02.06.2020 - 21:50
De nou, es parla de ‘percentatges’ i de ‘consensos interns’ per a tornar a guanyar la ‘legitimitat’ de decidir què volem fer de nosaltres mateixos davant del món; d’allò que no es parla és de com s’hi arriba, a aquests consensos i percentatges, i encara menys de com usar-los per a l’establiment i la defensa del poder propi. Les aportacions acadèmiques ens diuen que cal canviar la ‘correlació de forces’ mitjançant una ‘acumulació’ exemplar al llarg del temps i de l’espai: paciència, picar pedra, estalviar gestos inútils; en canvi, l’aplicació política (no tan exemplar) d’aquesta estratègia acumulativa es precipita a seure a una ‘taula de diàleg’ amb l’estat amb l’afany de demostrar a l’honrat ciutadà del carrer que són els ‘altres’ –el règim i els seus partits– els que no aniran de bona fe, una revelació que hauria de fer que aquell bon ciutadà comú es decantés per la ‘nostra causa’. (Aquí també podríem considerar què entenem per la ‘nostra causa’, ja que, si es tracta de la independència, hi ha raons justificades, ateses declaracions i actituds de molts que se’n diuen partidaris, per a dubtar que la desitgin de debò.) Per aclarir les coses, i aclarir-me jo mateix de passada, miro enrere i comprovo que, d’ençà del desembre del 2017, els percentatges en votacions periòdiques, tant d’aquí com espanyoles, ultra el que ens diuen enquestes recents, no es mouen gaire, punt amunt punt avall, d’aquella ‘divisió’ formal del país que tan feliços fa els partidaris del manteniment de l’statu quo amb Espanya –llegeixi’s, subordinació. Continuo mirant enrere i m’acosto a les pràctiques de l’estat espanyol d’ençà que l’independentisme li disputa la famosa ‘hegemonia’ en aquesta part de la nació: repressió policial, causa general judicial, sabotatge i ofec econòmics, intervenció administrativa del govern autonòmic, persecució selectiva… En fi, tota la gamma de recursos legals i del clavegueram pròpia de qualsevol estat dit democràtic. I em pregunto si, un cop llegits resultats i perspectives electorals dels partidaris de l’statu quo sense disfressa –PSC, PP, Cs, comuns, Vox–, i comprovades reaccions, actituds i silencis d’aquests partidaris davant la política de terra cremada de l’estat amb l’independentisme, encara n’hi ha entre els nostres que arribin a creure que es podrà fer cap ‘consens intern’ amb els partidaris de la submissió –un consens que significaria l’acceptació d’una eventual derrota dels pressupòsits espanyolistes. Hi llogo cadires per escoltar per quins viaranys, desconeguts fins avui, pensen que es pot neutralitzar el crit de ‘a por ellos’ que s’han apropiat –en un altre context, és cert, però en això rau, justament, el seu significat profund– els treballadors de la Nissan –i de molts més que no cal recordar. (Qui vulgui afegir-hi el tema de la llengua, el remeto a l’article d’ahir de Marta Rojals i a unes quantes piulades penjades per mi mateix, @julidejdarmuoz.) Ara recordo que, fa uns anys, un dels sectors que aspirava a liderar l’espai dels comuns pretenia ‘articular políticament l’àrea metropolitana de Barcelona’ i consolidar-hi un ‘cinturó morat’, que en deien: a l’antic cinturó roig calia afegir-li una mica de blau i ja el tindríem morat; uns anys després, en efecte, després de l’ofensiva fallida de l’independentisme per a complir les expectatives creades per si mateix, les eleccions en estat d’excepció del desembre del 2017 van convertir el pobre cinturó metropolità en un cíngol de penitència ben lligat pels natzarens de Ciudadanos. En aquest terreny, sense un revulsiu social, no hi haurà res a pelar: o l’independentisme esdevé punta de llança d’un canvi profund en les relacions socials –nova economia al servei de la vida, redistribució de la riquesa en favor del treball, equitat de gènere en el repartiment– o no hi haurà percentatge ni consensos que valguin, perquè el seu projecte serà vist com a merament formal i com a socialment parcial. I ara em permetreu que faci un altre pas de vis i em situï en la utopia que, en efecte, hem fet de revulsiu social, hem assolit consensos, i hem arribat al 60%, al 80% i, fins i tot, al 100% de gent que voldria exercir la capacitat de decidir el poder propi mitjançant acords amb l’estat, degudament supervisats internacionalment. Ja es pot suposar que, arribats en aquest punt, hauríem d’haver construït un altre grup dirigent, però aquest tema el deixarem per a la setmana que ve; ara dono per fet que aquest nou grup dirigent funciona, proveït de l’energia del consens general, amb un programa a terminis que inclouria la consulta vinculant i les negociacions amb l’estat, fos quin en fos el resultat.
La primera qüestió és la següent: si aquest grup dirigent no té en compte tota la política de xantatge, coacció, sabotatge, repressió i, en definitiva, de tendència destructiva acumulada per l’estat respecte de l’alteritat independentista, que posa en dubte el seu domini sobre aquesta part de la nació, un semblant grup dirigent, dic, ja s’hi pot posar fulles, perquè acabarà com el que es va formar entre el 2012 i el 2017: a la presó, a l’exili i a la inanitat. Suposeu, en efecte, que comuniquem a l’estat que disposem d’aquest consens social del 60%, el 80% o el 100% i que, bon minyó per una vegada, aquest estat ens diu que obrim una negociació de sis mesos per a plantejar el referèndum i les seves derivades: algú pensa que, durant aquells sis mesos, la seva policia, la seva justícia, la seva hisenda, els seus serveis secrets, els seus mitjans de comunicació públics i privats, les seves ambaixades, les seves clavegueres, romandrien de braços plegats, democràticament impol·luts, plàcidament tranquils? Oi que no? Oi que procurarien per terra, mar i aire desfer aquest ‘consens intern’ nostre mitjançant sabotatges, xantatges, extorsions, ofecs econòmics, persecució judicial, i tota la resta de pràctiques que hem anat patint els últims anys en pròpia carn? En aquesta tessitura, ja hi podem pujar de peus que l’estat espanyol, fet a cops de pronunciamientos, guerres civils i falses transicions, abans s’estimaria més forçar una involució autoritària de la Unió Europea –o sortir-ne, en última instància– que perdre aquesta part de la nostra nació.
La segona qüestió és la següent: què faria, mentrestant, el nou grup dirigent independentista format en la recerca del consens intern? Esperaria, càndidament, a seure en una taula de negociació o, entretant, disposaria del programa secret, les eines de control i l’instint de poder necessaris per a frenar la previsible ofensiva destructora de l’estat i no caure una altra vegada en la convicció que som els millors, som els millors, i som els millors? La resposta a aquesta pregunta demana un revulsiu democràtic, o sigui, una manera diferent de plantejar la qüestió del poder, que s’hauria d’estendre per tot el territori com una taca en forma de democràcia directa, organització des de baix i coordinació per dalt a fi de desenvolupar tota la capacitat cívica, pacífica i sostinguda en l’espai i en el temps per a separar-se d’Espanya. I només des d’aquestes premisses de defensa del poder propi, Europa i el món ens haurien d’escoltar. Si tot plegat no ho féssim anar per aquí, no es podria parlar d’un nou grup dirigent, sinó d’una evolució banal, propagandística i hipòcrita d’allò que ja tenim –i que ha fracassat. Llavors entraríem en una falsa disputa entre dos idealismes: el de l’independentisme dit pragmàtic –o sigui, el que borda a la Lluna per una negociació impossible entre iguals– i el de l’independentisme dit unilateral –o sigui, el que invoca un Primer d’Octubre que no pot tornar si no és amb noves condicions d’apoderament, organització i capacitat resolutiva.
