Tossudes contra la tortura i perquè Via Laietana sigui un memorial democràtic

Dissabte, dia 22, vigília de Sant Jordi, a les 18.00, es tallarà la Via Laietana de Barcelona, en un acte reivindicatiu i de denúncia que vol reforçar la lluita que porta a terme la Comissió de la Dignitat amb persistència i sense defallir des de fa mesos. Aquesta vegada l’acció vol ser un reconeixement a les dones que van viure una situació molt greu i que encara avui en pateixen les conseqüències psicològiques.

Hi participaran algunes de les moltes dones que van ser torturades en aquelles dependències, durant el franquisme i el postfranquisme. Llegiran fragments del llibre Torturades (Comanegra), de Gemma Pasqual, que recull el testimoni de vint-i-dues dones maltractades, denigrades i humiliades a la comissaria de la Via Laietana.

Hi llegiran textos: Pilar Rebaque, torturada el 1970 i impulsora de les concentracions de la Comissió de la Dignitat; Carme Travesset, torturada el 1975; Maribel Ferràndiz, el 1971; Teresa Lecha, el 1981; Mireia Comas, el 1998; Blanca Serra, el 1977, el 1980, el 1981 i el 1982; Teresa Alabèrnia, el 1969; Núria Cadenes, el 1988. També hi seran Xènia Garcia i Ruth Gabarró, torturades el 2019 i el 2002; entre més dones. “És una fotografia molt important. És la manera de dir-los que no tenim por i que ho denunciem”, diu Pasqual, que explica que serà un acte carregat de sentiments i un pas endavant de les víctimes per a apoderar-se, cosa que no és fàcil: “Moltes de les dones que he entrevistat m’han reconegut que no passen per davant de la Via Laietana, però crec que si estem totes juntes, tindrem més força.”

Pep Cruanyes, president de l’associació de la Comissió de la Dignitat, explica que a cada concentració que fan enregistren el testimoni de les víctimes amb la voluntat que en un futur, que esperen que sigui aviat, el seu relat serveixi per a explicar als ciutadans els horrors comesos en aquella comissaria, ja resignificada. “A molts d’ells els ha costat, en algun moment s’emocionen i ploren, perquè realment és dur, i també és molt dur que no hi hagi un reconeixement oficial”, diu. Per això reivindica que la comissaria no sigui només un centre de record, sinó de reparació. “Posant-ne els noms i les explicacions. Fent un reconeixement públic i una condemna d’allò que van patir.” El primer dimarts i el tercer de cada mes, la Comissió de la Dignitat es concentra a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana per exigir que la converteixin en un memorial democràtic que expliqui les tortures que s’hi van cometre i s’hi continuen cometent. No són proclames en abstracte, les expliquen de primera mà i sovint amb un nus a la gola víctimes que les van sofrir. Aquest dimarts se’n va fer una amb els testimonis de Mireia Comas i de Gregori Font i Cativiela, llegit pel seu fill, Aleix Font.

El govern espanyol s’ha negat reiteradament a accedir a aquesta demanda de les víctimes. La darrera vegada, dimarts mateix, quan la senadora d’ERC Mirella Cortès ho va demanar directament a Félix Bolaños, ministre de Presidència i Memòria Democràtica espanyol, davant de Gemma Pasqual, que va assistir a la sessió plenària per reforçar la petició amb els testimonis recollits. Tot i que va reconèixer les tortures que s’hi van practicar durant el franquisme, va negar les posteriors a la mort del dictador i va dir que la comissaria no canviaria de seu perquè ja estava resignificada amb la feina de l’actual cos de la policia espanyola.

“Vaig parlar amb Bolaños i em va negar les tortures del 2019. Em deia que no era possible, que no hi havia cap denúncia”, diu Pasqual, que assenyala que, com a ministre de Memòria Democràtica, hauria d’investigar qualsevol indici de tortura, i no pas negar-lo. “Li vaig dir que en tinc molts testimonis i que aquell dia, el 18 d’octubre de 2019, les parets de Via Laietana eren tacades de sang. Només ho han d’investigar”, insisteix.

“No són les tortures del 2019 i prou, també hi ha les que van fer a Núria Cadenes, Ruth Gavarró, Mireia Comas… Al llibre apareixen unes quantes torturades en democràcia, i només en són una mostra”, deixa clar.

Aquesta negació en la qual viu instal·lat el govern espanyol ha fet que, en el passat, el ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, arribés a defensar que la comissaria de la Via Laietana era actualment un símbol de l’actuació democràtica de la policia i que no hi havia millor resignificació per a aquell espai. Contra aquest relat, Pep Cruanyes exposa: “No ho és pas. És un símbol de la repressió política, la persecució i les tortures.” Cruanyes també nega l’argument habitual que la comissaria és un centre indispensable del punt de vista operatiu, perquè hi ha moltes més dependències a Barcelona i, de fet, les dependències centrals són a la comissaria de la policia espanyola de la Verneda.

És per això que cada dos dimarts la Comissió de la Dignitat exigeix la reconversió de la comissaria i que dissabte hi insistiran. “En la presentació de Torturades a l’Espai VilaWeb, Pilar Rebaque va dir una cosa que em va emocionar”, recorda. “La primera vegada que la Comissió de la Dignitat va reclamar els papers de Salamanca els van dir que no, que mai de la vida tornarien a Barcelona. I ara es veu que en queden molt pocs per tornar. Es tracta de ser tossuts, perseverants, i reclamar que s’acabe la tortura i que l’edifici de la Via Laietana siga un memorial democràtic. I demanar la veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes.”