04.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.09.2018 - 10:34
A primer colp d’ull el discurs de Torra d’ahir em va semblar incomplet, com si el president no rematàs la jugada. El to era contundent, sense cap escletxa estilística, però les propostes que es van posar sobre la taula o ja eren conegudes o simplement són lògiques. Potser s’havia creat massa expectació, després de setmanes de parlar-ne. O potser és que açò que tenim davant és la concreció d’una de les lliçons de l’octubre passat: molta gent creu que aleshores es va parlar massa i es van donar massa pistes i que ara no cal.
Potser, simplement, és una partida d’escacs en què cal moure peça amb un moviment prudent d’entrada però que alhora marca la línia de les jugades futures. La voluntat de no cedir, de combatre, de no fer cap pas enrere, la reafirmació en l’objectiu de fer concreta la República com més prompte millor és evident i indiscutible. El com, en canvi, no sembla, ara com ara, tan clar.
Tanmateix, com passa en la vida política en ocasions assenyalades, vaig tenir la sensació que en la conferència d’ahir, de fet, el continent era el contingut. Que l’escenari del TNC era el contingut que Torra volia remarcar. Crec que la solemnitat de l’acte és el que marcava la diferència i era la diferència que es volia marcar. La reacció tan ràpida del govern espanyol ho va fer palès. Aquesta era la primera conferència solemne del 131è president de la Generalitat i és obvi que un acte com aquest té una dimensió, vesteix i solemnitza el discurs, d’una manera que no ho pot fer cap declaració periodística, cap entrevista, cap conferència de premsa. Dir en una conferència solemne el mateix que es diu en les entrevistes o en les respostes ràpides al parlament és prendre un compromís molt més inamovible, traçar un rumb més difícil de girar.
Fa molts mesos que veiem especulacions i debats sobre quin camí ha de prendre l’independentisme –especulacions i debats, val a dir, més vius i intensos entre les cúpules dels partits que no pas entre els votants i els ciutadans en general. És obvi que no hi ha cap acord fàcil entre les distintes famílies i partits republicanes. Evident. I amb el seu discurs d’ahir sembla que, sobretot, el president de la Generalitat va voler deixar ben clar que ell no seria en cap cas qui frenàs el procés d’independència, si és que aquesta frenada es proposa mai, ni qui ampliàs els terminis per a fer efectiu el trencament amb el règim monàrquic espanyol. I supose que per això, perquè van entendre això, a la Moncloa van saltar de seguida i en horari de màxima audiència televisiva.
