Tot allò que se li ha acabat a l’independentisme

1. La primera cosa que se li ha acabat a l’independentisme és la certesa que allò que és bo per a ell forçosament havia de ser bo per a la Catalunya imaginada durant aquests anys a partir de la seva hegemonia (tan central i indiscutible com escassa de domini). I no ho dic pas basant-me en la davallada visible als ulls de tothom en les eleccions dels últims tres anys: a propòsit de les municipals del 2023, vaig publicar en aquest diari un article (temerari) on titllava de “avantguarda” un gruix de 350.000 abstencionistes. Més real, en canvi, ha estat la incapacitat del moviment per a imposar el projecte d’alliberar Catalunya del jou espanyol en uns terminis, amb uns mitjans i enfront d’un enemic que cap estrateg seriós hauria pogut signar sense que li tremolessin les barbes a Pau Claris de tant riure. I, amb una no menor evidència, constato que el terrabastall escampat pel Procés ha deixat inservible la governació autonòmica del país a espanyolistes, incapaços de redreçar-hi res, perquè no entenen el moment històric inaugurat fa divuit anys; ha posat en evidència que els independentistes nominals eren no menys incapaços de capitalitzar la confiança de la gent ni de recuperar-ne l’abstenció; i ha demostrat que el propi moviment independentista també era incapaç de superar la indolència i la incompetència institucional, contenir la repressió ferotge de l’estat, recuperar la desconfiança dels no mobilitzats, i neutralitzar la decantació d’un gruix de ciutadans pel nacionalisme espanyol.

2. La segona cosa que se li ha acabat a l’independentisme és la capacitat temporal de convertir la gent mobilitzada i autoorganitzada en subjecte polític decisiu per a determinar la política del país. No em deixarà mentir el fet que els partits nominalment independentistes, tan incapaços de capitalitzar el vot com de dirigir el moviment, hagin entrat de pet en la tanca de la política espanyol(itzador)a i, de retruc, de l’autonomisme constitucional. O a l’inrevés, si volen: a partir de les renúncies del 2017, aquells partits es van atrinxerar en la seva raó particular, amb tocs fins i tot narcisistes; van oblidar el moviment que havia donat sentit a tot el procés històric recent pretenent de substituir-lo, en la consciència pública, per personalismes o organismes entitats ex novo que no van saber captar el batec del país; i tots plegats es van tancar al castell d’ombres de la Ciutadella amb un enemic intern desfermat gràcies al suport directe de l’estat contra la migrada sobirania del parlament autonòmic. D’aquí a fiar-ho tot a “negociar” amb qui els havia capolat, hi havia un pas, que es va fer sense pena ni glòria oblidant que només la cohesió i solidaritat del moviment eren la garantia que, tard o d’hora, podíem capgirar el triomf momentani de l’estat; cedint el poder del parlament a les decisions legalistes de l’enemic; acceptant uns judicis que farien udolar de pena Hans Kelsen; i desmobilitzant les iniciatives i accions de base de nord a sud del país. Però la qüestió cabdal era i és: com s’ho van fer per arrossegar el moviment cap a la pura inanitat política?, cap a la subordinació i la passivitat?, cap a la desídia i la indiferència?, cap a la ràbia i la impotència? Rendint-se massa d’hora quan el moviment era al punt àlgid del seu poder dissuasiu. Acceptant amb una resignació de vençuts l’arbitrarietat de la raó d’estat espanyola. Tornant al racó autonomista. Ignorant olímpicament a qui devien el moment (efímer) del poder propi enfront d’Espanya.

3. La tercera cosa que se li ha acabat a l’independentisme és la distinció entre “moviment” i “política”, com si acceptéssim una mena de divisió del treball entre la gent mobilitzada i els professionals. Si no fem política des del moviment, amb plena consciència i pensament propi, ens la faran, com deia l’altre, els professionals. Ja n’hem patit les conseqüències en pròpia carn (mai més ben dit, quan la gent es va sentir abandonada per les pròpies institucions o aquestes esdevenien una joguina de pim-pam-pum a mans dels jutges espanyols). És una fantasia pretendre que la pressió del moviment podrà fer canviar la lògica i la dinàmica dels partits, perquè el moviment ha pivotat sobre el poder de decisió de la gent per a superar les institucions autonomistes (incardinades a la constitució espanyola) i no pas per a  cedir-los el poder del carrer. Potser les entitats que lideraven el moviment no se n’adonaven; en cas que se n’adonessin, no es van sentir capaces de fer-se càrrec del seu sentit últim; o potser no bullien amb l’esperit de la gent… El cas és que el poder autonomista té les seves regles, protagonistes, beneficiaris, mitjans de comunicació i personal estabulat, però el moviment havia creat les seves pròpies regles fent sorgir nous lideratges, excloent aventurers i aprofitats, portant el missatge de llibertat i justícia, i convertint ciutadans de tots colors i edats en autèntics militants. Per això va tremolar l’estat; i per això els van tremolar les cames als partits autonomistes esdevinguts independentistes de la nit al dia.

4. Després de la brutal escissió entre partits-institució i carrer, ara toca al moviment de recuperar l’energia històrica i la convicció en les pròpies forces. No queda lloc per a unitats des de dalt, oportunitats autonomistes, o provatures de laboratori. La política exterior catalana forma part inextricable de la UE: i no cal parlar de l’OTAN. L’economia està dirigida i controlada per la UE a través de Madrid: i no cal parlar de fusions bancàries. El canvi demogràfic galopant està descontrolat a escala global, però ben distribuït des del Ministeri de l’Interior: i no cal parlar d’estratègia desnacionalitzadora. Les lleis del parlament són carn de canó per al TC abans de ser convenientment “adoptades” pel Congrés: i no cal parlar de desnaturalitzar-les i corrompre-les. La capacitat de regular aeroports, trens i infrastructures és nul·la: i no cal parlar d’inversions. No hi ha poder propi català en cap àmbit decisiu per a canviar la vida de la majoria: s’hi poden posar pegots, però no hi podem fer un vestit nou.

5. Els partits nominalment independentistes, que facin el que han de fer: per decència històrica i per a conservar-ne el valor simbòlic, almenys que no deixin les institucions pròpies en mans de l’enemic. Si poden fer govern, que apliquin la llei en matèria de llengua (probablement, l’últim reducte nacional de resistència); que entrin a sac en l’ensenyament per a revertir-ne desídia i desmoralització; que oblidin projectes degradants al servei del capitalisme especulador; que no permetin desnonaments amb intervencions dels Mossos; que desobeeixin jutges i neguin validesa a la llei espanyola com estan fent ara mateix els acusats pel Tsunami.

Entretant, a cada espai de lluita, allò que li pertoqui, sense trencar ponts ni fer exclusions. No es poden barrejar l’oli del moviment amb l’aigua institucional. Ni tan sols un comportament modèlic com el del president Puigdemont des de l’exili no li ha donat prou rèdits guanyadors perquè, com he dit en un altre lloc, li ha faltat gosadia per a desafiar l’estat en el seu terreny: l’ús descarnat de la propaganda en benefici de la pròpia idea (imagineu Puigdemont a la plaça de Sant Jaume diumenge passat per a “independentitzar” les eleccions com les havia “espanyolitzat” Pedro Sánchez durant els seus cinc dies de “meditació”). Ja ens retrobarem en els molts revolts del camí conjunt mentre anem creant al marge de les institucions, però no contra elles, i, quan calgui, costat a costat, l’emulsió que lligui llibertat i justícia per a tothom. La unitat estratègica sorgirà de la pròpia lluita, d’un programa i d’una organització que se’n sàpiga fer càrrec per damunt de particularismes i espais closos. Ara no ho tenim, tot això. Cal refer, doncs, i imposar les pròpies regles; crear nous lideratges; excloure aventurers i aprofitats; escampar el missatge de llibertat i justícia; i educar militants que pensin el que han de fer, que decideixin com ho han de fer, i que sàpiguen defensar allò que han fet.