15.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 16.03.2018 - 09:21
La via Chamberlain, és a dir, amansir la fera cedint a les condicions que impose, no funciona. I ahir en vam veure la prova contundent. Cinc mesos després, amb una excusa més que peregrina, la Guardia Civil va entrar com va voler a la seu d’Òmnium i al Palau de la Generalitat. Va detenir un director general i va retenir durant hores i hores un grup de treballadors. Deien que cercaven informació sobre el finançament del referèndum. Però és poc creïble tenint en compte que el 29 de gener el govern espanyol comunicà al mateix jutge que ahir va ordenar l’operació que la Generalitat no s’havia gastat diners en el referèndum. Comunicació feta basant-se en un informe exhaustiu, elaborat durant dos mesos, aprofitant les prerrogatives del 155.
No hi cerqueu lògica, en l’operació, doncs, que no n’hi ha. Gens ni mica. Ells ja no pretenen trobar dades ni connexions –que per una altra banda seria ridícul que fossen en un despatx de la Generalitat, cinc mesos després de les primeres detencions. Ni pretenen saber les finances d’Òmnium, que són públiques i penjades a la web. No és això: només volen fer pressió. Fer-nos pressió. I, sobretot, fer pressió al Parlament de Catalunya. La justícia espanyola ha esdevingut –cada volta més desvergonyidament– un instrument polític. I, novament, la prova definitiva la tinguérem ahir. Segons que diu Òmnium, el jutge els va anunciar que si convocaven una concentració de protesta els imputaria el delicte de rebel·lió, de la mateixa manera que ho va fer per dur Jordi Cuixart a la presó, arran de la concentració del 20 de setembre. Ho heu llegit bé, sí. Aquesta democràcia és com més va més prima: si et manifestes t’encolome rebel·lió i trenta anys.
Durant aquestes darreres setmanes, molts hem observat amb preocupació com el moviment republicà anava reculant. Al carrer i al parlament. Entre les dues disjuntives possibles, acomodar-s’hi o enfrontar-s’hi, fer de Chamberlain o fer de Churchill, les organitzacions polítiques i socials semblen haver triat la primera, comptant, però, amb l’oposició ferma de la CUP i els CDR, amb una oposició de Puigdemont i els seus que sembla que comença a minvar i amb un repunt de combativitat de l’ANC –diumenge– i Òmnium –ahir–, que no és de cap manera suficient, però que si més no és un començament.
Però els fets d’ahir haurien de servir per a recentrar el debat. Deixen ben clar que fer bondat no servirà de res. Que triar un govern ‘efectiu’, nomenat de fet per Madrid, no servirà de res. Que si Puigdemont renuncia fins i tot a l’acta de diputat, això tampoc no servirà de res. Que minimitzar la resposta al carrer i mantenir la gent a casa no servirà de res. Ni servirà per a plantar cara, per a enfrontar-se a aquest estat de coses que ens fa bullir d’indignació, ni per a normalitzar la vida pública. I encara menys per a avançar cap a una república que una part de l’independentisme ja presenta sense complexos més com un eslògan que no pas com una realitat a construir. Si de cas, només servirà per a desmobilitzar, perquè la desmobilització porta més desmobilització, com es va veure ahir i com es va veure diumenge.
No es pot demanar a la gent que acudesca a defensar les institucions si les institucions no són capaces de defensar-se, de defensar la base de tot: que són autònomes per a decidir i no obeeixen ordres ni es dobleguen a amenaces. Els diputats abans d’anar a una concentració haurien de votar un president de manera lliure, sense acceptar intromissions; haurien de servir-se de la llei i el reglament per querellar-se contra Espanya i denunciar el totalitarisme; i haurien de blocar i col·lapsar l’executiu de Mariano Rajoy, en compte de dedicar-se a mirar de donar-li aire. La manca de projecte clar, la manca de resposta en tot això confon i desconcerta. Quan Chamberlain va ser substituït per Churchill, ja enmig de l’atac desfermat pel nazisme a Europa, Churchill només va prometre lluitar, lluitar i lluitar. No era una consigna atractiva, però era la direcció guanyadora i, de fet, és la que va menar a la victòria.
Els partits i les associacions catalanes encara són a temps de reaccionar i de tornar al 21 de desembre a la nit, quan cedir a la pressió que vingués de Madrid no era ni tan sols una opció a considerar. Però no ens enganyem tampoc: això només ho faran si som molts que fem força perquè ho entenguen. I, per tant, la responsabilitat, com gairebé sempre, també és nostra i no la podem defugir.
