Tornar a fumar

Tinc un amic que ha tornat a fumar. Sé que no és cap gran cosa, aquesta. Sobretot, comparada amb les que sí que ho són. No és gran cosa però ha passat. Li ha passat al meu amic. I per això és rellevant: per a ell i per a la gent que ens l’estimem i perquè li ha passat ara, a conseqüència de l’ara que hem de viure, de l’ara que ens envolta i que ja duem encastat a la pell.

També perquè sé que no és l’únic. L’únic que fa coses que no voldria, vull dir, aclaparat per aquest pes que no se’n va. Que fa coses que no voldria o a l’inrevés, que no pot fer les que sí que vol. Les que necessita.

Llegir.

Tinc una amiga que no pot llegir. Els primers dies, perquè no li quedava temps ni força per a res que no fos la urgència peremptòria, la urgència essencial i resumida en dos mots: treure fang; ni temps ni espai, ni al cervell ni al cor ni a cap racó d’enlloc. Ara, perquè no pot. Voldria, però no pot. Ho ha intentat: vèncer l’estranya apatia que du enganxada com una llepassa, com el llençol d’un fantasma dibuixat, que no es veu però que ella sent i que li llasta els moviments, dominar l’apatia i agafar el llibre que vol, que li agrada, que li fa falta… i no poder.

És que no pot. Que ja fa un mes i que no pot. Ella com un paradigma de tristeses. I no pot.

I són coses tan petites, aquestes, coses de tan poc pes, coses tan poca cosa, que fins i tot fan recança d’explicar. Jo he d’acabar d’escriure un conte i no em surt. Per exemple. Martí l’Humà, Margarida de Prades i el seu fill (d’ella). Però no em surt. Com si no pogués pensar en res més, com si no pogués escriure de res més que no fos això altre, això que és tan veritat que ho omple tot, el fang, les històries concretes de persones concretes, les històries terribles, inoblidables. Dos-cents vint-i-dos morts i quatre desapareguts. Quatre cossos que encara cerquen. Dues-centes vint-i-sis vides ofegades per l’aigua i per la incompetència.

Els morts, els supervivents. La pena i la ràbia.

Ho visc i ho veig al meu voltant: hi ha aquesta mena de paràlisi estranya, qui torna a fumar, qui no pot llegir, qui no pot dormir, qui no en pot parlar, i, alhora, hi ha el sentiment i el pensar que quina importància té això, ara, quina importància davant de la magnitud (real, aclaparadora) de la catàstrofe. I que et sembli una frivolitat el sol fet de plantejar-ho. Ho expressava aquella amiga, precisament: però no sé què dic, si no he perdut ningú, si tinc la casa intacta. Aquesta contradicció i els sentiments tan barrejats, gairebé centrifugats: notar que ens fan falta les coses que ofereixen un bri de felicitat, un bon llibre, o música, a cadascú la seva, enraonar de res amb els amics, el que sigui, notar que ens fan falta i al mateix temps no gosar o no poder o sentir-nos-en culpables. Sentir-nos culpables de pensar-hi, d’esmentar-ho, fins i tot.

I, tanmateix, saber, també, que cal.

Perquè el bàlsam que ens brinda la cultura no significa oblit sinó el contrari. Enforteix les defenses, ens manté sensibles i ens fa més resistents.

I és per això que avui, ara, me n’aniré al teatre. Que dubtava, i que confesso que em reca, i que és estrany, això: el dubte i la recança i escriure el mot teatre en un article com aquest. Però que avui, a les vuit, hi ha teatre, a València: aquesta estona de poesia i de música i de dansa i de gent que ens ho sap oferir amb la dicció precisa, i el gest, i les imatges. La Companyia Teatre Micalet celebra Estellés amb aquell esplèndid Poseu-me les ulleres on canta Miquel Gil, i hi actuen Pilar Almeria i Joan Peris i Enric Juezas, i hi balla Isabel Anyó, que és néta del poeta. És un espectacle delicat, emocionant. Ho sé perquè ja el vaig veure quan el van estrenar, i el record de les coses belles roman. Ja el vaig veure i per això tinc encara més ganes de tornar-hi. Ganes o necessitat.

Sí, tinc hora al teatre, que cura.