Torna la ‘firmita contra los catalanes’

Diuen que el bocí d’història que ara vivim va començar amb aquella recollida de signatures de Rajoy contra l’estatut, la campanya altrament coneguda com la de ‘écheme una firrmita contra los catalanes‘. Deu anys més tard, l’independentisme té majoria absoluta al parlament i bé, com s’ha demostrat, en un país ocupat per la raó de la força –com anem, Tusk?– res no és prou per a governar en pau.

Avui, mentre els del 155 per acció o per omissió ploren per l’estatutet de fa deu anys, la plataforma Hablamos Español ha recollit més de 30.000 signatures en un dia a la Puerta del Sol de Madrid –la del 15-M, he– per demanar al congrés espanyol que ‘blindi’ el castellà a les escoles i institucions públiques de l’estat, ço és, a Catalunya i dues regions més per dissimular. Fa l’efecte que assistim a una versió reloaded de la ‘firmita contra los catalanes’ i que aquesta vegada no ens caldrà esperar tant per veure com acabarà. Perquè la realitat s’accelera i després del cop d’estat del 155, als anticatalans només els cal demanar un desig al seu gobierno i esperar.

Vegem com a exemple l’espoli de les obres de Sixena, accelerat per l’ocupació. Pel que fa al partit més sensible a la cultura dels del 155, Miquel Iceta ha dit que l’espoli és un ‘error’ que ‘no té a veure amb el 155’, i Àngel Ros que ‘em penedeixo que s’estigui utilitzant el 155 per al que no ha de servir’. Si fem la mitjana entre la contradicció de l’un i l’altre i les entrelínies de tots dos, tenim el PSC exculpant una vegada més el 155 dels abusos contra béns i persones a Catalunya, la qual cosa ens porta a demanar-los per què coi van votar per l’ocupació, si l’estat ja és prou lliure d’abusar dels catalans al marge del 155. Però la dissort d’aquest país no s’acaba aquí, perquè els del ‘ni DUI ni 155’, els de les crispetes, acaben d’aterrar a la cosa de Sixena amb la proposta d’una gestió ‘compartida’ de les obres [entre els espoliadors i els espoliats] i fer-ne una exposició ‘itinerant’ [de les delicadíssimes obres de delicadíssim trasllat, bon dia!]. És a dir: si et roben la cartera, fem un ‘ni tu ni jo’ i de regal t’hi posem rodes. Ni Salomó no havia estat tan ocurrent.

Que els catalanistes antiindependentistes excusin l’estat, ja ho hem viscut moltes vegades. Però aquest cop, davant la nova ofensiva contra el català que s’està gestant a la metròpoli, amb el terreny aplanat pel 155, no podem esperar a l’hora de les excuses. No ens podem permetre d’esperar que el PSC hagi de dir que ha estat un ‘error’ que no té ‘res a veure amb el 155’, ni que els comuns hagin de dir que ha estat culpa del PP o, baixant de no sé quina figuera, que ha estat culpa de CiU. Perquè, per a defensar la llengua pròpia del país que PSC i CeC volen governar, ja fem tard, ara, tots.

Per començar, potser caldria recordar als catalanistes antiindependentistes on som i sobretot d’on venim. Que, després de quaranta anys de franquisme, els nous catalans van conquerir la immersió entenent-la com una lluita de classes, en contra del model dual d’escola que proposava CiU. Que, quaranta anys d’autonomisme més tard, la catalana ja no és l’altra llengua que podia ensopegar un nou català pel carrer. Que, en el moment de la ‘firmita’ reloaded, l’idioma propi del país es troba compartint l’espai públic amb moltes més llengües de molts més nous catalans, i n’hi ha com a mínim una, endevineu quina, que és hegemònica en els canals digitals i analògics que no existien aleshores. És un David contra Goliat de manual, que ni així sembla estovar els defensors de totes les cultures amenaçades del món menys la catalana. Però en aquest moment clau de la història, servidora de valtros no vol llançar la tovallola.

Simplement voldria demanar una reflexió sincera als catalanistes antiindependentistes. Ara que parlem tant d’irresponsabilitats i d’autocrítiques, em demano si, en una batalla territorial de quaranta milions contra set, no troben irresponsable deixar la lluita per la supervivència de la llengua únicament a mans d’una minoria estructural independentista. Si no troben irresponsable, i incongruent, condicionar la supervivència de la llengua pròpia del país que volen governar a la força de les opcions polítiques que volen combatre. Si se senten còmodes traient profit de l’anticatalanisme de Ciutadans, l’artefacte creat per a liquidar la normalització, la que explicava que fins i tot Vidal-Quadras es comuniqués en català amb els diputats catalans. Perquè la fórmula és devastadora, amics catalanistes antiindependentistes: si aconsegueixes associar la llengua pròpia d’un país a certes opcions polítiques d’aquell país, acabes convertint els adversaris d’aquestes opcions en combatents d’aquella llengua. I aquí és on els catalanistes antiindependentistes han caigut de quatre grapes, i hi continuen caient cada vegada quan surten en ‘defensa’ de la cultura castellana a Catalunya, com si calgués, preventivament, perquè no sigui dit que defensen ‘només’ la catalana. I com amb el 155, al final del final hi perdem tots.

A tall de conclusió, voldria fer un prec als antiindependentistes catalanistes que volen revertir l’èxit d’aquesta fórmula; un prec no pas com a independentista i adversària vostra, sinó com a conciutadana i que sigui per molts anys: que si us plau, pel bé de la cultura que compartim, i que no volem deixar de compartir amb les generacions futures, no utilitzeu el vostre antiindependentisme per abandonar a la seua sort la llengua pròpia del país. Els catalanistes del PSC no sé com ho teniu, per donar un disgust als vostres fitxatges de Societat Civil Catalana, però els de ‘ni DUI ni 155’, si és de debò que ‘ni 155’, us convido a començar per aquí.