Tot això del referèndum…

Podem va concretar ahir la seua proposta de referèndum a Catalunya. Tant Pablo Iglesias com Xavier Domènech van fer públics una colla de detalls que aclareixen els dubtes que tenia tothom. La idea, segons que s’entén, seria de fer un referèndum sobre la independència primer a Catalunya, un referèndum que seria binari (sí o no) i convocat durant el primer any de govern de Podem a la Moncloa. Després hi hauria una reforma constitucional espanyola i sembla que un segon referèndum a tot l’estat.

Evidentment, la clau de la proposta és que Podem no guanyarà les eleccions espanyoles i encara menys aconseguirà la majoria quasi absoluta que necessitaria per a poder convocar aquesta consulta. Cap altre partit, tret dels nacionalistes i d’Esquerra Unida, no li donarà suport i, si bé això no lleva valor polític a la iniciativa, és evident que la devalua clarament.

Però, dit això, crec que els independentistes faríem mal fet de negligir que la idea del referèndum per a resoldre el problema català creix de dia en dia a Espanya. Per més que nosaltres ja la considerem superada, la via del referèndum. En l’infaust debat entre quatre d’Antena 3, per exemple, els presentadors van demanar amb tota la normalitat a Soraya Sáenz com era que no acceptava de fer un referèndum igual que a Escòcia, i va haver de ser ella que s’explicàs a la defensiva. I Podem i Esquerra Unida semblen disposats a posar aquesta proposta sobre la taula durant la legislatura vinent al congrés. Ens fa mal això? No ho crec. Més aviat fa pressió a l’altre costat i és, en aquest sentit, un canvi positiu.

No ens enganyem: el procés independentista encara podria necessitar un nou referèndum. És una possibilitat certament remota ara mateix, però que crec que ningú no pot negar. Simplement perquè, si mai la solució requereix una mediació europea o internacional, ells mateixos acabaran exigint-lo fins i tot després de la proclamació de la independència. En aquest sentit, que siga Espanya que repetesca una vegada i una altra que no l’accepta no fa sinó afavorir-nos i situa la democràcia al nostre costat.

Ara, ser conscients d’això vol dir que nosaltres hauríem de donar suport a la proposta de referèndum? La meua opinió és que no: entendre això que he dit abans i deixar que circule ni ens ha de distraure ni sobretot ha de canviar l’objectiu aconseguit el 27-S. Qui vulga demanar-lo que el demane: tampoc no crec que ens hi hàgem d’enfrontar, a això. Però ara seria poc sensat, políticament, de fer marxa enrere i tornar a l’etapa prèvia al 9-N i el 27-S. Especialment, veient les poques possibilitats que una proposta com aquesta acabe essent efectiva.

Però no únicament per aquesta raó. També sobre Podem, i sobre Pablo Iglesias en particular, pesa  i pesarà una certa desconfiança justificada. VilaWeb va ser el primer mitjà català que va entrevistar-lo, el gener del 2014. En aquella entrevista Iglesias, encara un desconegut per al gran públic, deia: ‘Si els catalans volen marxar no hi ha res a discutir.’ Però després, a mesura que van créixer les seues expectatives d’arribar a la Moncloa, aquella actitud va anar canviant molt de pressa (com tantes altres propostes, tot siga dit) fins que a les eleccions catalanes Iglesias va acabar fent una penosa campanya en què arribà a dir algunes de les bestieses etnicistes més grans que s’han sentit mai en aquest país.

Està bé, per això, que ara torne a canviar d’idea i s’acoste a les seues propostes inicials. Però fins a quin punt podem considerar sincer un polític que canvia tan rotundament d’opinió tres voltes en menys de dos anys? I fins a quin punt ens podem creure que ara ho assumeix sincerament, si tenim en compte que fia la seua recuperació a En Comú, Compromís i la Marea Atlàntica, tres formacions que li exigeixen respecte a la plurinacionalitat i que no podrien abonar el Podem que es va veure el 27-S?