Tornar a salvar Espanya, ara sí que sí

Les urnes de les municipals encara eren calentes que el president dels espanyols ha tirat el taulell de l’oca per les escales, fent que partits i grups mediàtics tornessin a entrar en campanya amb un pam de llengua. Coses dels temps vertiginosos que ens toca viure, corrent darrere de l’impacte immediat i de l’atenció del consumidor. Un temps de transició en què encara conviuen els blocs electorals cronometrats i les jornades de reflexió amb els dies sense hores de les xarxes, la propaganda embustiada i les enquestes al fix de ta iaia amb els bots polítics i els anuncis de campanya fets amb intel·ligència artificial. És com l’entretemps, que coincideix gent amb anorac i gent amb bermudes i tirants pel carrer.

I a l’entretemps de la política catalana, hem viscut un xoc molt interessant entre un abstencionisme indepe engrescat des de les xarxes –la ridiculitzada “bombolla de Twitter”–, i els il·lustres enterradors de l’1-O treballant a tota màquina des dels mitjans tradicionals, que sempre tenen temps per al nyic-i-nyec de la polarització espanyola, la situació electoral de Melilla o l’última astracanada de la presidenta de Madrid, conjurats a retornar el país al marc mental de l’estat i al marc temporal previ al 2006. Doncs d’aquest xoc entre un món nou i el vell –qui es pot dir articulista si no cita Gramsci?–, el monstre resultant n’ha sortit reeixidet. Vull dir que ha començat a fer por, que al final és la feina que s’espera dels monstres.

Pel que fa als altaveus de la via “pragmàtica” –il·lusionats a liquidar la “política de blocs” i acabar de diluir l’independentisme en els pactes municipals amb el PSC–, atès que el seu interès principal és l’estat, no han tingut temps d’alegrar-se de la part de mèrit que els toca, que no és poca. Pel que fa a l’activisme digital indepe, que és el que avui ens ocupa, si la nit electoral hagués tingut cap seu física on enviar la tele, hi hauríem vist volar globus i saltar taps d’ampolles de cava –això sí: cada capella per separat, perquè l’abstenció no té amo i qui se la vulgui apropiar peca de vanitat. A falta d’això, la nit dels fets, darrere de faristols, taulells televisius i micròfons tertulians, moltes cares feien ulls d’haver vist el monstre de debò per primera vegada. Poca broma, en aquest món nou, amb les “bombolles” de les xarxes –l’activisme lingüístic és una mostra creixent de la seua eficàcia.

Els qui segueixen aquesta columna saben que servidora sempre he estat partidària de votar a peu i a cavall, amb una agulla d’estendre al nas o fent la figuereta si cal. Però aquesta vegada, tot i que no he mudat de pensament i he actuat en correspondència, no m’he vist capaç de defensar la meua postura ni per l’últim clau roent a què m’havia agafat darrerament: la llengua (no rigueu). Em doblego doncs a l’evidència i cada poble ja s’ho trobarà: els companys de batalla que s’han volgut quedar a casa, activament, per cansament, com a càstig o per pura indiferència, m’han deixat sense arguments. Fins i tot amb l’excepcionalitat municipal, l’estratègia d’enfonsar la nau des de la nau, assumida per un sector prou ampli i prou diferenciat del friquisme habitual, s’ha revelat com un sacseig més potent per als partits que no pas l’artilleria adversària i acostumada.

Sis o set comicis després del 2017, continuar arrossegant-nos com zombis –morts, però vius– per aquests mapes electorals de Déu ha esdevingut un objectiu més trist que el de l’independentista que ja tant li fa perdre bous, esquelles i capitals. Total, per a fer què?, et diuen, mentre tu sacseges els partits per les solapes mentalment: feu que us puguem defensar, llamp de llamp, feu el fotut favor de donar-nos amb les vostres accions un argument. I re, que sembla que ha estat així, amb el cangueli davant d’aquesta realitat, que s’ha arrencat de l’independentisme de carnet la paraula “avís”, l’expressió “reflexionar amb urgència”, i fins i tot l’eco de “recompondre consensos dins l’independentisme”, provocant la hilaritat a les xarxes. Comèdia igual a tragèdia més temps.

Ahir a mig matí, l’anunci de Sánchez acabava de donar forma al monstre. Si al tauler espanyol s’havien pres les municipals com un assaig de les eleccions a les seues corts, l’abstencionisme indepe li ha recollit el guant en forma d’advertiment real als seus representants institucionals. Els catalans ja hem perdut el compte de les vegades que hem cedit a la crida internacionalista de salvar Espanya, s’ha abusat massa de la política del “si tu no hi vas” i de la paciència de molta gent. Votar continua sent la meua opció, ja en parlarem; però amb l’escarni socialista a la taula de diàleg, el blindatge desblindat de la immersió i la desjudicialització rejudicialitzada, l’amenaça que el PP-Vox pugui governar per la porta de davant –l’únic cromo que li falta– és una invitació oberta a l’independentisme ras per tornar-ho a provar: deslligats de l’emocionalitat municipal, que més d’una papereta ha salvat, mirar d’enfonsar la pròpia nau una altra vegada, per arrossegar cap al fons la del costat.