Torna el ‘Tribunal de Responsabilidades Políticas’?

Aquest dies faig un estudi que m’ha portat a analitzar a fons els mecanismes que va fer servir el franquisme per a la repressió política. S’estructuraven entorn a l’aparell judicial dels consells de guerra, les penalitzacions econòmiques de confiscació de béns i l’afegit penalitzador del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Una repressió que es basava no solament en el fet de seguir procediments judicials sense garanties, sinó, sobretot, a penalitzar i perseguir la manera de pensar, el fet de ser d’un determinat partit, que s’hagués votat a les eleccions republicanes o tenir idees separatistas. La cosa que caracteritza i determina un estat autoritari és, sobretot, la persecució de la llibertat de pensar i les llibertats civils, per molt que els mitjans judicials o administratius que s’encarreguin de fer-ho siguin i segueixin uns procediments més o menys pulcres formalment.

La monarquia de la restauració tenia una gran mancança democràtica per a utilitzar mitjans judicials, per a perseguir i proscriure tota idea que es pogués considerar separatista o simplement proposés una autonomia política. Perquè, segon ells, atacava la unitat espiritual i política de l’estat i el seu poder centralitzat, i defensar una autonomia era limitar-lo, trencar la unidad indisoluble. Així utilitzaren la reforma del codi penal de 1900 i la llei de jurisdiccions de 1906, com va fer amb la llei del 1923 la dictadura de Primo de Rivera.

L’aparell penal i sancionador d’un estat té com a finalitat fer desdir les persones de cometre delictes. Quan aquests mecanismes s’utilitzen per a intimidar qui pensa d’una determinada manera o pel simple exercici democràtic de drets civils i polítics, som davant el terror i la creació de por per part d’un estat autoritari.

També les situacions d’autoritarisme estatal es caracteritzen pel fet que l’estat crea, dins les estructures judicials, òrgans d’excepció –com va ser el Tribunal Especial Contra al Maçoneria i el Comunisme i el Tribunal d’Ordre Públic franquistes– o perquè es doten els òrgans judicials de facultats excepcionals per a cometre aquesta persecució. El cas dels poders donats als tribunals militars per la llei de jurisdiccions de 1906 d’Alfons XIII o els donats a aquest mateixos tribunals pel franquisme durant tota la seva durada en són una mostra.

Avui ens trobem que els mecanismes judicials de l’estat es fan servir per a perseguir els qui defensen els drets nacionals col·lectius de Catalunya, la seva llengua i cultura, basant-se en arguments de defensa de la unidad de la nación per a no limitar els drets del poder central de l’estat i de la cultura espanyola oficial, com deia el govern de la restauració. Ho fa creant instruments excepcionals, com els donats al Tribunal Constitucional, que desdibuixa i prostitueix la finalitat interpretadora de la constitució. Tot, amb la finalitat de facilitar una actuació més ‘efectiva’ i ‘ràpida’ contra els enemics separatistes.

Aquesta finalitat d’’efectivitat’, que va contra tota garantia legal i de separació de poders, és la que persegueix tota jurisdicció excepcional, com el cas de les atribucions donades al TC.

Quan es persegueix la llibertat de pensar o de manifestar aquestes idees pels mecanismes democràtics –entre els quals hi ha les eleccions i les votacions en consultes o referèndums–, no podem considerar legítima la legislació en què es basa la persecució. El franquisme brandava sovint contra els qui defensaven els drets civils i polítics, la llei i l’estat de dret, però aquelles lleis eren il·legítimes perquè anaven contra drets fonamentals.

El franquisme mateix va haver d’intentar defensar la legitimitat del cop d’estat contra les institucions republicanes amb un dictamen ‘sobre la ilegitimidad sobre los poderes actuantes el 18 de julio de 1936‘ fet per un grup de juristes, entre els quals hi havia el català José Maria Trias de Bes, desertor de la Lliga, que va concloure que les institucions republicanes havien falsejat els resultats de les eleccions de 1936 i havien creat un estat de terror, i per això els militars no van tenir més remei que restablir l’ordre. Si això hagués estat així, haurien restablert la legalitat constitucional i l’estatut de Catalunya i, com hem vist, allò que volien era destruir-la, i van anul·lar l’autonomia catalana.

Avui, quan es penalitza el president, conseller i conselleres de la Generalitat per la consulta del 9-N i es diu que el Tribunal de Cuentas farà pagar-los el cost de la consulta en què van participar més de dos milions de persones, no em puc estar de pensar en la similitud amb els mecanismes i objectius dels tribunals franquistes, la restauració i les confiscacions econòmiques del Tribunal de Responsabilidades políticas.

L’amenaça del fiscal contra els voluntaris de l’1-O no és res més que la voluntat de crear terror que esporugueixi els ciutadans i els faci desistir de defensar els seus drets o idees polítiques. Igual que els governadors civils feien durant el franquisme amb les multes i detencions intimidadores.

El dret no és una matèria que s’hagi d’analitzar de manera asèptica sense tenir en compte la realitat social i com s’instrumentalitza. Un dels problemes de la justícia i molta doctrina espanyola en l’àmbit de la repressió política –i, en general, en la justícia– és que es prioritza un formalisme jurídic en contra de la defensa del principi de justícia. Ja ho deien els clàssics: sumum ius summa iniuria.

El dia 29 de juny, amb l’aprovació de la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, el Parlament de Catalunya va trencar el fil de respecte reverencial amb la justícia franquista que tenen les corts i la justícia espanyola. Ho feia declarant nuls els tribunals militars creats amb les facultats extraordinàries que els va donar el ban de guerra del 28 de juliol de 1936 i les lleis posteriors fins a la fi del franquisme. I per això s’han declarat nul·les totes les causes instruïdes i les resolucions dictades. La llei adjunta la llista dels noms de les persones encausades i els 66.950 processos que ara es declaren nuls, i amb això, s’ha reparat cadascuna de les víctimes i s’ha constatat la injustícia que van patir. El fet d’incloure els noms de totes víctimes va generar tanta impressió que va fer que, a última hora, els partits que mostraven una posició abstencionista amb la llei (PSC, C’S i PP) hi votessin finalment a favor.

Aquesta publicació ha fet que moltes famílies que havien patit la persecució política descobrissin que el motiu era la causa militar instruïda contra el seu avi o la seva àvia. Uns fets que desconeixien pel silenci creat en aquestes famílies a causa de la por i el terror de la repressió. Ara que s’han anul·lat aquells processos i s’han declarat il·legals, hem trencar la por i el silenci en moltes famílies.

Aquesta llei és un primer pas per a un estat de dret democràtic, on els formalismes de la llei no serveixin mai per a penalitzar i perseguir les actuacions democràtiques i les opcions polítiques, i on no hi hagin òrgans jurisdiccionals excepcionals. És l’estat que jo desitjo per al meu país i la seva gent, Catalunya.

Josep Cruanyes i Tor, advocat.