Torra i Sánchez obren la treva fràgil del ‘sit and talk’

El diàleg entre els governs català i espanyol s’ha obert camí, amb els mateixos condicionants de sempre, però acompanyat de bones paraules i d’una cordialitat de cotó fluix. De la necessitat, virtut. Quim Torra i Pedro Sánchez han refet una interlocució que fa pocs mesos semblava impossible, entre trucades no ateses, menysteniments reiterats i punyals en forma de promeses electorals després d’una sentència judicial molt dura contra els presoners polítics. Una vegada consolidat el reconeixement de la naturalesa política del conflicte, de la reunió al Palau de la Generalitat n’han sortit els compromisos de reunir la mesa de diàleg durant aquest mes i que, si més no aquesta primera reunió, l’encapçalin els dos presidents. Equips tècnics de tots dos governs n’hauran d’acordar ara les condicions i els detalls. No és un resultat menor des d’una aproximació realista a les dificultats de l’intent: s’ha encarrilat la promesa negociació de govern a govern que, almenys d’entrada, asseurà els dos presidents en una taula per a parlar del conflicte, reconeixent la legitimitat i la sobirania de la part catalana i, alhora, la potestat de l’espanyola per a formular una proposta alternativa a l’encaix de Catalunya i Espanya.

Una proposta que, segons Torra, Sánchez encara no ha formulat. Tot i que sí que sembla tenir-ne una, encara que a l’independentisme li pugui semblar insuficient: greixar parcialment l’autogovern. És a dir, diàleg per a assegurar-se la governabilitat al congrés espanyol i la fi de la confrontació institucional per una banda i, per una altra, millores en l’autogovern que guareixin alguns dels incompliments de l’estatut, tornant a reunir l’oblidada comissió bilateral Generalitat-estat. Per això Sánchez s’ha presentat a Palau amb un document de quaranta-quatre punts (una ‘agenda per al retrobament’, n’ha dit) que és una barreja de respostes genèriques a propostes de documents anteriors de tres presidents de la Generalitat: els 23 punts que Artur Mas va lliurar a Mariano Rajoy, els 46 que després li va exposar Carles Puigdemont i els 21 que Torra va proposar a Sánchez.

S’hi incloïen inversions en infrastructures d’acord amb l’estatut, un camí ‘més transitable’ per als objectius de dèficit i la reforma d’un sistema de finançament que garanteixi la solidaritat entre els territoris, a més de l’anul·lació de les condemnes franquistes, incloent-hi la de Lluís Companys. Antigues promeses que reviuen. Curiosament, el PSOE pretenia que el document capitalitzés la reunió. Però, segons fonts de la Presidència de la Generalitat, Sánchez no l’ha arribat a lliurar a Torra, amb qui han exhaurit un 80% de la conversa parlant del conflicte. El paper ha restat oblidat sobre la tauleta fins que Torra, acabada la reunió, ha fet notar que Sánchez s’havia deixat uns folis. De fet, la Moncloa ha mirat de condicionar el contingut de la reunió d’ençà d’abans que es fes. Ha fet arribar als mitjans una nota on avançaven que la proposta que faria el president espanyol seria sobre el diàleg polític i la regeneració institucional, la millora de la cooperació, política social i suport als serveis públics, impuls a les infrastructures i suport en cas de catàstrofes naturals. En resum: una relació institucional normalitzada dins el marc autonòmic.

En canvi, Torra no s’ha desviat de la demanda dels dos punts que havia pactat amb els partits i les entitats independentistes: autodeterminació i fi de la repressió. El president de la Generalitat explicarà a ERC, la CUP, l’ANC, Òmnium i el Consell per la República els resultats del cara a cara amb Sánchez i no vol fer cap pas que trenqui la precària unitat aconseguida entorn de les dues reclamacions, amb les pulsions electorals a punt de desbocar-se. Torra ha lamentat que Sánchez no li hagi donat resposta a la petició de la fi de la repressió i l’amnistia, i que sobre el referèndum hagi respost com sempre: ‘autogovern dins la constitució’. Per al president espanyol, les reclamacions de Torra demostren que les posicions són molt allunyades. ‘Som en un diàleg que serà llarg, que no serà fàcil, un camí que farem pas a pas’, ha dit. Tan a poc a poc preveu que es desenvolupi, que potser Sánchez confia que es mantingui estable quan Torra deixi la Generalitat d’aquí a uns quants mesos i hi hagi un altre president a Palau, qui sap si d’ERC. De moment, Sánchez tampoc no vol el mediador que reclama JxCat a la taula de negociació. Ha dit que ja els vigilen els milions d’espanyols. I li agradaria que Pere Aragonès assistís a la pròxima reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. En alguns moments de la conferència de premsa (concedir-la ha estat un altre gest que el president no acostuma a fer després de reunir-se amb presidents autonòmics) Sánchez ha parlat de la comissió bilateral quan es referia a la taula de diàleg. Potser per error, potser a consciència.

Malgrat les posicions encallades de fons, les formes han fluït més enllà de les tensions dels caps de protocol que, en alguns moments, semblaven complicar el transcurs de la reunió. La més visible ha estat abans que Sánchez baixés del cotxe a la porta de Palau i Torra sortís a rebre’l sota la pancarta que defensa la llibertat d’expressió i d’opinió, pel lloc exacte on es faria la primera encaixada de mans. L’únic llaç groc que Sánchez ha tingut a prop ha estat el de la solapa del president de la Generalitat. Aquesta vegada no hi ha hagut disputes visibles com les de les ponsèties al Palau de Pedralbes, sinó concessions compartides.

És clar que Sánchez està lligat de mans i peus i vol que ERC li faciliti l’aprovació del pressupost per a governar amb comoditat amb Podem i que Torra, per molt escèptic que sigui, no pot dilapidar el primer dia el sit and talk que tant ha demanat. Però sigui com sigui, per unes hores s’ha esvaït la tensió pre-electoral catalana i el president espanyol ha reconegut el català traspassant la porta del Palau més d’una dècada després de fer-ho José Luis Rodríguez Zapatero. El gabinet de Torra els va oferir de fer la reunió aquí o al Palau Nacional (al MNAC), i la Moncloa va triar el Palau de la Generalitat, unes parets que no van traspassar els presidents del PP ni cap dels homes de negre de Rajoy durant els mesos d’aplicació del 155.

I així és com Sánchez s’ha deixat guiar pel pati de carruatges amb tota la solemnitat, com un president que predica refer ponts i alhora com un visitant que es deixa amarar (amb les reserves d’un posat seriós) per la història mil·lenària d’un poble. Hi ha hagut més gests; molt calculats i d’arestes aparentment amables i alhora punxegudes. A Sànchez l’han rebut amb els mateixos honors que Zapatero i que, segons fonts de Presidència, curiosament són idèntics als que rebria qualsevol cap de govern estranger. Al saló dels diputats, on s’han reunit, tampoc no hi ha faltat cap bandera: cadascú tenia la seva al costat i, a la galeria gòtica, tant Sánchez com Torra ha comparegut amb totes dues. Torra li ha lliurat dos llibres que eren missatges evidents: Inventing Human Rights, de Lynn Hunt, i Llibertat i sentit de Lluís Solà. Tot té un cost. També la fotografia del president català atenent la premsa amb la bandera espanyola dins l’enquadrament de les càmeres, una imatge que costava d’imaginar de tornar a veure a Palau després de l’octubre del 2017, de l’exili i la presó.

El president de la Generalitat s’ha resistit a donar per començada una nova etapa política que deixi enrere la confrontació, però Sánchez està decidit a estovar el camí malgrat les crítiques de la dreta espanyola. Només el temps dirà si el dirigent del PSOE vol fermament la negociació que transcendirà l’aprovació del pressupost espanyol –que té pressa per presentar– o bé es mou per la pressió de la conjuntura. Amb el Tsunami Democràtic desaparegut i el ressò de crits aïllats de ciutadans que reclamaven independència i llibertat per als represaliats als marges d’una plaça de Sant Jaume blindada per la policia, Torra i Sánchez han obert la primera treva fràgil del sit and talk.