme”, prenia la decisió d’apujar el preu cinc cèntims amb l’esperança que la resta de rotatius s’hi afegissin. Quatre dies després, al mateix lloc, “la Publi” oferia una comparativa dels preus dels principals diaris. És en aquest context que Foix publica no tan sols el fragment que encapçala aquesta ressenya, publicat a les pàgines interiors del rotatiu, sinó sobretot un text programàtic que encapçala la nova edició d’Allò que no diu La Vanguardia, feliçment recuperada per la Fundació J.V. Foix, tal com fa tradicionalment per aquestes dates, i publicada per Edicions 62, amb una edició de Jordi Cornudella. El comentari d’un rival –un “absurd petit-polític”, segons la definició de Foix–, que deia que la Publicitat era un diari “qualsevol número del qual el podeu llegir a la capvuitada de la seva aparició sense retenir-ne la data”, el periodista el prenia com un elogi, i deia que “el diari no és l’aparició furtiva d’uns fulls impresos redactats, linotipiats, corregits, compaginats, estereotipats amb el fi de justificar la permanència d’un ‘títol’, sinó l’aparició permanent dels mateixos fulls amb el fi de justificar una obra”. Per això deia: “La incúria en la composició literària i tipogràfica d’un diari serà en l’esdevenidor un testimoni d’incúria col·lectiva”, i aspirava a fer que la seva generació fos recordava per haver editat un “diari perfecte”.
Un periodisme poètic impossible
A la Publicitat, Foix compaginava la seva signatura amb el pseudònim llatinitzat de Focius, amb el qual va signar la secció “Meridians”, d’ençà del desembre del 1928 fins l’octubre del 1932. En aquestes pàgines mateixes, per exemple, hi faria la crònica del viatge al Congrés del PEN Internacional del 1933 a Dubrovnik, en què, com a representant del PEN Català, va votar a favor de la condemna al règim nazi i la defensa de la llibertat intel·lectual, una qüestió, aquesta darrera, que sobrevola el recull que va fer Foix mateix dels seus articles a Els lloms transparents, completat amb Mots i maons o cascú el seu, en què va recollir els seus texts sobre arquitectura.
Significativament, la carrera periodística de Foix s’acabà l’any 1936, i no tornà a escriure mai més a la premsa amb la regularitat d’abans de la guerra. Aquella etapa restava tancada, el règim franquista havia fet impossible l’aparició de premsa en català. Segurament, amb la perspectiva del temps, Foix estava convençut d’haver pogut assajar, en aquell diari ja mitificat pel record de Catalunya, una mena de periodisme-poètic que ben segur no publicaria un diari tan seriós i oficial com l’omnipresent La Vanguardia, adjectivada aleshores com a “Española”. Per això, l’any 1970 va recollir els “Telegrames” publicats a la secció “Meridians”, que l’any 1934 ja tenia pensats de recollir en un llibre, juntament amb allò que anomena “Fets diversos”, també publicats a “la Publi” i l’escoli d’aquella vella vocació de periodista-poeta, les “Noves de darrera hora”, que havia escrit i fet circular als anys seixanta entre les seves amistats estivals del Port de la Selva.
Llegint la nova edició d’Allò que no diu La Vanguardia –títol impagable que no perd vigència cinquanta anys després–, amb una edició que inclou “Telegrames” i “Fets diversos” que no van aparèixer a la primigènia edició, podem llegir-los també com a veritables notícies d’un temps i d’un periodisme. En totes aquestes pàgines d’experimentació literària i poètica amb les formes tradicionals del periodisme, hi ressonen les modes, els costums, les preocupacions, els esdeveniments i els noms propis del moment en què van ser escrits. Noms propis com ara els de Josep Pla, Josep Maria de Sagarra i Just Cabot, Carles Sindreu, Pompeu Fabra i Josep Maria López Picó; la crisi del llibre que va motivar grans discussions; els concursos de Miss Europa que van omplir els diaris; el record de les polèmiques exposicions de Dalí o Miró; Calder i el GATCPAC; referències als estranys comportaments americans o soviètics, al govern laborista britànic, o una petita malícia sobre el talent pictòric de Carme Cortés, esposa del batlle republicà Jaume Aiguader, i motiu d’habitual riota entre els periodistes del triangle format per la Publicitat, Mirador i el Be Negre. Ens acostem als cent anys que reclamava Foix per a poder jutjar el seu temps, i la valoració d’aquells diaris que el poeta va ajudar a fer no para de créixer.
