Tornar al referèndum?

Anem al gra. I el gra és ‘Tornar al referèndum‘, article del politòleg  Jordi Muñoz. Interessantíssima peça que m’agradaria comentar. Per a qui no el conegui, a Jordi Muñoz jo li penjo l’etiqueta (i amb perdó) d’independentista dels de tota la vida, i tranquil. Vull dir que no em vingueu ara a dir que Muñoz ens vol vendre una moto. No. No és un federalista que ens vol distreure. No és això, ni en pintura. És un independentista amb la mirada serena. Que falta ens fa.

Resumeixo en tres punts el seu article: primer, el famós 48% del 27-S és una gran victòria, però no suficient. No haver arribat al 50%+1 dels vots ens allunya de l’ajuda internacional. I al món les independències es decideixen en referèndum. Potser no ens reconeixerà ni Déu. Segon,  diu (sense dir-ho explícitament) que els independentistes hem regalat la bandera del referèndum a En Comú-Podem. Com que els independentistes som en una altra pantalla (o hauríem, si no ens baralléssim…) ells ho han aprofitat. S’han fet seu el referèndum. Faltarà veure si hi posen les mateixes ganes que nosaltres, diu ell. I en tercer lloc Muñoz proposa que la famosa desconnexió serveixi per celebrar un referèndum unilateral d’independència. Això, o ‘arrencar’ el refèrendum de l’estat. Per això titula ‘Tornar al referèndum’. I diu que això servirà molt més que no pas els resultats del 27-S.

A mi m’agradaria expressar els meus dubtes.

Primer, jo no veig clar que un referèndum unilateral aconsegueixi treure el vot no de casa. Ja ens va passar el 9-N: el sí va sortir de casa en massa, però el no, gens. Per això el 9-N no vam arribar al 50% de participació. Jordi Múnoz creu que es podria aconseguir, aquesta vegada. Jo, en canvi, crec que no. Per què haurien d’anar a votar una consulta la part del vot no que la considera ‘ilegal’ ?  I els que van votar SiNO el 9-N, ara sense aquesta opció, hi aniran? Si la comunitat internacional s’allunya del 27-S perquè el sí només va fregar el 50%, doncs també s’allunyarà d’un referèndum amb una participació per sota del 50%. No és molt arriscat?

Segon, ‘arrencar’ un referèndum de l’estat espanyol em sembla una quimera. No d’ara. De sempre. Però m’agrada molt l’expressió utilitzada.

Sí que veig claríssim que En Comú-Podem s’ha quedat la bandera del referèndum, tal com insinua ell. Totalment d’acord. I afegeixo que això els va molt bé. Molt. Perquè si no, haurien d’estar parlant de com reformar Espanya. I aquí farien riure. En fi, per curiós que sigui de veure, està passant això: els no independentistes tenen la bandera del referèndum d’independència, i nosaltres no. Gol. Un gol per l’escaire.

Per últim, la solució de Jordi Múñoz la veig bona, però molt bona, si la comunitat internacional fa d’àrbitre. Aleshores sí. Que Brussel·les s’interposi entre Barcelona i Madrid. Un referèndum seria molt millor que el 27-S, i el 9-N.  I tant que sí. Però l’estat no el vol.  Pressionat per la UE, ho faria? Doncs jo veig més possible això que no pas que Podem i IU tinguin majoria al Congreso.

Per això, mentrestant, jo faria via amb els resultats del 27-S: 48% sí, 39% no. Camí del referèndum sobre la constitució. Dit això, i veient impossible el referèndum sobre la independència, accepto que no és com m’agradaria marxar. Que voldria fer-ho tot molt més de cara. A la britànica. Perquè de moment tinc la sensació que deixo la parella (que sap que no l’estimo, ja ens ho hem parlat) i quan em demana on vaig, responc, amb el pom a la porta,  i un fals somriure a la boca: ‘Baixo un moment a comprar tabac’.  

Hauria preferit una altra cosa, la veritat.