Les tortures a les independentistes Blanca i Eva Serra arriben als tribunals

La històrica activista independentista Blanca Serra, amb el suport d’Òmnium Cultural i d’Irídia, presentarà una denúncia per les tortures que ella i la seva germana Eva van rebre durant la transició. Totes dues eren al punt de mira de la policia espanyola per independentistes d’ençà del 1975. En quatre detencions arbitràries –el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982–, foren traslladades a la comissaria, on van ser víctimes de vexacions i agressions tan fortes que van patir per la seva vida. La primera vegada, tres dies a la Via Laietana; la segona i la tercera, de Barcelona a la Direcció General de Seguretat, a Madrid. La quarta, un parell de mesos abans del Mundial de Futbol que havia de servir per a emblanquir l’estat espanyol, les empresonaren un mes a la Trinitat per “ultratge a la unitat de la nació espanyola”. Duien una pancarta que deia: “Independència”.

“La tortura és quan penses que et pots morir, que pots deixar d’existir, i que potser tens uns límits del dolor que no et pensaves que existien”, ha explicat avui Blanca Serra en la conferència de premsa per a presentar les accions legals, a l’Ateneu Barcelonès. Fins ara no s’havia sentit còmoda parlant de les detencions. N’havia donat tan sols detalls al llibre Torturades, de Gemma Pasqual. Després de tants anys, diu, ja ha superat el dol. Però avui ha recordat l’extraordinària solitud que li van fer sentir la incomunicació, l’abús, les agressions. Ha recordat les bosses al cap per impedir-li de respirar, els cops de porra a la planta dels peus que li van trencar dos dits, les humiliacions i els atacs particulars pel fet de ser dona i catalana. “Si has estat a la Direcció General de Seguretat en vigílies del ‘18 de julio’ notes perfectament que els molesta moltíssim que siguis català i, sobretot, que siguis catalana”, ha dit.

A vuitanta-un anys, encara manté el vigor militant per a embrancar-se en la lluita judicial. “Hi ha hagut un procés de trauma o de dol que ja puc enfocar molt més tranquil·la”, ha dit. Tres coses l’han fet decidir a posar la denúncia. La primera, la por que les noves generacions oblidin. “He estat mestra d’ensenyament secundari i he vist que els joves no tenien consciència del que havia passat, hi havia un procés de desmemòria molt ben treballat per l’estat”, ha explicat Serra. No vol que allò que van haver de suportar la seva germana Eva, historiadora i activista, ni les seves companyes de lluita s’evapori. La segona, que veu al món un combat actiu: per una banda, aquells qui volen una regressió, i que fan passar per terrorisme la cremada d’un contenidor; per una altra, els qui s’activen democràticament. I la tercera, l’entrenament de les noves fornades de militants: “Mentre no aconseguim la independència hi haurà lluita, i mentre hi hagi lluita hi haurà repressió. Ho hem de tenir clar, però si sabem com plantar cara a la repressió tots hi guanyarem.”

Veritat, justícia i reparació, encara

És el tercer cas de tortures que Òmnium i Irídia porten als tribunals. El primer, per les tortures sofertes pel sindicalista i activista antifranquista Carles Vallejo l’any 1970 a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana de Barcelona. El segon, el dels germans Pepus i Maribel Ferrándiz, torturats l’any següent, el 1971, també a la Via Laietana. Aquesta causa ja ha estat arxivada i hi ha pendent la resolució del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’arxivament. L’advocada penalista Sònia Olivella, que ara coordinarà el litigi de Blanca Serra, ha explicat que persisteixen en la batalla judicial perquè tots aquests casos de tortures van passar en un context de repressió sistemàtica, i encara cal que hi hagi justícia i reparació. Fins ara, cap de les més de cent querelles presentades, a instàncies de víctimes i col·lectius diversos, no han reeixit. Però el cas Serra pot ser diferent.

Olivella ha explicat que el cas de les tortures contra Blanca i Eva Serra és estratègic perquè no es van produir durant la dictadura, sinó després, i per tant no es poden escombrar sota la catifa de la llei d’amnistia del 1977, que fins ara ha estat l’excusa preferida del Tribunal Suprem espanyol per no investigar els fets. El juliol proppassat, a més a més, es va nomenar a Barcelona una fiscal delegada de Drets Humans i Memòria Democràtica, Sara Gómez Expósito, amb qui tenen l’esperança que podria canviar la vella tradició fiscal d’oposar-se a investigar els crims del franquisme i de la transició. Olivella també ha recordat que hi continua havent un problema d’accés a la veritat, perquè no han pogut consultar ni els atestats de policia ni els arxius penitenciaris, i han hagut d’investigar a partir dels records de Serra i dels blocs de notes de l’advocat August Gil Matamala, que n’era l’advocat llavors i tenia apuntats els números d’algun procediment.

El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ho ha aprofitat per fer un reconeixement de la trajectòria de Blanca i Eva Serra, i n’ha reivindicat el llegat. Antich ha recordat que la comissaria de la policia espanyola a la Via Laietana és una excepció en els països democràtics, perquè els “focus de la vergonya” com aquest s’han convertit en espais de memòria històrica. En canvi, l’estat espanyol –ha dit– “ha abaixat la mirada cada vegada que li han posat aquest cas davant del mirall”. “Ja n’hi ha prou de declaracions institucionals i promeses buides. Volem que la prefectura de la Via Laietana sigui, d’una vegada per totes, un espai de memòria, i que hi hagi un reconeixement sincer, real i reparador a les víctimes. Només així podrem parlar de normalitat democràtica.”