Paula Hawkins torna amb una novel·la d’enjoli ambientada a Londres i cuinada a ‘Foc lent’

Hi ha expectació i un munt de periodistes connectats. Alguns també es dediquen a això de la ficció i quan comences a veure les xifres és inevitable de no sentir un cert impacte. Paula Hawkins (1972) ha venut més de vint-i-set milions d’exemplars dels seus llibres a tot el món i això fa rodar el cap. A ella també. Segurament la deveu recordar per La noia del tren, que a casa nostra va publicar la Campana el 2015, el títol que li va canviar la vida. D’això que escriu ara, les editores en diuen domestic noir, una altra de les nombroses etiquetes que es posen per mirar d’enquadrar allò que fa dins la novel·la negra sense que acabi de ser-ho. Ho podríem definir d’una altra manera: Hawkins fa bestsellers de qualitat.

Ara ens arriba A foc lent, a Columna. Abans havia publicat Sota l’aigua, encara a la Campana, de manera que amb la nova novel·la Hawkins resta totalment sota l’òrbita Planeta, segell que la publica en castellà. Aquesta vegada la novel·la arrenca amb l’aparició en un canal de Londres, en un barri del nord on hi ha encara aquelles barcasses que han fascinat, per exemple, els milions d’espectadors de la sèrie Peaky Blinders. A partir d’aquí tres dones –la Laura, la Carla i la Miriam–, marcades pels prejudicis de la societat, mantenen el lector ben enganxat fins a arribar al final.

Segons que expliquen les editores, el llibre ha arrencat molt bé i en cinc dies ja és a la part alta dels llibres més venuts, cosa que ja esperaven, tot sigui dit. Tanmateix, Glòria Gasch, editora de Columna, diu: “És una novel·la brillant, intel·ligent, addictiva, profundament humana, que captiva i supera amb escreix les expectatives dels lectors” (aquí que cadascú pensi quines eren aquestes expectatives).

Els personatges són el primer element que passa pel cap de l’autora, que necessita tenir-los ben perfilats abans de continuar endavant. “Un amic em va explicar la història de la filla d’una amiga que havia tingut un accident. La noia es va començar a comportar d’una manera poc apropiada i això va fer que la veiés com un personatge vulnerable, ideal per a una novel·la. La Laura actua agressivament quan no coneix algú, fa coses que no fan per ella. Però alhora és una persona amable, generosa, que lluita i prova d’alçar-se malgrat totes les dificultats. Em va semblar un personatge fascinant. Encara que no sigui perfecta, crec que arribarà al cor del lector”, diu Hawkins.

Pel seu cap també hi passen les situacions extremes: la psicologia d’un acte criminal és la cosa més interessant. Com és que algú pensa així, què el duu a fer allò que fa? O saber que potser qualsevol de nosaltres seria capaç de matar en un moment determinat em fa pensar en certes coses com a novel·lista. En realitat no m’interessa tant el fet violent com què va passar abans i després. Vull explorar les maneres diferents com un individu intenta de recuperar-se d’una tragèdia, perquè tots tenim diverses maneres de respondre a allò que ens passa i així responen els personatges. Això fa que la novel·la enganxi. El lector vol imaginar què faria si li hagués passat allò mateix. Provaria de perdonar o cercaria venjança?

Al llibre també hi apareix un personatge masculí, en Teo, un escriptor que ha tingut un gran èxit i que en certa manera podria recordar el que ha tingut ella. Però, tot i que és un personatge que Hawkins s’estima, no hi té res a veure. L’èxit de La noia del tren no va ser gens fàcil de pair per a l’escriptora, que se sincera. “Segurament la cosa més difícil va ser escriure la segona novel·la”, diu. A Anglaterra el llibre no es va rebre bé (a molts altres països tampoc) “i això va ser dur”.  L’autora estava massa cansada quan el va escriure i ara ha fet una aturada, ha tingut molt més temps per a dedicar-s’hi i tot funciona molt millor.

“Les meves interaccions amb els lectors –diu– han estat bones quasi sempre. De vegades a les xarxes socials llegeixo coses que no són tan agradables. Sí que llegeixo les ressenyes dels diaris. A vegades són bones i a vegades fan mal, però això forma part de la feina.” Sobre això, se sent afortunada per l’atenció que li prestem els mitjans. “La crítica et pot afectar l’autoestima i la confiança en tu mateixa, però en algun moment del procés s’ha de deixar de banda. Quan escric em centro en els personatges i m’aparto de tot, em va molt bé desconnectar.”

Una de les característiques de l’obra de Hawkins és que hi apareixen dones amb conflictes. En aquest cas totes tenen una relació molt dura amb la maternitat. En trobem que han perdut fills, n’hi ha d’estèrils, n’hi ha que no s’hi entenen… I ella diu: “No sé per què a les meves novel·les sempre acabo parlant de maternitat.” I en parla des de la perspectiva d’algú que no ha estat mare. “Al llibre no hi ha ningú que tingui una relació de felicitat amb la maternitat. Qui ho trampeja millor és la Irene, que no ha tingut fills, però m’agrada analitzar la idea que, com a dona, tenir fills és allò que pertoca. L’observo a partir de diversos camins, perquè no a tothom li surt bé, la maternitat, ni necessàriament et fa feliç. Les mares senten una gran pressió, ho han de fer tot bé, i és impossible. Hi ha moltes maneres de fer-ho bé i moltes de fer-ho malament.”

Així, amb aquestes tres dones amb passats complicats i maternitats d’idèntica condició, amb un cadàver en una barcassa al nord de Londres i amb les expectatives creades després de vendre vint-i-set milions d’exemplars, Paula Hawkins ha vingut a revifar la indústria editorial en aquest començament de curs. Veurem qui l’acompanyarà a les llistes de vendes les setmanes vinents i fins quan s’hi estarà ella, perquè de bones propostes no en manquen.