Toni Soler: ‘Si no es resol favorablement la situació dels presos, ha d’haver-hi com a mínim un altre 3 d’octubre’

Toni Soler (Figueres, 1965) és periodista, escriptor i humorista. Independentista de pedra picada, creu que el moviment es troba en una fase de confusió i dubtes respecte dels passos vinents. Dibuixa un esclat d’indignació amb el judici dels presos polítics que cal aprofitar, però també diu que cal ampliar la majoria i fa una crida a mantenir la vista posada en l’objectiu final. A més, fa autocrítica de l’octubre i resta importància a un possible descens de la mobilització, perquè allò que importa, diu, és la convicció i la fermesa de la gent.

Parlem sobre l’independentisme, els presos polítics, la mobilització popular i la proposta del referèndum acordat, però també dels programes ‘Està passant’ i ‘Polònia’ i per què ha deixat les tertúlies de RAC1. Creu que si el Suprem condemna els presos polítics, caldrà reaccionar amb contundència i tornar, com a mínim, a la situació política i de mobilització del 3 d’octubre.

—Noteu una certa confusió entre l’independentisme?
—Efectivament hi ha confusió i molts dubtes. Crec que això té la seva part positiva. L’independentisme no pot ser rígid ni cenyir-se, com abans, a un full de ruta, perquè la situació és variable i imprevisible com per fer estratègia a llarg termini. Per tant, allò més important del moviment independentista és que recompongui files, es llepi les ferides de l’1-O, intenti acumular vots, poder institucional, administrant bé allà on pot fer-ho i sotmetre’s a un procés de reflexió constant. Per desgràcia, la situació és massa variable per a permetre’s embarrancar-se en fulls de ruta.

—Els partits han posat el fre?
—Sí, però no de manera explícita. S’ha posat el fre perquè l’octubre va ser un cop molt dur. Els partits, com va dir Sáenz de Santamaría, van ser escapçats. Aleshores és molt difícil demanar-li, per exemple, a Esquerra Republicana que actuï com si no hagués passat res després d’haver vist que els seus dirigents més importants han quedat en fora de joc. En el cas de l’espai que representa l’antiga Convergència, hi ha dos sectors diferenciats, l’entorn de Puigdemont i de JxCat, i el PDECat, que també viuen en una situació de canvis de dirigents i d’una certa feblesa emocional pel fet de tenir companys a la presó o a l’exili. El resultat de tot això és un fre, és evident que tant els uns com els altres han vist que pretendre fer una república en divuit mesos és una cosa que es pot dir com a desig, però molt difícil de realitzar a la pràctica.

—Hi ha hagut una separació entre el carrer i els partits?
—Al carrer, crec que hi ha una barreja de decepció, esgotament, tristesa, indignació… però en canvi no hi ha deserció. Un independentista mig, avui en dia, potser està deprimit, trist o cansat, o emprenyat. Però no ha deixat de pensar en quin és l’objectiu final. Les enquestes indiquen que l’independentisme té prou salut electoral i em sembla que els votants són els mateixos o més. Això sí, sense els somriures. Seria una mica irresponsable d’anar amb un somriure pel món ara mateix.

—Es va pecar d’ingenuïtat?
—Sí, seguríssim. Jo el primer. Jo era dels qui pensava que, fins i tot en el cas que la declaració d’independència fos una catxa, seria útil. Per descomptat, no tenia la informació de fins a quin punt estàvem preparats per resistir l’embat de l’estat espanyol, però malgrat tot després del referèndum pensava que el desafiament català tindria un resultat pràctic. És a dir, que hi hauria una mediació, que fins i tot els poders fàctics catalans demanarien una mediació… que tot allò seria útil. No esperava ni la violència de l’estat, ni la deserció de les elits financeres del país, ni la inacció d’Alemanya ni que l’estat espanyol en general, començant pel rei, fossin presoners de la part més fosca de la seva ànima. Espanya no va reaccionar amb intel·ligència, sinó amb despit. Si el nostre pecat va ser la ingenuïtat, el d’ells va ser aquest. És evident que el sobiranisme no ha arribat on volia, però Espanya tampoc no ha solucionat res. Un dirigent espanyol amb seny admetria que estan pitjor respecte de Catalunya. Ningú no dirà que el problema s’ha resolt.

—Ara sembla que s’obre una etapa de diàleg entre la Generalitat i la Moncloa. Què n’espereu?
—N’espero una certa desinflamació, que sempre està bé. Com amb Zapatero respecte d’Aznar. Sempre és millor tenir davant una persona educada que no pas una de maleducada. Per tant, poder seure i parlar civilitzadament i arribar a acords mínims, crec que la gent ho agraeix. Sense renunciar cadascú al seu objectiu, si es poden resoldre qüestions pendents que afecten positivament el benestar de la gent, encara que sigui a escala autonòmica, no hi ha motiu per a no fer-ho. No s’han d’aturar millores perquè esperem la independència. Si hi ha millores parcials i sectorials, benvingudes seran. Però crec que aquest diàleg respon a un objectiu que comparteix el bloc sobiranista i el PSOE, que és la voluntat de deixar fora de joc el PP i Ciutadans. Aquest escenari de diàleg més o menys impostat debilitat molt Ciutadans i el PP a Catalunya i a Espanya, i això és una bona notícia per al PSOE i per al sobiranisme. Això és la base de tot. No dic que aquest diàleg, amb una previsió de deu anys, no pugui incloure una reforma de la constitució, una federalització… segur que molta gent ho vol, però la situació dels presos ho impedirà.

—No sou optimista respecte de la situació dels presos polítics després de la decisió de la justícia alemanya sobre l’euroordre contra Puigdemont?
—No en tinc ni idea. Abans m’heu preguntat si havíem pecat d’ingenuïtat. No vull tornar a fer-ho. És impossible saber què passa pel cap de Llarena i tots els paranys camuflats de legalitat que té l’estat espanyol. Per tant, no confio en res. Només dic que si a la tardor hi ha el judici i els condemnen a anys de presó la situació es tensarà. Seríem molt poc dignes si no hi hagués… vaja, no em penso relaxar si es dóna aquesta situació. Una cosa és no aconseguir la independència, i l’altra que pel camí perdem la dignitat i deixem que els nostres governants electes estiguin a la presó d’una manera tan injusta.

—Com hauria de reaccionar el sobiranisme?
—Acumulant poder, experiència, bona gestió, no perdent mai de vista l’objectiu final, fer-lo compatible amb les polítiques del dia a dia i construir un país d’independentistes. On hi hagi tants independentistes que la independència sigui inajornable. Es pot fer, amb això sí que sóc optimista. Ens estem carregant de raons. Hi ha un entrebanc, que és la situació dels presos. Si no es resol favorablement, ha d’haver-hi com a mínim un altre 3 d’octubre. És un dia en què la indignació de la població catalana va sortir al carrer. Si això passa, ha de servir per a donar-nos un nou impuls.

—Es parla d’aprofitar oportunitats. En podria ser una?
—Preferiria que no ho fos i que fossin en llibertat. L’estat espanyol ara els utilitza com a ostatges. Si esdevenen una arma política, cal fer-la servir. La situació actual se’m fa intolerable i, a mi, m’impedeix de dialogar amb gent que dialogaria. Hi ha una frontera que no és política, és moral. Amb el qui arrenca llaços grocs i creu que està bé que siguin presos, no crec que tingui res a parlar. Hi ha moltes coses a parlar, a Catalunya. La qüestió dels presos ho distorsiona tot.

—Hi ha por de dir clarament que s’ha deixat de banda la via unilateral?
—Això és pura retòrica, no té cap mena d’interès. Als anys noranta, en plena època Pujol, el parlament va aprovar una moció que deia que no es renunciava al dret d’autodeterminació. El PP de l’època va escandalitzar-se, però i què? Els partits poden dir missa, però la política es fa amb les eines del present. Per molt que les bases d’un partit diguin una cosa o una altra, doncs depèn. Depèn de si davant tens trenta mil piolins o si no en tens. Depèn de si a Europa algú vol donar un cop de mà o no. Ningú no pot preveure què passarà a Catalunya, depèn de molts factors, molts dels quals no són a les nostres mans. Fan molt bé els partits de no renunciar ni al diàleg ni a la unilateralitat, si és que aquesta paraula vol dir res. Han d’estar oberts a qualsevol escenari perquè la situació és molt variable.

—Però si no hi ha resultats tangibles i s’entra en un moment de distensió i de gestió autonòmica, l’independentisme es pot mantenir mobilitzat al carrer?
—No ha passat mai enlloc que la gent estigui mobilitzada durant tant de temps. Penso en la primavera àrab, en el 15-M, en Ucraïna… són fenòmens que tenen un inici i un final. No pots estar deu anys mobilitzat. La gent fa la seva vida. Encara gràcies al nivell de mobilització altíssim i digníssim del sobiranisme català. És evident que això de posar-se cada any el repte de ser-ne més i de fer mosaics més bons. Això algun dia afluixarà i serà normal, però no voldrà dir que l’independentisme afluixi. Sortir al carrer es basa sobretot en un estat d’ànim i es pot ser un independentista eufòric o escèptic. Ara estem a l’època de l’independentisme escèptic, però tots dos són igual d’independentistes.

—El problema és que ara volen les acusacions de traïdoria.
—A tot arreu. I hi ha moltes acusacions d’aquestes perquè tenim Twitter. De qualsevol ximpleria, se’n fa una muntanya i de qualsevol piulet se n’escriu una notícia. No és el cas de VilaWeb, però els digitals molt sovint hi han contribuït. Fas un piulet i s’arma un sagramental. És una mica ridícul. Et contesten dos-cents paios, dels quals cent et diuen coses enraonades. Després vint t’insulten, et diuen traïdor o coses pitjors. És com anar al camp del Barça. Hi ha cent mil persones. Imagineu que cada crit que s’hi fa fos registrat en una llista com a Twitter, les barbaritats que sortirien. Ni cas.

—La sortida del conflicte ha de ser un referèndum acordat?
—El referèndum només és un mitjà en si mateix. El dret de decidir és una cosa que tothom enarbora però que no significa res políticament. El PSC pot proposar un referèndum sobre l’estatut del 2006 sense retallar i podrien dir que són partidaris del referèndum i del dret de decidir. No és només el referèndum, és què es demana. Quina és la fórmula de sobirania política per a Catalunya que pot assolir una majoria àmplia i qualificada. L’últim que sabem és que a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya el vot independentista és del 48%. Això ens legitima per convocar un referèndum, però ja sabem com respondria de l’estat espanyol. Podem forçar una negociació, però entre moltes més coses el que necessitem és una majoria molt sòlida dins la ciutadania i a les institucions. S’ha de treballar en aquesta direcció. Cal seure i parlar amb la gent i partits de tradició democràtica de Catalunya, que són els comuns i el PSC, malgrat la trajectòria erràtica dels darrers en moltes qüestions. Cal dir-los: ‘Nosaltres volem un estat independent dins la Unió Europea. Vosaltres què voleu?’ Ha d’haver-hi aquest debat intern, i després que guanyi el millor. Però dir ‘referèndum’ no és dir gaire cosa.

—Encara que puguin negociar, l’independentisme voldrà que es pregunti sobre la independència, els comuns sobre una confederació i el PSC sobre una Espanya federal. És pràcticament impossible que hi hagi cap acord si no es fa una pregunta arbre com el 9-N.
—No ho sé. Al País Basc Otegi i Urkullu han parlat d’un model de relació confederal amb Espanya, per exemple. No sé gaire bé què significa això, però potser estic disposat a parlar-ne amb els comuns. Parlem-ne. Què significaria confederal a nivell simbòlic, financer, de política exterior, de govern interior? Parlem-ne. Encantat de la vida. Parlar només del dret de decidir, ho fa qui no vol debatre d’allò que és realment important, l’estatus polític de Catalunya. Per això els comuns parlen del dret de decidir, perquè sobre l’estatus futur de Catalunya no tenen cap opinió. O més ben dit, en tenen diverses i per això no s’hi volen ficar. Si Ada Colau i Xavier Domènech diguessin que volen una relació confederal amb Espanya basada en això, això i això, crec que els independentistes hauríem de seure en una taula a discutir-ho. Per què no? No hem de tenir por ni de parlar ni de votar. Però qui té les coses més clares, qui ha treballat més i qui més se l’ha jugada són els independentistes. És una via sense mitjanies, i està bé que l’independentisme obri el ball. En la mesura que vagi conquerint presència, poder i bona gestió, estarà més reforçat per a aconseguir el suport intern necessari per a encarar, després, el desafiament de proposar això a Espanya i a Europa. No sé si són molts mesos o anys, depèn de mil coses. La monarquia pot caure la setmana vinent o caure d’aquí a vint anys. Qui vulgui fer un pronòstic sobre com estarem com a europeus d’aquí a dos anys… jo no m’hi atreveixo. Per tant, s’ha de treballar com si la independència hagués de ser demà, però que no sabrem quan serà.

—L’independentisme es pot permetre un referèndum que no pregunti sobre la independència?
—Ara mateix l’independentisme no té prou força per a imposar un referèndum d’independència sí o no. Això és una evidència. Ja ho hem intentat. I si el govern ho torna a fer, en tindrem deu més a la presó. Si algú vol fer-ho, d’acord, però ha d’assumir que així van les coses ara mateix. Crec que estem en un moment en què l’independentisme és la força principal, més activa i transversal del país. Ha de fer tant com pugui a les institucions per eixamplar la base i parlar amb els demòcrates de bona fe de Catalunya, siguin independentistes o no. I ja veurem què en surt. Qualsevol altra cosa que us digués seria fer futurologia i no tindria cap sentit.

—Si Pedro Sánchez rebutja el referèndum acordat que demana el president Torra, continuarà la situació de blocatge. És un conflicte irresoluble?
—Sí… En part la sensació que ha donat els darrers mesos és aquesta. Però hem de posar en relleu allò que ha significat el procés per Catalunya i per Espanya. Han canviat moltes coses. És un procés bastant irreversible. Aquell país on hi havia Convergència i el PSC, La Vanguardia i El Periódico, aquella mena de corral on tots hi érem i ningú no es movia, tot això s’ha acabat. Hem girat Catalunya com un mitjó. I a Espanya déu ni do les coses que han passat, i moltes arran del conflicte català. Per tant, hem d’estar receptius, amb els ulls oberts i desperts. Cada setmana passen coses. La gent, també la veig en part trista i desgastada, però molt ferma en les conviccions. No es deixarà prendre l’apoderament d’enguany. No hi haurà marxa enrere. Es pot sostenir que no hi hagi marxa enrere però tampoc endavant? No ho sé. És difícil de dir. Si som una majoria més àmplia, ho haurem de tornar a intentar. Això, crec que passarà en els anys vinents, segur. L’única alternativa que veig a aquest escenari és que no s’arregli la situació dels presos, perquè aleshores prendrem mal. La gent no es deixarà trepitjar.

—Heu deixat la tertúlia de RAC1. Per quin motiu?
—Sóc molt tastaolletes, m’agrada fer moltes coses i després les deixo. No té més. Hi ha un factor, que és una mica pijo, que no suporto llevar-me d’hora. Però és la veritat. I després, bé, hi he estat uns anys i he dit allò que havia de dir. Faig un programa cada dia a TV3, faig el meu article a l’Ara… quan vull dir coses ja tinc on dir-les. Me n’he anat amb tota naturalitat i content d’haver-hi estat tot aquest temps.

—L’estrena de ‘Està passant’ ha coincidit amb aquest context polític i de repressió. Com de difícil és fer humor?
—És més difícil. Les audiències són més bones en general perquè la gent vol teca. Però és clar… allò del ‘Polònia’, d’un gag de cada partit… quan hi ha els dirigents a la presó i no els pots parodiar, si en parles saps que ells no ho poden veure… et sents malament. És complicat perquè hi ha coses sobre les quals la gent no vol sentir bromes. Evidentment preferiríem que hi hagués una situació normal i riure’ns del mort i de qui el vetlla. Amb la situació dels presos, això és complicat, però crec que ens n’hem sortit. És un programa que hem gaudit molt.

—El ‘Polònia’ més difícil va ser el de després del primer d’octubre?
—Sí. En general, aquella època. L’empresonament va ser molt… realment et passaven totes les ganes de riure.

—Els programes ‘Està passant’ i ‘Polònia’ han arribat a perillar per la situació econòmica de TV3?
—Això vaig sentir que deia el director. Per sort sembla que la situació s’ha resolt. No és bo que TV3 visqui sempre instal·lada en la precarietat. Ha de treballar amb perspectiva, amb previsió d’anys i encarregar produccions amb temps. No pot ser que no sàpiga quants diners tindrà el semestre següent. Això és criminal per a una cadena de televisió que pretén ser competitiva. Vam seguir el debat amb atenció, però sabíem que TV3 tenia la intenció de renovar tots dos programes perquè els resultats havien estat bons.