Toni Valero: “Que no ens reconstruïsquen, que ens deixen que nosaltres ens reconstruïm”

Al Parc Alcosa –també conegut com a barri d’Orba–, la resposta a emergència de la gota freda s’ha organitzat de manera comunitària i col·lectiva d’ençà del primer dia. Aquest barri, construït els anys seixanta, pertany a Alfafar (Horta Sud), però se sent poble. Els separen les vies del tren i una realitat ben diferent. Hi viuen uns vuit mil habitants, la major part de classe obrera i immigrant, molts dels quals, en risc d’exclusió social. Va sofrir durament la crisi de la desocupació de final del setanta, la de l’heroïna dels vuitanta i noranta, que va liquidar el teixit comunitari, i hi van provar de fer front d’una manera col·lectiva, perquè l’abandonament institucional de què ha estat víctima el barri ve de lluny. El 1985 va néixer la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa, que va lluitar per tenir serveis dignes, entre més qüestions. A partir del 2000, començà el projecte comunitari com es coneix avui.

Gràcies a això, després del 29 d’octubre, el Parc Alcosa va ser capaç de cobrir les seues necessitats, sense esperar una resposta de les administracions. Se’n van sortir gràcies a la comunitat de veïns i els voluntaris que hi arribaven principalment dels moviments socials. Van obrir i ocupar alguns espais en desús de l’edifici on tenen les oficines. Gràcies a això, han creat un supermercat autogestionat i gratuït, un menjador social, un taller de bicicletes, un taller de reparació d’habitatges, un punt d’atenció psicològica, un armari solidari, un punt per a la tramitació d’ajudes, un punt de recollida de necessitats… També reparteixen menjar a domicili a tots aquells veïns que tenen dificultats per a eixir de casa, organitzen jornades lúdiques per a la comunitat i fan acció política. Formen part de les entitats organitzadores de les manifestacions contra el president Carlos Mazón i sempre han convocat una columna per anar-hi sortint del barri. Avui no serà diferent.

Malgrat tota la faena feta, la policia i l’Ajuntament d’Alfafar els posen impediments. Aquesta relació tensa amb l’administració local no és nova. Conversem de tot plegat amb Toni Valero, membre històric de la Koordinadora, tot i que prefereix que en parlem com un més. Explica que ja fa anys que els han declarat la guerra. Dins el col·lectiu, es dedica a l’acció social, és a dir, a donar coherència a totes les accions que es fan de manera assembleària. En els gairebé quaranta anys d’existència del col·lectiu, ha viscut moments de conflicte obert amb les institucions, i fins i tot ha arribat a fer unes quantes vagues de fam indefinides, que posaren en risc la seua salut. De posar-hi el cos, al barri en saben molt. Ho hem vist aquests dos darrers mesos. Ara, el focus mediàtic s’ha reduït i molt probablement acabarà desapareixent. Però la comunitat continuarà.

—Com espereu que siga la manifestació d’avui?
—Serà una manifestació que clarament expressarà l’opinió i les necessitats que té el poble de la ciutat de València i de les comarques del voltant. Però, per les dates que són, es farà una foto molt complexa. Hi haurà molta població que simplement estarà allí per a comprar i gent que vindrà expressament a la manifestació per dir el que ha de dir. La ciutat de València estarà totalment desbordada, hi haurà una situació molt caòtica. Però justament un dia de Nadal com aquest, que la població siga al carrer i que hi haja una confusió tan gran és la forma en què es pot expressar el malestar i la posició d’exigir ja no la dimissió de Mazón, sinó que vaja a la presó. Les formes que agafarà, no ho sé, també dependrà molt d’ells, perquè l’enemic també juga. Depèn molt de què faça la policia. En l’última va tindre una posició molt difícil, no només va demanar identificacions, sinó que va escorcollar bosses. Independentment d’això, estic convençut que el poble valencià donarà una resposta.

—Les dues manifestacions anteriors han estat molt transversals, com les valoreu?
—És la resposta del nostre poble al que acaba de passar i em sembla que, com a mínim, són respostes amb dignitat. Evidentment, nosaltres no som una cosa excepcional al marge de com va el món, al marge del moment polític, no només al País Valencià, sinó en l’estat espanyol, en la Unió Europea, en el món. És veritat que els corrents que dominen en aquests moments, i que el 28 d’octubre dominaven, encara són els hegemònics conservadors i de dreta, per no dir d’ultradreta. Però també és veritat que sobre aquesta situació la resposta del nostre poble ha sigut totalment digna i que el que fa és qüestionar, efectivament, allò que fa l’altre model hegemònic. Vull dir que s’ha d’inserir en quin és el moment polític. No som en un moment polític d’avançar, en què les forces progressistes aconseguisquen avançar. Al revés. Però la resposta que s’ha donat en aquest moment ací sí que pot anar en la línia de canviar eixa correlació.

—Ha d’haver-hi una continuïtat en les mobilitzacions?
—Del que estic segur és que el malestar continuarà, que el malestar es manifestarà. Que siguem capaços de donar-li una eixida social, col·lectiva, a eixe malestar, és el repte que hi ha. Es tracta d’intentar que aquest malestar siga capaç de fer propostes polítiques, propostes al conjunt de la gent que ha patit aquest drama. Però el malestar es notarà, perquè estem trencats. Aquesta generació de xiquets té trencada l’escolarització. La recuperació serà supercomplicada. La generació de gent major que vivia en les plantes baixes és en una situació d’absoluta incertesa. Que no sap si viurà a casa dels seus fills, si en té, o dels familiars. És impossible que no es manifeste la situació de malestar que hi ha. Això passarà, però que siguem capaços de traduir-ho en una opció social, política, que siga alternativa als gestors, a la gent que ens mana, eixa és la nostra. No serà fàcil, però és possible.

—Quin és l’objectiu de continuar amb les mobilitzacions?
—Donar una proposta alternativa al moment actual que ells han anomenat –i ho podem acceptar– “la reconstrucció”. Encara intentem salvar les vides, les condicions d’existència de moltíssima gent estan en joc. Per tant, el primer que s’ha de fer en una reconstrucció és recuperar les vides que encara es poden recuperar. Però el plantejament actual és com es fa aquesta reconstrucció. Si es fa des de les polítiques de la Generalitat, de contractar empreses determinades que comencen a fer al marge de l’opinió de la ciutadania, al marge de l’opinió dels ajuntaments i dels municipis, o si planifiquem una reconstrucció partint de la població mateixa, de les necessitats més immediates, d’aquesta subjectivitat que ens va eixir d’estar a prop de la gent que ho té més complicat. I això només es pot fer des d’un vessant comunitari. És el que proposem. I com a proposta política, la creació de comitès locals d’emergència i reconstrucció, en els quals participen els ajuntaments, però també tota la població civil, tot el comerç dels pobles, les associacions, els col·legis, els centres de salut. Tots els agents socials de cada municipi participant en la planificació i l’execució del que s’anomena la reconstrucció.

—Com ha funcionat aquesta xarxa de col·lectius i entitats que convoqueu la manifestació?
—Som molts i molt diferents, cadascú en el seu àmbit. Ens ha unit la reivindicació de la dimissió de Mazón en un moment determinat i després d’entendre que hi ha responsabilitats jurídiques que, efectivament, el portarien a la presó. Això és el que ens uneix. A partir d’ací, la resposta que dóna cadascú depèn d’on és. Hi ha des de sindicats de l’ensenyament, fins a sindicats generals, hi ha col·lectius feministes, ecologistes, comunitaris… Cadascú té, no solament un territori en la societat on fa faena, sinó també una mirada diferent. Però totes aquestes mirades tenen una cosa en comú: el rebuig a l’actuació de la Generalitat el 29 d’octubre i el plantejament de la necessitat d’obrir a la població les decisions que s’han de prendre. Moltes vegades la relació entre nosaltres no és que siga ni roïna, ni bona, simplement és limitada. Però quan passa una cosa com aquesta, que ens implica a tots, la resposta ha sigut la que havia de ser, no podia ser d’una altra manera.

—Com va respondre el Parc Alcosa a l’emergència dels primers dies? Com ho vau viure?
—El primer que vam fer va ser mirar-nos. Perquè ens coneixem, som veïns. Llavors, ens mirem, ens veiem… Com estàs? Què ha passat? Després de mirar-nos, ens van eixir les idees del que havíem de fer, contactar amb la gent que ho tenia més complicat per a poder tindre menjar calent, les medicines que necessitava, el matalàs que potser no tenia, o simplement ajudar-la a eixir de casa quan tot açò era ple de cotxes. La resposta va ser immediata. L’endemà va ser el gran impacte, però el dia següent ja s’ocupava aquest local, ja rebíem ajuda, ja venia gent en contra del que deia l’ajuntament mateix, trencant les barreres que posava la policia, fent un esforç enorme per superar-les i entrar al Parc, i ja repartien menjar calent a la població. L’ocupació d’un espai, que era un antic supermercat, per a crear una estructura comunitària que ha ajudat moltíssima gent a sobreviure. Però no sols del barri: ha hagut de vindre moltíssima gent de Massanassa, de Benetússer, de pobles del voltant. Bona part de la gent en una situació de més necessitat de tota l’àrea metropolitana, que seria de 250.000 a 300.000 persones, ha hagut de passar per ací. Més que res, per veure com es podia resoldre la necessitat immediata que podia tindre. Moltes vegades no ho podíem fer, però sí que podíem saber quina era la manera de fer-ho. Això ha sigut la resposta, no esperar. No esperar perquè ja havíem esperat massa. El dia en qüestió ja esperàrem massa. I no va passar res, no va vindre ningú. I vam decidir de no esperar més.

—Com es va crear el supermercat solidari?
—El supermercat és un edifici propietat de l’ajuntament, però estava tancat des de feia anys i quan arribà el moment era una necessitat intentar utilitzar aquest espai. I es va ocupar, es va obrir i ara ja fa més de tres setmanes que som un espai imprescindible per a la supervivència del barri.

—Això que heu muntat ací no s’ha vist en més llocs. Quina ha estat la clau de l’autoorganització al barri?
—El treball previ, que ja ho teníem. Ens ha tocat intentar sobreviure i organitzar un mode de resistència i de supervivència des de fa quaranta anys, en un espai social molt complicat com aquest. Enfrontar-nos a una posició de les institucions que sempre ha estat en un espai molt estret, i és “o et desintegre o t’integre”. És a dir, o passes a ser una corretja de transmissió del que diuen les institucions o et desintegre. Et deixe sense aigua, t’aïlle i et liquide. Eixa ha sigut la posició que han tingut amb nosaltres les institucions des que vam néixer. Resistir i organitzar-se moltes vegades és complicat, però és la clau per a entendre per què avui hem pogut respondre així. La resposta comunitària que es pot fer en situacions d’emergència no té color en comparació amb dispositius administratius burocràtics programats que després s’intenten inserir i posar en marxa. Tu pots tindre una idea, pots tindre un dibuix, però has de tindre gent amb la capacitat i la plasticitat social de poder adequar-ho a eixe moment i a eixa situació. Això ho pot fer gent que estiga cada dia al carrer, que tinga un vincle directe amb la població. Si no, és mentida. Tu pots posar-hi un cartell, explicar-ho, pots fer un vídeo, pots fer el que et done la gana. Però no servirà de veres. Perquè puga ser de veres hi ha d’haver l’espai social, eixe vincle, eixes relacions amb els veïns, amb la gent. I això ho poden aportar els moviments comunitaris com el nostre.

—Aquests darrers mesos s’ha sentit molt això de “sols el poble salva el poble”. En el vostre cas, ha estat “sols el barri salva el barri”. En moments així es demostra la importància de la col·lectivitat.
—Les frases fetes són llocs on tots ens sentim còmodes i, a més, les necessitem per a descansar un poc ideològicament. La frase eixa del poble salva el poble… No, el poble pot salvar el poble, pot intentar-ho en la mesura que té un nivell d’organització i consciència. Si no en té, el poble no sols no salva el poble, sinó que visquen les cadenes i Ferran VII també. Existeixen sectors de la població que reivindiquen la gestió des de l’autoritarisme com a reflex ideal de la pau. El poble salva el poble quan el poble té una pràctica social determinada de confrontació amb la classe dominant. Això li fa tindre una certa experiència, conèixer-la, recordar-la i a partir d’ací enfrontar-s’hi una altra vegada. Però, si no, al poble el salven els grans salvadors, que són allí, esperant el seu moment. I, a més, fan curses, a veure a qui li toca. Un amb un discurs més institucional, un altre més modern, més actualitzat.

—Quines són les línies d’acció de la Koordinadora de Kol·lectius del Parke Alcosa?
—Obrir-se totalment a la generació d’un espai amb més organitzacions fora del barri, la proposta dels comitès locals d’emergència i de reconstrucció, i una altra cosa superimportant: no retornar, perquè no s’ha perdut mai, sinó reelaborar les accions, les activitats, les coses que s’han de fer amb la població amb què hem treballat tota la vida, la nostra població, que és la gent del barri, la gent dels pobles del costat. Reprendre això en aquesta situació i començar a plantejar com compartim la idea que ja no hi haurà normalitat, açò ja no tornarà a ser mai com era abans del 29 d’octubre. I a partir d’eixa nova realitat, com ho fem? Però com ho fem no sols nosaltres com a organització, sinó també amb la gent amb qui treballem. En aquests moments encara parlem de com n’eixirem, d’aquesta. No parlem de com anem, sinó si has demanat la teua prestació, si has anat al metge…

—Ara ja no hi ha fang als carrers i el focus mediàtic desapareix, però encara hi ha molt a fer, la situació encara és molt lluny de ser normal.
—Hi ha un problema d’incertesa molt gran. Dintre de totes les escales, a la planta baixa, quan es van construir es va fer com una cambra per a qüestions de protecció, però ara és plena de fang. Això és un perill que ningú té condicions per a poder avaluar. En aquests moments, no és un perill estructural, però ningú diu que d’ací quatre o cinc mesos ho siga i que s’hagen de tombar, o puguen caure. Sabem que les parets tenen malalties, tenen fongs, no són habitables. Però no hi ha resposta institucional. Ningú pot dir, d’acord, com que no són habitables, fem un programa de rehabilitació, d’adequació, aquesta gent se’n va o estarà aquests sis mesos així, o els paguem tant i després tornen a casa. Com que això no es fa, ni ningú té pensat fer-ho, es deixa que la cosa passe, i després serem una xifra en les epidèmies. Quan analitzen la salut diran en l’any tal va haver-hi un augment de mortalitat producte del càncer o de determinades malalties, que tindran a veure amb aquesta situació. I si ningú alça el problema, el diu i el socialitza, açò passarà sense més ni més. Una bona part de la gent que viu en els baixos sol ser gent major, no té facilitat de mobilitat i no pinta res en la societat d’alguna manera, ja n’ha estat exclosa. És molt complicat que tinguen prou força per a fer que el seu problema isca.

—Teniu problemes amb la policia i l’Ajuntament d’Alfafar, no?
—Bé, ja han començat a alçar la poteta, sí. Van vindre fa uns quants dies, suposadament encara amb qüestions tècniques i van demanar les claus del local per no sé què. Encara no tenien una posició oberta i explícitament repressiva, però molt malament. Volíem tindre una reunió de debò, i tinguérem una reunió en què el regidor d’edificis va dir que ell no era competent. No és competent des de diferents interpretacions de la paraula competència, és clar, no té competència ni és competent, cap de les dues coses. No tornarem a la situació del 28 d’octubre, ací hi ha hagut una realitat, ací l’ajuntament ha sigut un ajuntament fallit, ací qui ha pogut respondre a la situació han sigut les associacions, ha sigut el teixit civil. A partir d’ací, parlem, perquè ací hi ha una situació específica. En uns altres pobles passarà el que passe, però en un poble de vuit mil habitants com aquest, l’ajuntament a què se suposa que pertany no ha aparegut fins al cinquè o sisè dia. Quan van venir les primeres forces, van vindre totalment descoordinades, sense cap mena de coordinació amb l’ajuntament. I ha sigut la població que ha pogut respondre. L’únic que volem és tindre un diàleg horitzontal amb ells.

—Què demaneu a les administracions?
—Que no ens reconstruïsquen, que ens deixen reconstruir a nosaltres. Si no, acabarem com l’altre dia.

—Voleu afegir res?
—S’ha dit quasi tot. Tindria ganes de dir més coses, però crec que en aquest moment és el que toca, fins ací.