‘A mi, Torra no m’agrada’

L’altre dia parlava amb una amiga madrilenya que, sense ser independentista, és molt crítica amb l’estat. Enmig d’una encesa defensa de l’especificitat catalana, va fer un incís per a aclarir que no li agrada el president Torra. Com que em consta que no el coneix sinó pels diaris, el comentari, deixat caure sense més ni més, va semblar-me un reflex defensiu. Com per posar una línia vermella a la seva defensa de la catalanitat. A aquesta mena de precisions els catalans hi estem avesats, perquè també l’hem practicada. Abans de la seva caiguda, Jordi Pujol a molts els havia servit de parallamps. Es podia defensar la identitat o reivindicar algun dret i, al moment del perill, desviar el previsible afront al cap de turc simbòlic. Servint aquest cap en safata, hom es proclamava ‘no victimista’. Recordo un debat amb un col·lega gallec, qui, davant l’atzucac dialèctic, em va proposar un armistici: ‘Fraga és un cabró i Pujol és un cabró.’ Aquesta era la treva que molts acceptaven durant la transició. Equiparant el repressor i el reprimit en perversa equidistància, esborraven la petita diferència de la repressió.

El mètode del boc expiatori funciona independentment de qui faci de talismà. El reflex és universal. Per copsar-ne el mecanisme n’hi ha prou de considerar-lo en un mateix. No m’han agradat mai Felipe González ni Alfonso Guerra, però tampoc José Luis Rodríguez Zapatero, José Bono, Rodríguez Ibarra, Joaquín Almunia, Pérez Rubalcaba, Susana Díaz, Pedro Sánchez, Josep Borrell… Ara que hi penso, no m’ha agradat mai cap socialista espanyol. I dels catalans, em costa de recordar-ne cap de qui pugui dir que m’hagi agradat. Si sóc sincer, hauré de reconèixer que cada vegada que judico la personalitat d’un polític, no faig res més que constatar la meva posició política. Em defineixo per les meves aversions tant o més que per les meves sintonies. I com que no m’agrada la ideologia ni l’activitat d’un determinat partit, tampoc no poden agradar-me els qui les representen. Així com el PSC, quan lligaven els gossos amb llonganisses, presumia de poder posar un sofà de cap de cartell i així i tot la gent el votaria, jo puc dir de mi mateix que, si n’hi posaven un, de sofà, no em desplauria menys que els altres que hi havien posat fins aleshores. I és que, en política, més que en cap altre camp de l’activitat pública, la persona és el missatge, i el missatge és indefectiblement allò que reclamen els mitjans.

Quim Torra no agrada a segons qui per raons diferents. Algunes tenen a veure amb la fragmentació de l’espai electoral. Essent un polític sense un partit al darrere, la inoperativitat que li atribueix una part de l’independentisme és perfectament descriptible. Un polític té la força que li presten els electors, i Torra no sols no ha estat elegit, sinó que els mateixos que li reclamen acció semblen entestats a afeblir-lo encara més que no ho és per l’excepcionalitat del parlament actual. Puigdemont tampoc no havia estat elegit, però encara disposava d’un partit o de l’aparença d’un partit. Sobretot, no és igual cavalcar l’onada d’entusiasme que empenyia cap al referèndum que aguantar-se dret enmig de la ressaca del 155. És molt difícil de governar entre requeriments de l’estat, les necessitats administratives d’una autonomia saquejada i el mandat d’unes eleccions que molts voldrien oblidar. I havent d’atendre aquesta complexitat sense unanimitat al govern, amb una oposició salvatge, un partit fragmentat i díscol, una premsa molt hostil i uns socis que no dissimulen la pressa de bandejar-lo i cercar altres aliances. D’ençà de la restauració de la Generalitat, cap altre president no ha hagut de governar en condicions tan precàries. Fer-li’n càrrec demostra gran inconsciència i molt poca consistència.

Torra suscita odi en la proporció amb què és percebut com una extensió de Puigdemont. El nomenament de Torra no sols permeté de trencar la tenalla de l’estat i trampejar el blocatge del parlament. L’ofensa era més gran encara pel fet que el president assumia explícitament el mandat del 21-D. D’aquesta responsabilitat, exercida amb més voluntat que no pas fortuna, li’n demanen comptes els qui li han impedit de satisfer-la. Però el rebuig que origina Quim Torra, tot i que segurament molt matisat en el comentari de la meva amiga, rau especialment en l’epítet ‘supremacista’, llançat al moment de la investidura i repetit com una divisa fins a convertir-lo en una associació automàtica.

Malgrat la ineptitud descriptiva de l’adjectiu, la tria és tanmateix interessant. Sobretot perquè considerar-ne el lloc d’il·locució fa evident una inversió arbitrària de la correlació de forces. El supremacisme pressuposa el poder. Supremacista és qui defensa un dret innat o adquirit a exercir-lo sobre altres classes de persones. Pot ser-ho qui domina, no pas qui lluita per abolir la dominació. En realitat, la inversió semàntica feia temps que s’havia produït. Molt abans de la investidura del president 131è ja es titllava el catalanisme d’excloent amb aquella sinceritat amb què la guineu es queixa de l’animositat de les gallines.

La desfeta de l’unionisme el 21-D feia preveure la intensificació de l’escomesa, i amb la superació del blocatge per una persona de confiança de Puigdemont l’amplificació de la guerra bruta era de fàcil pronòstic. El pretext, en aquest cas, fou un vell article desenterrat amb una diligència extraordinària, del qual n’extractaren unes paraules aspres sense precisar-ne el context ni l’ocasió. I de la legítima indignació per la conducta d’un energumen en un cas d’escàndol, que qualsevol persona decent també hauria condemnat, se’n féu una interpretació esbiaixada sense cap més finalitat que reduir Torra a la mida de l’agressivitat dels qui es vantaven d’haver decapitat l’independentisme. I molts, amb el reflex descrit al principi, s’afegiren a la condemna sense parar atenció que la propaganda feia amb Torra allò mateix que l’acusaven d’haver fet: deshumanitzar-lo. Com un Gregor Samsa que es desperta de la investidura convertit en una panerola, Torra es trobà incrustat aquell epítet malèvol, com el pobre Gregor la poma que el seu pare li llança damunt la closca.

Per què supremacista precisament? Tret de l’ús estrictament expletiu de la paraula, l’única explicació amb aspecte de realitat és el terrible complex d’inferioritat dels espanyols, revers de la seva proverbial arrogància. El Lazarillo de Tormes és encara el text més incisiu sobre la psicologia castellana. L’hidalgo afamat, que surt a la porta de casa amb un escuradents a la boca per fer veure que ha dinat de gust, se n’havia anat de Valladolid per no haver de treure’s el barret davant un veí de rang superior. Tanmateix, confessa que aquell mateix veí li tornava la salutació, però considera que no ho feia prou sovint i que la balança de l’honor li era contrària. L’escena dóna fe de la relació entre la fam de l’estómac i la de reconeixement, i de com el buit és el mateix en l’un i en l’altre. ‘Vanitat’ ve de vanus, ‘buit’. L’autor anònim ens mostra que la fam física se suporta millor que no la de l’esperit, i que aquesta darrera infligeix ferides psicològiques inguaribles.

Els espanyols van arribar a la transició amb un greu complex d’inferioritat. La clau de l’èxit del socialisme de la fi de la dècada dels vuitanta i començament dels noranta fou mitigar aquell complex amb una inflació no sols de l’economia sinó també de la psicologia nacional. Llavors es reproduí a menor escala el mateix fenomen que al segle XVI. Entre el final dels vuitanta i fins que es declarà la crisi del 2007, els espanyols es consideraren no ja igualats sinó fins i tot superiors a la mitjana dels europeus. Recordeu Zapatero assegurant, quatre dies abans de la crisi, que Espanya ja havia superat França i encalçava Alemanya? Els improductius espanyols es vantaven de competitius; l’estat entrava a totes les travesses per als llocs d’influència internacional; Espanya, deien, era moda. I tot era comparar Madrid amb Barcelona; l’objectiu patètic, bandejar la capital catalana com a referent de la modernitat peninsular. El complex, llargament covat, es tractà amb inversions faraòniques a Madrid i rodalia mentre es congelava el més essencial a Catalunya. Es creava imatge amb trens de gran velocitat sense passatgers, autovies gratuïtes buides, aeroports sense avions, centenaris de tota mena, ambaixades palatines, i sempre corrupció a tots els nivells, fins que a còpia de centralitzar-ho tot i saquejar-ho tot, agreujaren el desequilibri fiscal que preparà la crisi financera del 2007 i la política del 2017.

Ara, el revers de tota inflació és la devaluació. Com que per sota de tots aquests canvis cosmètics els espanyols continuaven essent el mateix poble, no podien deixar de sentir íntimament la progressiva buidor d’aquella modernitat i democràcia hiperbòliques. Ni podien deixar de notar, malgrat les aparences, que la distància no sols persistia sinó que s’ampliava entre ells i l’Europa del nord. La realitat acabà imposant-se amb la crisi, quan els espanyols es despertaren de la festa endeutats fins al coll. Llavors sortiren un altre cop a la porta de casa amb l’escuradents entre les dents netes i pelades. Són els favors de García-Margallo i la redoblada despesa en imatge del ministre Borrell.

A la dolorosa buidor d’estómac s’hi afegí la humiliació de comprovar que Catalunya els revenia. El mos mal paït pugnava per escapar-se d’entre les dents. Tota relació de poder és una marrada més o menys civilitzada de la relació primària entre víctima i predador, que és la de menjar i ser menjat. La voluntat de Catalunya de sostreure’s a aquesta relació agreuja extraordinàriament la fam espanyola. N’afebleix la substància i n’aprima encara més la malmesa hidalguía. I com que ningú no accepta tranquil·lament la pròpia devaluació, i menys que cap altre els col·lectius que s’han elevat inflacionàriament, la reacció natural és mirar de desprendre’s de la sensació de ‘menysvaler’, com anomenava Américo Castro el drama existencial dels espanyols. I això sols ho poden fer traspassant-la a algú altre.

El sentiment de valer menys no es lleu de suportar i la conclusió a què sol arribar qui el pateix és que per força ha de tenir una causa externa. Uns altres són culpables de la devaluació, i són uns altres que l’agreugen negant-se a compartir-la i mitigar-la eixamplant numèricament el cercle de la vergonya. Pitjor: són culpables de negar-se a carregar una part encara més gran de la depreciació, servitud que ens consolaria en la mesura que ens descarregués de la nostra. El refús d’acceptar aquest paper translatici justifica l’epítet de supremacista, car amb quin dret ignora ara la força de la nostra majoria algú que sempre hem menyspreat? Si les circumstàncies no ens permeten de menystenir-lo tant com ens menystenim nosaltres mateixos, caldrà depreciar-lo fins a llevar-li tot valor. Llavors es podrà rebregar com un vestit vell que es llença a les escombraries.