Toni Soler: “Estic orgullós de la trajectòria”

Toni Soler i Guasch (1965) ha anunciat que deixa Està passant, el programa de TV3 que encara l’actualitat política amb humor. I que ho ha fet en moments molt delicats (pandèmia, presó, exili…). Soler rep VilaWeb a la seu de la seva productora, Minoria Absoluta, per explicar-nos per què deixa de presentar Està passant, i també per parlar de Pare nostre, el film que ell i Manuel Huerga han fet sobre Jordi Pujol, de TV3, de Junts, d’ERC, del darrer número de la revista d’història que dirigeix, el Món d’Ahir, dedicat a França (amb un article de Joan Safont, per cert), i de l’actualitat política, que segueix molt de prop. Toni Soler, referent del món de la comunicació a Catalunya de fa anys, creador de programes vists per milions de persones, com Polònia, i també articulista influent de política catalana al diari Ara i apassionat de la història (el Món d’Ahir n’és un exemple), té ganes de deixar la pantalla.

—Per què deixeu el programa Està passant?
—Els motius són cansament físic. Encara que sembli molt banal, és real. Cansament mental. I les ganes, per una vegada, de no tenir l’agenda diària tan condicionada.

—El millor moment que recordeu d’aquests sis anys? O el moment del qual estigueu més orgullós?
—Estic orgullós perquè en moments molt complicats en què costava molt fer humor (amb la pandèmia, o el Tsunami, o l’empresonament dels líders independentistes, etcètera) vam ser-hi, intentant, per bé o per mal, de continuar fent humor i oferint a la gent una distracció i una manera divertida d’encarar l’actualitat. Estic orgullós de la trajectòria. Aquest és un programa que ha estat molt capaç d’adaptar-se, de renovar-se constantment i…

—… i potser és el programa amb què heu tingut més problemes amb gent que s’ha ofès. Recordo aquesta frase: “Toni Soler em lleparà els ous.”
—No és un problema només meu, és un problema del país. El país viu una onada de mal humor que ve del 2017 i que és absolutament lògica. Per tant, crec que a tothom que hagi fet algun estirabot, com en Valtònyc, se l’ha de disculpar. I a mi. A tothom se’ns ha de disculpar, perquè tots hem estat de mal humor, perquè el que ha passat en aquest país ho justifica.

—Que recordi, gent emprenyada o que us hagi denunciat: Valtònyc, la Junta d’Andalusia, qui més?
—Els Mossos ens van denunciar per un estirabot d’en Magí [Garcia].

—Algú d’Esquerra us ha denunciat? Perquè algú dirà: amb aquests, s’emprenyen tots tret dels d’Esquerra…
—Sí, tens raó. Crec que és una barreja de factors. Vull dir, Esquerra ha suavitzat molt les seves arestes. Ha optat per no enfadar-se, per dir-ho així. I això forma part de la lògica. El PSC tampoc no se m’ha queixat mai. Perdó, no, dic una mentida: a la comissió de control del parlament sí que s’ha queixat, però no del programa, s’ha queixat quan algun membre del programa ha fet algun tweet fora de lloc. Però el PSC i Esquerra són partits que han optat per la distensió. I això també els ha portat a ser menys crispats en les seves actituds, cosa que no es pot dir de Junts, o del PP, o de Ciutadans. La CUP tampoc se m’ha queixat mai, per exemple.

—Vós també heu optat per la distensió, als articles.
—Sí, en certa manera he contribuït a una part d’aquest discurs. En cert moment del 2018 dic, ei, nois, el Primer d’Octubre va sortir fatal, i hem d’assumir-ho, i qui digui que això és una victòria, i que únicament falta culminar-la, s’equivoca. Això m’ha valgut molts pals, però també hi ha molta gent que hi està d’acord, per tant…

—Us veieu com a guionista, com a productor?
—Jo he estat guionista molts anys, conec bé la feina de guionista i ara feia supervisió de guions. Tinc poc temps per escriure’n, de guions, però aquest any he tingut la sort d’escriure un guió per a un llargmetratge que ja s’ha filmat i que s’estrenarà aquest any. Pare nostre, que és una pel·lícula sobre Jordi Pujol.

—Amb Manuel Huerga.
—Sí. Va de la confessió de Pujol i de com la viu. I que intenta ficar-se en el cap de Jordi Pujol i del seu nucli familiar. Intentar entendre totes les contradiccions del personatge i com va gestionar aquella situació i el procés de digestió de tot allò els anys posteriors. És ficció, basada en fets reals.

—L’heu vist, Pujol, abans del film?
—No. No ho necessito, està tot publicat. Jo vaig ser periodista, vaig seguir Jordi Pujol en viatges, en tinc els antecedents necessaris i el que em pogués dir qualsevol membre de la família Pujol no ha d’estar més a prop de la veritat del que he llegit als diaris o en llibres. Jo partia d’una base, que és que no hi ha un Pujol bo i un Pujol dolent. La gent intenta de fer una llista de què ha fet de bo Pujol, i què de dolent. I amb Pujol has de pensar més en termes circulars. Cada virtut de Pujol n’explica un defecte. Cada defecte n’explica una virtut. I tot plegat conforma un personatge complex, com ho són tots els estadistes o els líders polítics o els líders de qualsevol mena. Intentar destriar un Pujol de l’altre és absurd.

—Qui us fa de Pujol?
—Josep Maria Pou. Hi havia un problema de diferència d’alçada, però l’aposta de la pel·lícula ja no era fer un Polònia. No cal que s’hi assemblin. Carme Sansa fa de Marta Ferrussola.

—Quants anys fa que col·laboreu amb TV3?
—La meva primera col·laboració va ser l’any 94 en un magazín de Josep Cuní, que es deia Tardes nostres, com a guionista.

—Per tant, trenta anys.
—He estat trenta anys a TV3. Per sort, hi he pogut fer moltes coses diferents. I he estat molts anys fora, també. I vaig contribuir al naixement de RAC1 i al naixement de l’Ara.

—A banda de fer-vos ric, què hi heu guanyat, amb trenta anys a TV3? Professionalment, de currículum. Què us ha aportat?
—Suposo que m’hauria agradat una mica més de varietat. Però jo tampoc sóc un personatge televisiu. A mi TV3 m’ha permès el punt aquell de ser-hi i no ser-hi, cosa que m’ha permès d’exercir el periodisme, muntar una productora que fa productes de ficció i documentals per a moltes altres cadenes, contribuir al llançament d’un mitjà de comunicació com és el diari Ara, o de la revista el Món d’Ahir, i fer moltes més coses. Estic molt agraït de TV3 i, sobretot, de la seva audiència. Sense l’audiència, jo no hauria durat. TV3 és un monstre, és una estructura d’estat, realment. I per això entenc que el pas que he fet no és banal. Però havent deixat Està passant em sento molt alleugerit.

—A Minoria Absoluta, fins a quin punt esteu diversificats o sou captius de TV3? En quin percentatge depeneu de TV3 i en quin d’uns altres clients?
—Han anat baixant progressivament. Vam néixer amb una productora associada al Polònia. I ha anat baixant cada any. Continuem depenent de TV3 per sobre del 50%.

—Sala i Cullell té aquella tesi de la generació tap. Gent que arriba dalt, a llocs de preeminència o poder, i no se’n va. Minoria Absoluta és generació tap?
—No. Mira l’exemple de l’Està passant. M’hi poso jo, el programa va bé, al cap de sis anys ho deixo, i aquí dins hem tingut en Jair Domínguez, l’Òscar Andreu, aquí ha debutat l’Elisenda Carod, que és a la tarda a Catalunya Ràdio, s’ha consagrat en Marc Giró, que és un figura, ha debutat en Magí Garcia, de La sotana, ha debutat en Marc Serrats, que ara és un monologuista de primera divisió, l’Oye Sherman, i gent que ja té quinze anys o vint menys que jo. Vull dir, jo crec que el que hem fet nosaltres és…

—… pedrera.
—És pedrera. I la pedrera no la pots llançar a TV3 directament, a veure què passa. Jo crec que està bé que hi hagi també una transició ordenada.

—Per acabar: quan vau començar a militar a Junts per Catalunya?
—Ha! A Junts per Catalunya tenen molt poc sentit de l’humor.

—A mi em falta el llibre dels espanyols. Explicar què van fer els espanyols.
—Sí, sí, és un bon llibre. Va, fem-lo. Fins que no ens traguem aquesta llosa de sobre no ens mourem endavant.

—Què vol dir “aquesta llosa”?
—La llosa de debatre què va passar i què no. Qui la va cagar més. Però la vam cagar tots. Jo, el primer. Si uns diuen “la vam cagar” i els altres diuen “no, no la vam cagar”. “Vam guanyar”, uns altres, “vam perdre”. Deixem-ho estar, tornem a començar. Perquè no acabarem mai.

—Ja n’hem parlat, i jo no sé què és tocar menys de peus a terra. Si els qui diuen que només falta desplegar la DUI, o els qui volen un referèndum acordat.
—És igual de difícil una cosa que l’altra, però la DUI ja la van intentar. I ells mateixos la van tirar per terra. Llavors, ho sento, noi. Ho sento. Vull dir, la vas cagar. Vas fer una DUI i vas agafar el cotxe i te’n vas anar. Essent el president de Catalunya. Ho sento. Això no torna a passar. I ara dius, ho torno a provar. No, no ho tornaràs a provar.

—I el referèndum acordat?
—El referèndum acordat és un horitzó que s’ha d’anar refrescant, però que ara mateix és inviable per una qüestió d’equilibri de forces.

—Inviable ara, i sempre.
—Però a l’octubre, si haguéssim tingut una mica més de perseverança, potser hauríem tingut alguna cosa important. Si es tanquen a palau. I això no va només per Puigdemont. Puigdemont pitjor, perquè és el president. I el president té la màxima responsabilitat. Però Junqueras no se’n pot anar a Madrid a lliurar-se, si és el vice-president d’un país independent. Que el vinguin a detenir. És que no van fer ni la comèdia de creure-s’ho ells. Ja et dic, jo intento ser empàtic. La van cagar. Jo també la vaig cagar amb coses que vaig dir o vaig escriure. Però la van cagar. Intentarem fer-ho més bé la pròxima vegada. Però ara costarà molt, perquè aquella coincidència de factors no es produeix cada dia.

—Voleu dir res que no hagi preguntat o subratllar una idea ja expressada?
—Jo intentaré de fer coses positives en l’únic àmbit en què crec que puc ajudar, que és l’àmbit de l’idioma i dels mitjans de comunicació. Intentaré ajudar a fer del català un vehicle de cultura i lleure de qualitat i enfortir els mitjans de comunicació en català. És el que he intentat sempre. No crec que pugui fer gairebé res més enllà d’això.