Torna Caín

Més que atzars, casualitats i coincidències, la vida procura sincronies, sincronismes. No són pas efecte de màgies ni bruixeries antigues ni d’ara mateix en llibres i poemes, diuen els savis, amb Carl Jung al capdavant, el dictaminador i descriptor de l’inconscient col·lectiu, una noció definidora, una més, de la modernitat i de la condició humana així afaiçonada. Sinó més aviat conseqüència d’un patró mental, temporal, històric i així social i col·lectiu, en suma, que es manifesta i revela de manera significativa en moments també significatius, eloqüents i clarificadors si ho volem saber, si ho volem escoltar, si en som sensibles, perquè no s’hi val a esperar que ens ho donin tot pastat. Hem de pensar, tu. A mi, que no em costa gaire fer punta al llapis quan me n’adono, que una no sempre té un bon dia, obro els ulls com un dos d’oros de les coses que passen a la vegada, fins en un dia mateix, fins en una seqüència de dies que no arriba ni a mitja setmana. Com ara el retorn de Caín aquests dies de resultats electorals que manifesten sense embuts lluites fratricides i més coses.

Caín ha tornat, ja el podem anar a veure, el trobem als frescos de l’absis de Taüll del MNAC, al costat, germà assassí, del Crist en majestat, el Pantocràtor major del romànic europeu. Fins ara, la imatge d’aquest home (la teniu amunt) era coneguda al museu com a obra sola. Li havien donat el títol de L’home apesarat, pel seu aire malenconiós i afligit, el cap reposat en la mà dreta, l’altra mà reposada sobre el genoll dret, el braç creuant el cos amb harmonia. L’obra sencera, un fragment del que devia ser, és com l’home, de melangia elegant i serena. Quins mestres, els de Taüll, pensaves en veure’l, a prop teu, a diferència del Crist en majestat, dalt de tot, d’ulls que se’t claven en la llunyania, a vessar de sagrada auctoritas (això s’ha d’escriure en llatí) a la manera medieval, culta i feréstega, que no frega gaire la tendresa. Però l’home apesarat justificava tot sol la dita canònica que el romànic català ocupa un lloc primordial en l’art europeu i mundial per l’expressivitat humana de les cares que els seus mestres pintors van saber impregnar-hi.

Doncs ara va i resulta que el nostre home afligit és ni més ni menys que Caín! I ha d’estar, com estava a Taüll en aquells segles, al costat dret del Crist en majestat. Suggereixo als amics del MNAC, amb el director Pepe Serra de far, i que s’ho prenguin seriosament: avisar i portar al museu Martin Scorsese, que ja va fer en el seu dia la meravellosa L’última temptació de Crist (1988) i ara farà una altra pel·li sobre la vida de Jesús, segons que ha assegurat en sortir de la trobada amb el papa Francesc aquesta mateixa setmana gloriosa del retorn de Caín per a acompanyar els resultats electorals del 28-M. Scorsese, Caín ha tornat!

El procés mateix de restauració –ací en tenim més informació– i de conclusió que l’apesarat era Caín i que ha d’estar al costat dret del Pantocràtor és per si mateix una altra pel·lícula, plena de coses bellíssimes. Com ara que el taller que va fer la feina el 1122 a Taüll –l’art del fresc medieval és un treball col·lectiu anònim, no hi ha signatura ni menys encara cap signatura per sobre d’una altra, per més que vulguem parlar del Mestre de Taüll–, aquell taller, tenia una paleta de colors més àmplia que no la coneguda i tan estudiada. Ara els experts hi han detectat quatre vermells i dos ocres diferents més i barreges cromàtiques complexes per a aconseguir recrear la sensació de volum. Poca broma, amb aquell personal.

I quina narrativa, mare meva. Els frescos, a Taüll i arreu, per tota l’Europa cristiana, catòlica o ortodoxa i després també, eren relats visuals adreçats a una enorme població analfabeta, devota per necessitat espiritual i per obligació històrica, que amb les imatges vivia tota mena d’emocions, com en el cine que vindria segles després, ara il·luminats per espelmes i flames movent-se, ara en la foscor, sovint un cine de terror. Eina d’adoctrinament per als senyors feudals i l’església, de consolació a estones per als parroquians subjugats i esclaus. Tot això eren (i són) els frescos. I ara, què implica saber que Caín ha de ser, i és de nou, a la dreta del Crist en majestat? El costat dret compta, el llibre sagrat diu que el dia del judici final Déu tindrà el Crist a la seva dreta. Toca ara revisar la narrativa de Taüll. Crist el vol al costat, penedit.

Aquella figura llegendària seria la primera persona nascuda de dona, no pas creada, fill de la primera dona i del primer home, Eva i Adam, creats en el laboratori diví. Aquest va ser Caín, el fratricida, que mata son germà Abel. Caldria veure qui va ser més responsable de l’assassinat, perquè a Déu no se li va ocórrer res més que preferir l’ofrena d’Abel, el germà petit, a la de Caín, enfrontant així els germans. Però com que els camins del Senyor són inescrutables, ell devia saber per què va engegar el fratricidi com a fonament d’una civilització, la nostra.

El fratricida Caín ha tingut i té altres cares al llarg dels segles i dels corresponents relats històrics segons qui els explica i els escriu. En l’última en què m’he fixat, a banda de la seva aflicció ara revelada, se’l considera el fundador de la ciutat: mata son germà, se’n va de casa i així recorre camins, rius, deserts i muntanyes i crea el primer assentament humà.

Mentre el Caín afligit esdevé una estrella a Montjuïc, la seva llegenda dibuixa i evoca segle rere segle la guerra entre germans, de sang, d’ideologia o de competència en qualsevol àmbit de la vida. Que es repeteix un cop i un altre, en la vida comuna i en l’inconscient col·lectiu. Hi penso en relació amb els resultats electorals d’aquest 28-M i la cosa quadra.