19.01.2019 - 22:00
|
Actualització: 20.01.2019 - 13:05
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Aquesta setmana, sis ciutadans torturats a la fi del franquisme i el començament de la transició (1975-1976) han presentat als tribunals una denúncia contra qui consideren responsable d’aquelles tortures, el capità de la Guàrdia Civil Muñecas, prèviament condemnat per haver participat en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981.
A priori, sembla que a Espanya el recorregut judicial d’aquestes denúncies serà molt breu. Ara, què farà la magistrada argentina Servini en la investigació de les altres denúncies és una altra qüestió. Vist el panorama a Espanya –i a Hego Euskal Herria no és millor, perquè el treball extraordinari de l’equip de Pako Etxeberria no ha tingut cap conseqüència judicial–, els torturats llavors i els llargs anys posteriors no tindran gaire ganes de reviure aquelles dures vivències i de plasmar-les en un paper d’àmbit jurídic.
Ho van expressar els qui acaben de presentar una denúncia contra Muñecas quan van dir que la ferida sense tancar fa mal constantment. Tot i ser comprensible aquesta desesperança, és molt important que es tanqui el cercle d’aquestes denúncies i que es compleixin totes les etapes: la denúncia pública, la investigació científica i la denúncia judicial. La denúncia de fa temps, com la que no van fer, ara té una base forense i científica gràcies a la investigació d’Etxeberria, i convé que després es porti als tribunals, encara que sigui amb mal de panxa.
Sembla impossible, tan impossible com a l’Argentina, Xile, l’Uruguai, Mèxic, el Brasil … Però en aquests països han aconseguit –amb intensitats diferents– que, després de molts anys, alguns torturadors hagin estat empresonats o arrestats al domicili. A Espanya, l’excusa és la Llei d’Amnistia. Com més denúncies judicials hi hagi, més fàcilment derrocarem aquesta paret política.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El senador de Bildu Jon Inarritu va advertir fa pocs dies de la possibilitat que l’estat espanyol aplicàs la ‘plantilla basca’ a Catalunya. Dit i fet. Dimecres passat policies espanyols encaputxats van anar a detenir dos alcaldes de la CUP i una dotzena de persones més, sense autorització judicial de cap mena. Simplement els van esperar a la porta de casa, sense identificar-se i se’ls van endur detinguts.
Les detencions han causat un impacte enorme. Com és lògic i comprensible. Hi ha hagut manifestacions en moltes ciutats i els partits independentistes i els comuns es van retirar del parlament durant unes quantes hores. El govern va presentar també una querella judicial contra el govern espanyol. Un govern que amb aquesta actuació han acabat de fer impossible que els partits catalans voten a favor del pressupost espanyol.
L’acció policial va coincidir en el temps amb dues notícies de signe molt diferent ambdues. D’una banda, el discurs de Pedro Sánchez al Parlament Europeu i, d’una altra, la trobada del president Torra amb un grup de sis congressistes dels Estats Units a Washington.
En el primer cas, Sánchez va passar per un mal tràngol. L’hemicicle era molt buit i els diputats que hi van acudir, molts, venien amb cartells de suport dels presos polítics i els exiliats catalans. A més, els discursos que va haver d’escoltar van reivindicar-ne l’alliberament i van ser molt crítics envers l’actuació d’Espanya. Sánchez va haver de sentir que la comparassen amb Turquia i fins i tot una periodista li va demanar a la conferència de premsa si considerava que Espanya era una democràcia.
La reunió de Torra a Washington també va ser significativa, sobretot per la presència de John Lewis, l’històric dirigent del moviment pels drets civils i avui el polític més respectat del país.
En tots dos casos es va comprovar que Espanya perd quan converteix la lluita contra la independència en lluita per la democràcia.
