Torres-Garcia al cor

El president Torra va expressar, quan no tenia tantes coses entre mans com té ara (és de fet una de les primeres coses que va dir en accedir al càrrec), un objectiu ben bonic: tornar els frescos de Joaquim Torres-Garcia al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat que no va poder concloure a la mort del president Prat de la Riba i que varen ser aplegats a la sala que duu el seu nom, una sala poc oberta al públic, petita, recollida, on l’actual cap del govern va començar a celebrar les reunions del seu equip. Sense ganes de fer comparacions abusives, trobo que és un objectiu que es podria parangonar amb el que guia el cap del govern espanyol amb el mausoleu franquista fossa comuna blanquejada que confio que assoleixi.

És un símil arbitrari, ja ho sé, però només fins a cert punt: els frescos de Torres van ser substituïts al Saló Sant Jordi per unes desgraciades pintures de temàtica espanyolista obra dels Galofré pare i fill, no pas després de la guerra sinó entre  el 1926 i el 1927, durant la dictadura de Primo de Rivera, dos anys després de la destitució del govern de la Mancomunitat.

Com que el president Torra és un noucentista reciclat i tossut, no seria gens estrany que s’ho hagués posat entre cella i cella i, tard o d’hora, amb el mateix càrrec o no, l’operació Torres-Garcia fructifiqués. Convé avançar que no és gaire fàcil: Torres no va poder completar la decoració, i el Saló Sant Jordi és enorme. No la va poder completar perquè en morir Prat el seu substitut, Puig i Cadafalch, es va treure Torres del davant, l’arquitecte i polític no tenia ni de lluny el sentit estètico-cívic de Prat, capaç d’adoptar, encara que personalment no el compartís del tot, l’ideari d’un artista profundament motivat per l’educació visual moderna i la seva ampliació a tota mena de persones, no sols les elits institucionals. I, com la cançó de Salomé, Torres se’n va anar. Com se n’havia anat també Eugeni d’Ors. La resta és història.

La trajectòria del llegat de Torres-Garcia commou. Ara mateix, l’incendi devastador que ha anorreat el Museu Nacional de Rio de Janeiro ha fet tornar a la memòria periodística l’altre incendi que va patir aquesta meravella americana que just enguany complia dos segles d’existència, un altre incendi, el de  fa quaranta anys, el 8 de juliol de 1978. S’hi van cremar sense remissió possible un miler d’obres, no sols d’arqueologia i botànica sinó també de pintura moderna. De Dalí es va perdre Ou al plat sense el plat (del 1932, poca broma) i obres de Van Gogh, Picasso, Miró, Léger, Ernst, Kandinsky, Matisse…

El més perjudicat, Torres-Garcia. De l’artista catalano-americà (recordem-ho: fill de català de Mataró i d’uruguaiana filla de colon canari i de criolla, després de Catalunya va passar per Madrid, París i Nova York i, reconegut com a mestre modern de les arts plàstiques americanes, es va instal·lar definitivament a Montevideo el 1934 amb l’esposa, la catalana Manolita Piña, i els fills) es van perdre llavors 73 obres! Ai, la vida de les obres d’art. Però, animem-nos, que les tecnologies serveixen també per a la seva memòria. Llegeixo i aplaudeixo que aquest mes d’octubre el museu Torres García (ara sí, amb accent i sense guionet; ell, per no entrar en aquests detalls sinó incloure’ls, signava les obres JTG) obrirà a la capital uruguaiana l’exposició virtual ‘Tiempo de mirar’ per difondre les obres perdudes del mestre en aquella calamitat.

L’exposició inclourà també restes, impactants diu la premsa, de les obres destruïdes, a més de retalls de premsa i documents d’època. L’hemeroteca va dir d’aquell cataclisme: ‘El desastre més gros de l’art modern’, ‘Estupor mundial per la pèrdua irreparable’, ‘La major catàstrofe per a l’Amèrica Llatina’… Torres-Garcia, sempre testimoni del seu temps. L’ensulsiada d’ara del Museu Nacional de Rio de Janeiro és encara pitjor, una malvestat de la desídia institucional en aquell gran país de l’emperadriu del Brasil i després reina de Portugal, Leopoldina d’Àustria), que el va engegar fa dos segles amb naturalistes i botànics europeus cridats a nodrir-lo. La ‘Paladina de la independència’, li van dir els brasilers. No vull pensar més en la destrucció d’aquest patrimoni, referent americà i europeu, encara que em serà difícil de deixar de pensar-hi. L’exposició virtual JTG és un cert bàlsam.

Podríem contribuir a les reparacions del passat amb el retorn dels frescos Torres al Saló de Sant Jordi. No els va acabar de pintar, però les investigacions recents sí que han constatat que en va fer gairebé tots els esbossos. La seva lluminositat i serenor, el seu sentit cívic i la passió pel treball en un sentit gairebé freudià (Freud deia que el primer de tot és la feina que cada persona fa en aquest món) anirien més que bé al tenebrós Saló de Sant Jordi que des de la dictadura de Primo de Rivera han de suportar els que treballen a la Generalitat i la gent que aplega en alguna de les grans celebracions a què fa d’escenari.

Si els frescos Torres s’han de reproduir segons els esbossos o estaria bé que artistes actuals els interpretessin és el debat. Si s’opta per aquesta segona opció, que trobo també la més interessant, i ja que la gran Amèlia Riera potser ja no està condicions per edat, apunto un nom: Miquel Barceló. Se me n’acudeixen més, però Barceló, que justament acaba d’entrar a fons en el món de la Bernat Metge amb la seva interpretació en llibre de bibliòfil il·lustrat de l’Aurea Dicta. Paraules de l’antiga saviesa (edició original de 1960 a càrrec de Jordi Lombard, sinònim d’un col·lectiu format per Eduard Valentí i Carles Riba entre d’altres), i que de segur que coneix bé l’obra de JTG, és un candidat més que idoni.