Que aixequi el dit l’independentista que no s’hagi demanat aquests dies què hauríem fet el 2014, el 2017 o el 2019 si un repartidor del futur ens hagués deixat a la bústia els diaris d’avui. Hauríem obrat igual, en conjunt? Ens hi hauríem reconegut, individualment, en la mena d’indepes que som ara? I més interessant que tot: s’hi haurien reconegut, alguns de naltros, en els seus jo que el 2024 defensarien com un “mal menor” fer president un hereu ideològic de Ciutadans?

Malauradament, aquesta màquina només va endavant, i el més semblant a viatjar en el temps que ens podem permetre avui són els banys d’hemeroteca. Tot i això, la curiositat és la mateixa: què deuen pensar els partidaris d’investir Illa quan es veuen en aquells indepes deu anys més joves, deu anys més lliures, abans de la por repressora i, valgui la demagògia, abans dels càrrecs si és el cas? Quina sensació deu fer, sentir-se la pròpia veu secundant allò que avui qualifiques de quimera, de castell de vent, de fantasia de friquis que no toquen de peus a terra?

Està tot enregistrat. Estem tots enregistrats. Servidora mateix, que no he parat d’equivocar-me des del 2010 –era dels que no volien cap Junts pel Sí, dels que no volien que Junts trenqués el govern, dels que l’abstenció els semblava una mala idea, dels que no volen cap anticatalanista de president–, doncs quan m’enfronto a aquella figura del somriure ximplet de la Via Catalana, m’agafen totes les febres. Tots hem canviat d’alguna manera, ens hem tornat agres, hem esbandit la política de les sobretaules, hem convertit el postprocés en un esport de xarxa social, descarregant passions no del tot altes contra els nostres semblants des d’andanes, recessos de feina i tasses de vàter. D’això, un dia en parlarem més que de passada, perquè el moviment no és aliè a l’efecte cambra d’eco de les xarxes algorísmiques, cosa que, per a l’objectiu col·lectiu que ens ocupa, és una mala notícia.

Ara bé, per exercici cruel, no hi ha com imaginar-nos què deuen pensar els que van ser els capdavanters de la “tercera via”, amb el vilipendiat Duran i Lleida al capdavant reclamant el pacte fiscal, la gestió de ferrocarrils i aeroports, la protecció de la llengua i la cultura, una ambició confiada a la bona voluntat dels qui quatre anys més tard ens havien de suspendre l’autonomia. En plena efervescència sobiranista, la tercera via era la riota del país: “L’únic que em sap greu és haver donat tantes voltes per anar a parar al mateix lloc que en Pere Navarro”, deia el Duran del Polònia. Aquell camí del mig de socialistes i demòcrata-cristians era no menys que una quimera, un castell de vent, una fantasia de friquis que no toquen de peus a terra. Avui, me’ls imagino asseguts en sengles butaques orelleres mirant-se l’espectacle de l’independentisme que demana el mateix mentre acaricien un gatet.

Els defensors del pacte ja ens han explicat que es tracta de tornar a portar el PSC cap a posicions catalanistes, de forçar-lo com van forçar el PSOE a avenir-se a allò que de grat no hauria fet mai. Perquè és tractant amb l’enemic, com s’aconsegueixen les coses, per a prova els indults, l’amnistia o la taula de diàleg dels tres dies. I certament, quan és el cas és el cas, però vist des de fora i amb perspectiva hom podria dir que és al revés, que són els vells defensors de la tercera via els qui han acabat acostant l’independentisme a les seues tesis, els qui els han fet abraçar el projecte a desgrat, quan s’hi han vist forçats. I a més a més, els han fet tota la feina que ells s’havien estalviat, i enduent-se’n a canvi tot el desgast, que és colossal. Això sí, per fer-los el tràngol més passador, des dels mitjans interessats els han acceptat el concepte de “gestió del mentrestant” i concedit el títol d’independentistes realistes, pragmàtics, responsables, en un equivalent actualitzat del raspall que explicava Tarradellas de quan anava a Madrid. És el que passa quan fas tractes amb professionals, cosa que no vol dir que naltros no n’hàgim d’aprendre mai.

I en el fons, si faig l’esforç entenc aquests companys de viatge. Si els votants que et marxen són els unilateralistes i els que et queden són els mentrestantistes, no pot estranyar a ningú que et sentis avalat per a fer mentrestantisme. És una espiral viciosa en què aquella base que havies d’ampliar al final et queda reduïda a una pinya favorable al viratge del partit. I respecte de l’abstencionisme actiu, podem dir que se n’ha sortit però només a mitges: la por per haver perdut un milió de vots sembla que no reverteix en més coratge per la part perjudicada, sinó que encara els fa replegar més a les trinxeres, rebotats i defensius. Això, si no els precipita a decisions incomprensibles per a molts dels qui s’ho miren i que ja comentarem quan sigui el moment.

I quina és l’alternativa?, insisteixen i amb raó els convençuts. La gràcia d’haver-nos portat a l’atzucac on som és que faci l’efecte que no hi ha més opció que la que et presenten, que les necessitats del país justament coincideixen amb les del partit. Però si remuntem el cabdell fins l’endemà del Primer d’Octubre, l’alternativa sempre havia d’haver estat la mateixa: l’entesa. No vull dir coalició, tampoc diluir l’eix social en una mateixa escudella, vull dir una entesa a l’espanyola, al voltant d’una estratègia nacional comuna. En canvi, tot l’esforç que haurien d’haver destinat a entendre’s, l’hem de veure malbaratat a tirar-se els pactes i enganys del PSC-PSOE pel cap. Com no han de tindre la parròquia tipa i cuita, com no havien d’acabar amb com més va més ànimes dient-los “no en el nostre nom” a cada escrutini electoral.

I bé, mentre el reformisme mediàtic ja parla del grau d’incompliment que “sempre” s’ha d’esperar de “tota negociació”, els pactistes a contracor ens donen a entendre que amb una nova reacció anticatalana des d’Espanya, els preceptius incompliments i els recursos al TC, es podria desencadenar a Catalunya un nou efecte post-sentència de l’estatut. Ja seria bo, perquè és cert que Espanya no falla mai, però com deia aquí l’altre dia sobre el retorn al meu parer temerari del president a l’exili, el país del 2024 no és el del 2017, i l’independentisme ras ens hem tornat molt exigents a l’hora d’invertir políticament el nostre temps. Però potser sí, potser entre l’un partit i l’altre fent-se la traveta –l’un provocant l’altre amb l’operació Illa, l’altre provocant l’un amb una detenció–, ves que no en surti de xamba alguna cosa aprofitable. Llavors no tindria perdó que badéssim els altres, els escèptics, els emprenyats, els decebuts, els enemistats, i això també s’ha de dir, més que res perquè no som en el millor moment de posar-nos exquisits.