Tornar a casa després de la batalla de Khàrkiv

Una dona s’atura davant un edifici i en fotografia la façana: la façana és ennegrida pel foc, cau a trossos. Casa seva era al cinquè, diu. Es diu Luda, i hi torna ara per primera vegada des que va fugir de Khàrkiv, el 24 de febrer, el dia que començà la invasió russa. Després parla d’una nena i n’ensenya una fotografia, però la barrera idiomàtica impedeix de saber què en diu exactament, i demanar amb gests si la nena és morta seria massa. S’adreça al portal i amb la mirada convida a passar. Per seguretat o per si calen mans, o per no enfrontar-s’hi sola; pel que sigui. Puja quatre pisos (a Ucraïna, com en més països que havien format part de l’URSS, el cinquè és el quart perquè la planta baixa és el primer).

La porta del replà és metàl·lica i és doblegada d’una manera que només es pot mig obrir a cops. La porta de casa també és metàl·lica, però és perfectament tancada. La Luda s’equivoca de clau i obre al segon intent. Més enllà del rebedor, no hi ha res. El terra és ple de pedres, sorra i sutge, les parets i el sostre són ara grises i negres, i només hi queda la ferralla dels llits i del moble de la cuina, i la nevera feta un nyap. La Luda passa cambra per cambra, i a cadascuna hi fa una foto o dues, amb el mòbil vertical, de pressa i en silenci. Només de tant en tant fa algun sanglot suau i xiuxiueja algun mot en rus. Són pocs escarafalls, ateses les circumstàncies, però això no la deu haver agafat desprevinguda ni deu ser el cop més fort que ha rebut darrerament. En sortir del pis, lògicament, deixa la porta oberta.

Una mica més amunt, tres homes carreguen una nevera i la fiquen dins una furgoneta. No hi ha ni un sol edifici intacte, però d’aquells que no van cremar ni s’han ensorrat, se’n poden rescatar coses. Hi ha cotxes als carrers: uns són calcinats; uns altres, foradats per metralla; i n’hi ha que són un garbuix de ferros. Dins un dels cotxes, un gos jeu al seient del conductor. Hi ha uns quants soldats vigilant, cables que pengen dels pals i fins i tot algunes trinxeres excavades.

Davant un portal, algú s’ha entretingut a ordenar i col·locar restes de míssils russos, i hi ha una bicicleta i una cadira amb un barret damunt, i parapets a la porta. En surt un home carregat amb dues bosses grosses i plenes i les descarrega al maleter d’un cotxe. Com la Luda, també és la primera vegada que torna a casa. Quan li demano com se sent, diu que no ho sap.

Saltivka Nord és el barri de Khàrkiv més colpejat per la guerra. El centre de la ciutat havia recuperat lleugerament la normalitat després de tres setmanes sense bombardaments, però ahir els míssils russos van esguerrar la pacificació i van deixar nou morts. De fet, als barris del nord no s’ha encetat mai cap procés de normalització. La destrucció és d’aital magnitud que cap treva d’unes setmanes permetrà de fer passos endavant. Si el centre de la ciutat ha recuperat una mica la normalitat, als barris del nord la cosa és diferent. No hi ha gairebé ningú al carrer, ni hi ha cotxes. Tot és tancat i el so de les explosions és més freqüent i fort que a la resta de la ciutat. No hi ha aigua ni llum ni internet, i les connexions de mòbil i dades justegen: un home parla per telèfon al bell mig d’una avinguda, allà on hi ha senyal, sobre la línia que separa les dues direccions del trànsit, tot perfectament simètric. A les zones de Saltivka menys castigades encara hi viu gent; poca i, en general, gent gran. Els uns s’han aplegat a la fresca: la Iúlia assenyala casa seva i un impacte d’artilleria a pocs metres. L’exèrcit ucraïnès ha empès el front vint-i-cinc quilòmetres al nord, en algun punt fins a la frontera amb Rússia. Però els russos van arribar a les portes de la ciutat, i fins i tot van ocupar uns quants pobles de la primera corona. A Mala Rohan s’hi van estar un mes.

“Trenta-quatre dies”

En Vladislav en dóna la xifra exacta. Al jardí de casa seva hi ha un cràter d’uns deu metres de diàmetre i uns cinc de fondària: pocs se’n veuen, d’aquesta mida. No era a casa quan hi va haver l’impacte, però sí que era al poble durant les cinc setmanes d’ocupació: “No parlàvem amb els russos, ens ignoràvem mútuament.” A tocar de casa seva hi ha una botiga de queviures que van saquejar després d’espanyar-ne la porta a trets. “Així queda tot després de passar-hi els russos. Però també n’hi havia alguns que ajudaven la gent.” Aquests dies s’exhumen cossos de civils ucraïnesos; el taxista explica que una noia del poble la van violar.

Mala Rohan és un poblet amb els carrers sense asfaltar. Un home adoba el terrat de casa seva i, al fons, uns operaris reparen uns cables d’alta tensió en una cruïlla. Un dels carrers principals va ser l’escenari d’una batalla de carros de combat. A un costat del carrer hi ha, destruïts, un Lada i un BMW (la mort ens iguala a tots), i uns metres més amunt, un tanc T-72 amb la torreta desenganxada del cos. Aquestes torretes, de base circular i una vora dentada característica, han estat objecte de mems entre els ucraïnesos: per la netedat relativa amb què es desprenen i per la manera com, de vegades, salten molts metres enlaire. Sigui com sigui, no és clar si aquest T-72 era rus o ucraïnès.

Mala Rohan va ser recuperat per les forces ucraïneses el 26 de març. Ja fa dies que van recollir tots els cadàvers que va deixar la batalla, però encara ara, de tant en tant, en desenterren alguns. Uns periodistes britànics demanen per un grup de fiscals i forenses que hi ha a la zona; seguint la pista, uns vells en una plaça diuen que aquest matí han exhumat els cossos de tres soldats russos; tot seguit, dos combatents ucraïnesos expliquen on es poden trobar. I, una vegada als afores del poble, dos homes diuen que s’acaben d’endur els cossos en una furgoneta. Una policia polonesa indica que camí avall, vora els arbres que hi ha entre dos camps de conreu, hi ha les restes d’un petit campament rus. Han deixat una escampadissa de botes, camises i jaquetes, pantalons gruixuts per al fred, uns guants mig cremats, motxilles, portaplaques per a armilles antibales, paquets de tabac, coberts de plàstic, llumins impermeables, tovallons perfumats, garrafes d’aigua i menjar (llet en pols, galetes, paté de fetge i paté vegetal, caviar vegetal, etcètera). Excavat i parapetat, hi ha un dormitori amb dos matalassos i un prestatge. Al fons, darrere els arbres, hi ha un tanc fet ferralla, però val més no atansar-s’hi gaire, per si els russos han deixat enrere alguna cosa més que roba, estris d’acampada i conserves. Al voltant del campament, dos policies polonesos revisen les restes que troben: agafen una camisa de terra, en remenen les butxaques i hi troben documentació, a tres metres d’un grup de periodistes gràfics que converteixen la investigació en un photocall.