Toni Sala: “El que s’ha fet amb l’ensenyament és depredació”

L’escriptor Toni Sala acaba de publicar Tradició i creació i altres notes sobre literatura (l’Altra Editorial), una reflexió exuberant sobre la idea de tradició, com a esperó, com a part irrenunciable, inevitable, necessària per a crear literatura i, abans, per a crear llengua. El llibre també conté uns altres assaigs que Sala ha escrit en aquests darrers deu anys, la major part, d’encàrrec, sobre Àngel Guimerà, Lev Tolstoi, Víctor Català, Josep Pla, Salvador Espriu, Pere Calders i Mercè Rodoreda. I tanca el llibre amb “Del dietari L’emergència: literatura i confinament”. Tal com diu ell mateix a la introducció: “Conformen una lectura personal de grans escrits de la nostra tradició literària, que és com dir de la nostra riba al mar de la literatura universal.”

La idea de tradició va lligada a la de transmissió. És per això que a l’entrevista és imprescindible de tractar la qüestió de l’eliminació de les lectures obligatòries o compartides a batxillerat, que l’escriptor creu que és un fet gravíssim, i ho argumenta.

Ja d’entrada Toni Sala atrapa el lector quan escriu: “La tradició no te la trobes, te la vas trobant. Te la trobes feta, però et passes la vida mirant-la d’entendre, i aquesta comprensió va canviant amb tu mateix. Que sigui una onada de fons explica que encara tinguem alè literari en català quan socialment l’idioma està en liquidació.”

—El terme “tradició” és complex, amb moltes capes. Tenir una tradició literària vol dir el mateix per a un lector que per a un escriptor?
—Crec que és el mateix. Sempre ho dic, que els escriptors i els lectors fan el mateix. El que passa és que l’escriptor va davant. O sigui, l’escriptor diu unes coses, és com si dibuixés un camí, i el lector va darrere i passa per aquest camí. Però la feina que fan és la mateixa. Fins i tot creativament, un bon lector és més literari que un mal escriptor. Fa més literatura un bon lector que no pas un mal escriptor. Evidentment, l’escriptor té una feina, té una responsabilitat, que és la d’anar davant, però res més que això, no és tampoc que faci gaire cosa més.

—I en relació amb la societat? La tradició conforma una cultura.
—Per això la tradició és tan important. El 99% de la feina ja és feta, te l’ha feta la tradició. Tu tan sols fas la teva contribució. I si ho posem en el terreny del lector i l’escriptor, també diria el mateix. O sigui, que el lector i l’escriptor fan en un 99% el mateix, i hi ha un 1% que correspon a l’escriptor. Tots dos fan el 100%, però la diferència és només aquest 1%, que és que, simplement, l’escriptor va davant. La tradició és una cosa que vas arrossegant a través de la història i que arriba fins a tu. I que és com una xarxa amb què vas agafant coses i en deixes al mateix temps, però les portes. És a dir, tu pel fet de néixer català i de parlar català ja tens una tradició que algú que neix a Singapur no tindrà, i tu no tindràs la que té ell. Això és la teva personalitat, diguem-ne, diacrònica. Però això em sembla molt obvi. La tradició és això. I encara que no ho sàpigues, la tens. Això amb la llengua es veu molt clar.

—La llengua no és solament la llengua.
—És clar que no. Per això haver renunciat a la llengua és haver renunciat a la teva essència (ai, essència és una paraula que no s’ha de dir perquè llavors et diuen essencialista), a la teva llibertat, de fet. Perquè la teva llibertat, què és? La teva capacitat com a persona de decidir una cosa o una altra. I això en què es basa? Es basa en la teva persona. En el teu ser. I el teu ser de què és fet? És fet principalment de paraules. I cada paraula que dius carrega. És aquesta malla que porta tota la tradició darrere. Per a un català, el sentit de la paraula llibertat no té res a veure amb el sentit de la paraula llibertat dit per un madrileny. No té res a veure. La nostra experiència, l’experiència històrica que portem carregada, encara que no ho sapiguem, n’és una. I la que porten allà n’és una altra. I la que porta un paio de Pequín, doncs n’és una altra. És això.

—I l’escriptor, què porta?
—L’escriptor porta aquestes mateixes paraules, potser amb més consciència de l’ús que se n’ha fet en el terreny de la literatura. Però no és gaire diferent. Els catalans, amb això de l’idioma, encara que no tinguis una cultura literària… A casa meva no tenien llibres, però, en canvi, l’afició per les paraules hi era. Ja he explicat que el meu pare em va dir una vegada: “Porta’m un espill.” I per què va voler jugar amb una paraula que mai s’havia fet servir? Perquè hi ha una consciència lingüística que els catalans tenim. És la nostra tradició, no ens la traurem de sobre, ni ho volem.

—Al llibre parleu precisament de la llengua en relació amb la tradició. Dieu: “Llengua, literatura i tradició són el mateix. La literatura és memòria perquè està feta de llengua, i la llengua és un contenidor de memòria. Si la llengua està tocada de mort, la tradició també ho està.” En un altre moment veniu a dir que si no tinguéssim mil anys de literatura, de tradició, ja no tindríem llengua. I en algun moment arribeu a ser molt dur, quan parleu que tenim una llengua en liquidació.
—L’escriptor té una consciència màxima de l’idioma. I potser per això els escriptors són els últims d’abandonar el vaixell. I els lectors, també. Perquè la llengua escrita, és clar, és permanent. L’escriptura sempre és conservadora, perquè fixa una cosa que en aquell moment ja queda. I els escriptors estem tant en contacte amb la llengua, que probablement serem els últims d’abandonar-la. I això em fa por, a mi, perquè penso, potser no te n’adones i tothom ja haurà deixat de parlar en català, ningú parlarà català enlloc, però, en canvi, encara hi haurà escriptors que escriuran en la nostra llengua. Això va passar amb el llatí i amb l’ídix. L’escriptor Isaac Bashevis Singer, premi Nobel de literatura, escrivia relats fantàstics, però deia que escrivia per a fantasmes, perquè ja ningú no feia servir l’ídix. I, probablement, això explica que nosaltres encara ara puguem, diguem-ne, presumir d’una literatura de nivell universal, encara ara (en un moment en què el nivell universal és molt baix, eh), que puguem anar fent la viu-viu en el camp literari, quan no passa en altres camps. Perquè la literatura ho permet.

—En quin sentit ho permet?
—Hi ha moltes explicacions: perquè és una cosa artesanal que permet que una sola persona pugui anar escrivint. Però això, en realitat, és molt important per a l’idioma, perquè els escriptors són els que tenen la tecnologia punta d’un idioma, són els que el dominen més bé, i són els que fan que el sentit d’una paraula que ja et ve carregada per una tradició, digues llibertat, digues casa, o el que sigui, a través de combinar-la amb unes altres paraules, vagi refinant-se. I, a més, fa una cosa molt important, que és netejar-la de brutícia retòrica, que és bàsic.

—Expliqueu-vos.
—Ho veiem en el camp polític, per exemple, com en els últims anys s’han gastat les paraules. La paraula independència ja no vol dir el mateix que volia dir abans del 2017. La paraula diàleg està absolutament podrida. La paraula democràcia, què vol dir ara mateix? Perquè, és clar, si parles de democràcia quan tens exiliats, repressió i tot això, realment, quan diem democràcia, quan diuen, no, és que nosaltres som demòcrates… És que aquí ha de venir un escriptor per dir, en principi, aquesta paraula més val que normalment no la fem servir i si la fas servir, explicitar molt el sentit diferent que té ara respecte de fa vint anys.

—És l’herència posada al dia de les paraules. Aquesta és una responsabilitat de l’escriptor, també.
—Sí, però és la responsabilitat de qualsevol artista, perquè aquell que fa música, també actualitza la música i també actualitza la tradició. Perquè tant en pintura com en música, com en qualsevol cosa, la tradició també es va morint, es va convertint en retòrica. Llavors ha de venir algú que netegi. I aquesta és la feina de creació, ja ho diu la paraula, la creació.

—Però aquesta responsabilitat de l’escriptor no sempre és una garantia, segons que llegim. Perquè també parleu de tradició desprotegida. Hi ha una crítica explícita al segrest del volum Poesia de Carner. També parleu d’una fatalitat: mercantilitzar la tradició la torna necrosi.
—Tradició desprotegida en el sentit de falta de consciència, bàsicament. Això que no tinguem la Poesia d’en Carner accessible a les llibreries, això és com si a Barcelona no hi hagués la Sagrada Família. Ens estranyaria i trobaríem a faltar alguna cosa, oi? Doncs si no tens Carner a les llibreries, fas exactament una demolició de la Sagrada Família. Perquè hi era, aquest volum, en un moment donat va ser a les llibreries. I això és un drama. Però és un drama que no es donaria en una societat on hi hagués més consciència, perquè ja hi hauria la pressió suficient de les institucions, i de qui sigui, perquè això no passés. Ara se celebra el centenari d’en Guimerà. Guimerà és el millor escriptor de teatre que hem tingut mai. I potser no en tindrem mai cap altre d’aquest nivell. És un autor que es pot posar perfectament al costat del teatre nòrdic del tombant de segle. És universal. Ara fa cent anys. Doncs, escolta’m, al Teatre Nacional no hi ha cap obra de Guimerà programada.

—Un símptoma.
—Però això no ho hauria hagut de preveure algú? No és una cosa absolutament patètica? Doncs aquí ho tenim. I això és falta de consciència. I mirant la programació del centenari, saps quina és l’obra que es representa més vegades? Una que es diu He mort el pop. No té cap timó. No hi ha timó. I la culminació de tot això és quan treus les lectures obligatòries.

Podeu comprar Tradició i creació i altres notes sobre literatura de Toni Sala a la botiga de VilaWeb

—Sobre la tradició, dieu que hi ha qui en fa depredació. Treure les lectures compartides al batxillerat és depredació?
—El que s’ha fet amb l’ensenyament és depredació. És agafar una cosa que funcionava, que d’acord que tenia uns altres problemes i que ha vingut tota la immigració i que això ho ha convertit en més problemàtic, però una cosa no ha de treure l’altra. No era incompatible mantenir la consciència de l’educació, que és tan important per als catalans, perquè justament l’educació és el lloc on es transmet aquesta cultura, on es transmet aquesta tradició, i en comptes d’això, el que s’ha fet és desentendre-se’n i no responsabilitzar-se’n.

—Anem a pams.
—Què vol dir depredació? Imagina’t que tens un camp de patates. Si culls les patates i després hi tornes a plantar patates, doncs treballes sobre aquest camp. Ara, si vas al camp i robes les patates, això és depredació. L’exemple més d’ara de depredació és el turisme. Tens una platja, que és de tothom, i de cop vas allà i comences a omplir-la de gent i hi poses una guingueta i hi acabes posant terrasses i acabes privatitzant-la. Això és depredació de la platja. S’ha fet amb l’ensenyament, s’ha fet amb la llengua, s’ha fet amb el nacionalisme, s’ha fet amb l’independentisme. I s’ha fet amb la tradició. Perquè amb la tradició també es pot fer.

—Però, amb quina finalitat?
—De carregar-se la tradició, de carregar-se l’ensenyament, algú en treu benefici. Aquesta és la cosa.

—Quina mena de benefici?
—Si ocupes una platja, en treus un benefici econòmic. Si et vens l’idioma, què en treus? En el fons, en treus un benefici econòmic. És ple de gent que fa coses en castellà perquè representa que tindrà més beneficis. El problema és que tu tindries alguna cosa a dir en castellà si no tinguessis al darrere una tradició que et fa diferent? Perquè això no és gratis. Si ara em poso a escriure en castellà o a parlar en castellà, això té conseqüències. Tu tens una responsabilitat sobre la teva tradició. I això també defineix la depredació i defineix l’època nostra, la irresponsabilitat. I per això tenim polítics que no es responsabilitzen de les promeses que fan, i per això tenim pedagogs que diuen que no cal que els nanos sàpiguen llegir.

—Com?
—Això és de fa dos dies. Un pedagog, suposo que molt important, dient que no cal que aprenguin a llegir. No saben llegir i no cal que n’aprenguin. I jo li preguntaria: i tu, com hauries pogut escriure això si no t’haguessin ensenyat a llegir i escriure?

—Sense lectures compartides canòniques, de qualitat, podem mantenir una tradició literària?
—A veure, la tradició també s’espavila i es busca la vida, però la fragilitat serà altíssima. I, evidentment, això tindrà unes conseqüències terribles. Per començar, tindrà unes conseqüències sobre els escriptors mateixos. Egoistament, m’interessa que la gent sàpiga llegir. No que sàpiga llegir qualsevol cosa, que sàpiga llegir Shakespeare. Si no, jo, què escriuré? Qualsevol cosa. Podré anar a Europa? Em podran traduir a l’anglès fent una literatura de nivell baix? Si no tens bons lectors, tampoc tindràs bons escriptors. Ja ho he dit abans: la mateixa feina que fa l’escriptor la fa el lector. I si no tens uns bons lectors, no tindràs uns bons escriptors. De la mateixa manera que si no tens uns bons escriptors, no tindràs uns bons lectors. I on es creen els lectors? A l’escola. I això que també diuen: “Llegiu el que vulgueu, perquè el que importa és que llegiu.” Què vol dir això? És una ximpleria com una casa. Què vol dir que el que és important és que llegiu? És que llegir el catàleg d’una ferreteria t’ensenya a llegir? Renunciar a una cosa tan important com és l’ensenyament… És que és la clau. Si renuncies a l’ensenyament, renuncies al futur. És així. I la cosa més delirant de tot això és que ni tan sols saben per què ho fan. No ho saben.

—La llibretera Fe Fernández en parlava l’altre dia a VilaWeb i deia que es perdia la funció democratitzadora de l’escola.
—És clar, és que no et carregues només els escriptors, també et carregues els llibreters, les editorials i l’idioma, perquè el nostre idioma, com hem dit, té una àncora, un lloc sòlid, en la literatura.

—Per acabar, voldria saber el vostre parer sobre un altre debat recent, sobre el fet que els escriptors sèniors de la literatura catalana participin poc en la vida literària activa. Creieu que són bandejats, que no es creen fils literaris amb les generacions anteriors?
—Els fils literaris no depenen de l’edat. Jo puc sentir-me molt en deute amb un traductor jove, com l’Arnau Barios, per la traducció d’Ànimes mortes, de Gógol, com em sento amb deute amb Narcís Comadira, que té vuitanta anys. Home, en Comadira ha fet més coses i, evidentment, li tinc un gran respecte. Però la literatura no depèn de l’edat. Això és una ximpleria. Què és això de fer un homenatge perquè algú té vuitanta anys? No. Hauràs de fer-li un homenatge perquè ha fet vuitanta llibres bons.