31.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 31.03.2020 - 21:52
El gest del Tribunal Suprem amenaçant directament funcionaris de presons si es dóna un permís als presos polítics seria inaudit si no fos perquè, enmig de la crisi del coronavirus, cada dia veiem gests inaudits. Per exemple, i aquest és especialment greu: ahir, per primera vegada des de la fi de la dictadura franquista, es van poder veure soldats detenint civils al carrer.
Però les amenaces del Suprem tenen un to i són d’una gravetat única. En primer lloc, perquè l’alt tribunal es permet de diferenciar entre allò que en diuen ‘presos del procés’ i la resta, inclosos la resta de presos polítics catalans. Els ‘del procés’ tindran una penalització afegida pel fet de ser-ho. Penalització contradictòria i tot, perquè no lliga gens pretendre que no hi ha presos polítics i després aplicar normes especials per als presos… polítics.
Però no és tan sols això. Un tribunal, per a justificar els seus actes, ha d’invocar alguna llei. I en aquest cas no és tan sols que no puguen agafar-se a cap, sinó que obertament van contra lleis i convencions internacionals ells mateixos. Els jutges.
I això, a més, ho fan ficant la por al cos d’uns funcionaris que, en tot cas, es limiten a fer la seua faena i no poden tenir mai cap responsabilitat política sobre les decisions que els ordenen d’executar. I ho fan passant per damunt de totes les normes establertes. Si el Suprem creu que una cosa no és ben feta té mecanismes que pot usar per oposar-s’hi. Però amenaçar preventivament un funcionari abans de saber si pretén fer la cosa que no volen que faça? On s’és vist això?
Tanmateix, la gravetat de tot plegat és la parcialitat irritant, l’afany de venjança indissimulat, la fanfarroneria prepotent, l’odi que s’escampa des d’aquesta mena d’avís que, per acabar-ho de rematar, no hi ha manera de saber si és oficial o no. Però que fa l’efecte, al capdavall. Recordeu aquella escena d’El Padrí en què la màfia deixa un cap de cavall al llit de qui vol intimidar, mentre dorm? Doncs és això mateix. Fer por al funcionari, baixar a l’esglaó més feble de tots per a deixar-li clar que ells poden matar, civilment, qui vulguen, quan vulguen i com vulguen i que si no t’han mort encara és perquè no han volgut. El poder de la intimidació, fora de qualsevol mesura raonable, fora de qualsevol contrapès democràtic.
Amb tot plegat, els presos polítics viuen la crisi del coronavirus d’una manera especialment dura i injusta. Tinc la sensació que són els grans oblidats, allà tancats a les cel·les, o hospitalitzats en uns centres que semblava que havien començat a abandonar de mica en mica, després de dos llarguíssims anys, i que, de sobte, se’ls han tancat més que abans i tot.
Ni les demandes internacionals reclamant que els permeten de passar la pandèmia a casa ni la lògica que demana d’evitar al màxim la possibilitat d’un contagi dins la presó, no únicament per ells sinó per a tots els presos, no serveixen de res. El Tribunal Suprem d’Espanya té una obsessió en l’anul·lació personal dels presos polítics catalans i viu decidit a fer-los la vida tan difícil com siga possible durant tant de temps com siga possible. Fins i tot quan el seu gest és més inhumà i repugnant.
No els oblidem mai, els presos, però encara els hauríem d’oblidar menys avui, en aquest moment tan particularment complicat per a ells. Si fossen a casa, per passar el confinament amb la família, nosaltres continuaríem reivindicant-ne la innocència i la llibertat. Però que hagen de passar aquest confinament tancats en les cel·les dels Lledoners, del Puig de les Basses i del Mas d’Enric és d’una crueltat indescriptible que només espere i desitge que els magistrats del Suprem espanyol algun dia hagen de pagar al seu torn.
