26.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 27.04.2020 - 12:57
Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels dèsset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent. Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l’escalf del país i moments en què et penses que tot se n’anirà per l’aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.
Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n’hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m’apareixen cada pocs minuts a la safata d’entrada del correu. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m’hi sent. N’hi ha que m’ho han dit, però no he comptat quantes són ni m’importa. Allò que m’importa és saber on som.
He fet costat sempre als partits nacionalistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m’ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d’Almansa i que hem d’unir-nos. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N’hi ha hagut en què ha semblat impossible. Però, com més temps passa, més d’acord hi estic.
I ara veig que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. Com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. Però no per això deixe de ser què sóc.
En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m’amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies governs aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me. M’agradaria que aquest país fóra diferent. M’agradaria confiar en els meus polítics. M’agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M’agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d’ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l’opinió d’altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada.
Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible.
***
Disculpeu-me d’haver-vos confós amb el començament d’aquest tercer article de la sèrie que he publicat tot aquest cap de setmana. (L’absurda discussió amb ERC sobre el nacionalisme i L’ariet de l’enemic com a argument de la censura). Perquè tot això que heu llegit fins ací és l’editorial de VilaWeb, sí. Però el del 7 de novembre de 2006. De fa tretze anys i mig. I supose que deveu estar d’acord amb mi que l’hauria pogut escriure avui. És a partir d’aquesta confusió interessada, doncs, que m’agradaria de rematar aquests tres articles.
L’editorial que acabeu de llegir va ser escrit només de saber-se que ERC, després de les eleccions del 2006, refusava un pacte amb Convergència i Unió per a un govern nacionalista i donava pas, així, al tripartit d’esquerres presidit per José Montilla. El PSC acabava de matar políticament el president Maragall. Però, malgrat això, malgrat que els partits de govern havien perdut escons i malgrat que ERC havia estat expulsada mesos abans del govern per haver votat no a la retallada de l’estatut a Madrid, sorprenentment, en poques hores es va negociar la formació d’aquell govern. El record dels anys nefasts del segon tripartit és prou nítid per a no reclamar més explicacions. Tot i que els anti-ERC militants també haurien de recordar, per emmarcar ajustadament els fets, que anys abans Jordi Pujol havia refusat amb insistència les propostes de pacte dels republicans, i les havia refusades per abraçar-se al PP en aquell infame acord que se’n va dir del Majestic.
Molts us deveu demanar per què avui us pose davant aquest espill de la història. És molt senzill: per a fer-vos conscients, en un moment de desencís com l’actual, de tota la feina que heu fet d’aleshores fins avui, de la manera com heu canviat el país i heu fet possibles somnis impensables. I també, sí, per a explicar que la mediocritat dels nostres polítics no és cosa d’ara.
El trencament entre ERC i CiU que hi hagués arran del segon tripartit feia preveure que el nacionalisme, l’independentisme, no alçaria el cap en dècades. Dividits, enfrontats, insultant-se els uns als altres, amenaçant-se i agredint-se… La tensió era insuportable i a Madrid, bé us en deveu recordar, se sentien tan segurs que no varen saber veure el xàfec que els venia a sobre. Tres anys després d’aquell editorial, el 13 de setembre de 2009, mentre encara governava Montilla, a Arenys de Munt, un grupet de gent va organitzar una consulta popular. Aquell mateix dia, allà mateix, Pugès i Strubell van imaginar una cosa que es diria Assemblea Nacional Catalana, que no es faria realitat fins el 25 de maig de 2011. I entremig, el 27 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va emetre la sentència contra l’estatut i el carrer es va omplir d’estelades.
Tots vosaltres, o la majoria, heu viscut de primera mà el procés històric que us explique. Amb una intensitat que ningú no ens podrà prendre i que Stefan Wollin explica millor que no ho faria mai jo quanta i quanta força i determinació crea amb vista al futur. Hi ha un munt de records que s’acumulen al meu cap sobre aquest període però en conserve un de molt especial. Era el 20 de febrer de 2010. Ja s’havia fet la primera tongada de les consultes populars i alguns no cessàvem de fer actes públics per a la segona, que s’havia de dur a terme una setmana després. Aquell dia em va tocar anar a Breda, una població que en aquell moment era moda, especialment, perquè s’hi rodava la sèrie Ventdelplà –i de fet a l’acte hi va prendre part també l’actor Miquel Gelabert, el Jaume de la sèrie. A l’eixida em vaig trobar per primera vegada convergents i republicans enganxant cartells, junts, pels carrers d’un municipi. En colla. Recorde com si fos avui la conversa que hi vaig tenir. L’odi, perquè era odi, que les cúpules dels partits es tenien mútuament a Barcelona, a Breda s’havia dissipat del tot. Perquè els uns i els altres havien entès que era possible d’aconseguir la independència i que això passava davant de tot.
La resta de la història ja la sabeu. El camí va ser complicat però tots junts vam arribar al primer d’octubre de 2017 i vint-i-sis dies després, a les 15.27 de la vesprada, amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc, el Parlament de Catalunya va votar la declaració d’independència. Vist a partir del desencís amarg i profund que jo mateix reflectia el 2006, des d’aquella manca total de perspectiva que m’ofegava, allò que vam arribar a fer el 2017 ens explica una cosa essencial que és la que vull remarcar avui: que si ho volem, podem.
Tres anys després de la proclamació de la independència, és evident que no vivim en la república que volíem. No ho vam saber fer a la primera i això, com és ben evident, té un preu especialment greu aquests dies de mort i pandèmia. Tan evident com que els nostres polítics van absolutament perduts. Però és per això, precisament per això, que vull recordar-vos que els nostres polítics anaven tan perduts o encara més el 2006 i que això no va poder frenar la primera gran onada del procés.
Aquesta sèrie de tres articles la vaig començar per culpa de la indignació intel·lectual que em van causar unes declaracions del Molt Honorable president Roger Torrent, probablement l’arquetip més arquetípic, amb el conseller Buch, d’aquesta classe política que no ens durà mai enlloc. A l’article d’ahir vaig canviar de registre per a deixar clars alguns conceptes teòrics necessaris i bàsics, perquè estic convençut que hi ha coses que no poden ser rebregades impunement sense que això afecte la qualitat del projecte col·lectiu. Em semblava imprescindible. Avui us demane que em deixeu tornar a canviar de registre i baixar, finalment, a terra.
Tres anys després, és evident que l’estratègia del ‘govern efectiu’ és un fracàs complet, malgrat la bona voluntat posada pel president Torra i uns quants més. Tres anys després, és evident que el Consell per la República no ha funcionat i que el president Puigdemont, per la raó que siga, o no vol assumir o no sap assumir o no es veu capaç d’assumir el paper que la legitimitat històrica ha dipositat en les seues mans. Tres anys després, el món que s’aplega entorn de Junts per Catalunya continua sense atrevir-se a trencar definitivament amb les restes de la pitjor Convergència i consent, per activa o per passiva, aberracions com el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Tres anys després, ERC fuig cames ajudeu-me del nacionalisme i la unilateralitat, fuig, encara que ells no vulguen saber-ho, de la independència, somiant ser el PSC S.A. del nostre futur. I han encimbellat un personatge, Gabriel Rufián, prou irresponsables per a fer broma amb 155 monedes enmig del moment més difícil. El conec personalment i només puc dir que res d’allò que puga dir o fer no em sorprendrà. Tres anys després, la CUP ha desaparegut i ningú no sap on és. No sé ni tan sols si està partida o no. Tres anys després, els intents de fer una cosa nova, d’inventar-se alguna alternativa, no han reeixit. Tres anys després, hem vist nítidament com hi ha gent que amb una mà ens fabrica tsunamis i amb una altra ens atonyina amb els Mossos. Tres anys després, els presos continuen injustament a la presó i la consellera de Justícia de la Generalitat, que té el dirigent del seu partit tancat als Lledoners, fins i tot els discrimina negativament i els ho fa passar pitjor que a cap altre pres.
Tot això és veritat i desespera. Però, ep!, tres anys després també han passat, passen i passaran coses molt més importants i extraordinàries que no hauríem de perdre de vista.
Com ara que l’envit català del 2017 ha deixat Espanya feta miques i Pedro Sánchez l’arrossega ara cap al pou més profund que puguem imaginar. I a més s’hi enduu els comuns i tota la seua demagògia hipòcrita. Tres anys després, la pandèmia del coronavirus i la mala gestió de Madrid ha posat més que mai en relleu la urgència de construir una república pròpia independent com a única manera sensata de bastir a curt termini un país millor per a tots. I tres anys després, confinats i tot, no tinc cap dubte que als carrers continua havent-hi la gent necessària per a fer possible la revolució, dels conceptes, de les prioritats, de la vida, que tan urgentment ens cal ara.
Parle de gent que vàrem veure caminar durant tres dies eterns, només fa mig any, en les Marxes per la Llibertat, convocades per l’ANC. Jo vaig tocar les espardenyes d’Apa destrossades per l’asfalt i quan vaig fer-ho vaig saber que res no l’aturaria.
Són gent que veiérem enfilar a peu la carretera de l’aeroport sense dubtar gens què hi anava a fer, amb una decisió que naixia de dins de cadascú i que ni la violència més extrema no podria aturar. Ho vaig veure en els ulls decidits de la Montserrat i vaig saber que res no l’aturaria.
Són gent que vam veure mentre encenien barricades al centre de Barcelona amb una capacitat tècnica i una decisió política inaudites. No en sé el nom, però ells, amb la caputxa posada, a la cantonada del passeig de Gràcia amb València, m’ho van saber explicar tot a la perfecció, tant que vaig entendre perfectament que res no els aturaria.
Són gent que vam veure derrotar la policia a Urquinaona i obligar-la a retirar-se després de quatre nits, en la victòria més inesperada de totes les que hauria pogut imaginar mai.
La mateixa gent que vam veure escridassant Pedro Sánchez als passadissos de l’hospital, vestits amb les mateixes bates blanques que avui fan servir per lluitar contra el coronavirus fins al límit material de l’esgotament.
Són la gent que vam veure omplir plens de joia i confiança els carrers de la nostra Perpinyà, fa quatre dies mal comptats, desafiant-ho tot, ignorant totes les ordres i totes les divisions i superant amb escreix fins i tot les xifres ja enormes que els organitzadors es pensaven que podien aconseguir.
Els dies, setmanes i mesos que vénen ara no seran fàcils. Però no ho era tampoc aquell 2006 i bé ho vàrem saber resoldre, no? Algú pot opinar que la història no és cíclica ni es repeteix. No necessàriament. Però no crec que cap de vosaltres puga defensar honradament que aquest país avui està menys preparat per a la independència, i per a defensar-la, que el 2017 i encara menys que el 2006. Ni que està menys disposat a canviar-ho tot ara, quan, després d’haver vist la cara real del sistema gràcies a la pandèmia, més gent que mai ha entès que no n’hi haurà prou de canviar de bandera i d’himne. Que la independència vol dir crear una nova societat.
La meua faena no és fer de polític. Jo no sé com s’ha de fer, això, com no ho sabia tampoc el 2006. Em limite a saber quina és la meua faena. La meua faena només és fer aquest diari amb la voluntat d’ajudar a entendre el món, fer-lo tan fort com siga possible perquè així puga incidir tant com siga possible en la nostra societat; i fer-lo tan honradament com el sàpiga fer, respectant sempre els lectors però parlant sempre amb el cor obert. Per això us dic que avui no crec en els polítics que tenim ni en la manera com ens governen. Però hi afegesc immediatament que, dit això, he après, vaig aprendre del 2006 al 2017, que la gent, el carrer, és capaç d’inventar-se nous actors o fins i tot de portar els vells pel camí correcte. Si deixa de pensar que els necessita i reclama de manera audaç el seu protagonisme en la història. Amb el seu vot, sí. Però també, i diria que sobretot, amb els seus peus –a mi, un vell internacionalista militant com sóc, sempre m’agrada recordar que a l’antiga RDA, quan aquella societat lluitava per l’impossible de tombar el mur, d’anar a una manifestació en deien ‘votar amb els peus’. Tornem-ho a fer.
PS. Andreu Pujol ha escrit aquesta piulada sobre un detall de l’editorial que és pertinent que pose a l’abast de tothom. Jo recorde la conversa, perquè em va impactar, i la dada concreta la tinc anotada a més en la llibreta que portava aquells dies, que he tornat a repassar avui. Si el que hi vaig veure va ser una confusió, com afirma l’Andreu, jo ara amb tanta distància no sóc capaç d’esbrinar-ho. Sé, sabem tots, que aquest procés es va donar com també és veritat això que l’Andreu remarca en el sentit que en molts pobles CiU estava en contra de les consultes i la CUP, amb ERC, les impulsava.
Diu ‘@vpartal escriu això sobre Breda on, suposadament, convergents i republicans encartellaven junts. He de dir que deu ser una confusió amb un altre indret, atès que la consulta popular de Breda la van organitzar persones de l’entorn d’ERC i la CUP però no de CDC. Jo n’era portaveu’.
I després: ‘Moltes gràcies. Potser es deu al fet que l’alcalde d’aleshores va participar en l’acte on tu també vas participar. Va ser a petició i insistència de l’organització de la consulta, per donar-hi un caire institucional. De tot això no en diria res si no hagués sortit el tema’
