Toni Sala: “La família és una unitat política, també”

L’escriptor Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) acaba de publicar un nou llibre, Una família (l’Altra Editorial), en què fa un retrat d’una part de la seva família i ens parla d’una època. De fet, parla de la família per parlar d’ell mateix, també. Aquesta obra entronca amb el gran memorialisme que ja van escriure Pla, Sagarra, Ruyra o Gaziel.

El llibre comença amb una peça breu, que es pot llegir com un conte i que és una metàfora del llibre: Toni Sala és un nen i amb uns companys de jocs decideixen d’endinsar-se per la riera que va parar a la mar i que travessa tot Sant Feliu per sota. El llibre és com transitar per les profunditats d’una família, amb la basarda que significa i sense saber si hi haurà sortida. Al final, l’escriptor recupera la metàfora per retornar-nos al principi.

Perquè Una família no és l’aplec d’un grapat d’històries d’uns personatges amb vincle de sang, històries de vida i de mort. El llibre conté reflexions de molta profunditat. Com la que segueix, que resumeix amb lucidesa amb el que Toni Sala s’ha enfrontat: “Al llarg de la vida, anem entenent els nostres pares a mesura que anem trepitjant el seu mateix tros de camí. Com més anys fem, més superfície reflectim. Llegim els nostres pares a través nostre, però també ens llegim a través seu, també ells ens emmirallen. Si superem l’edat de la seva mort, el mirall ja no reflecteix res.”

—Què us va fer decidir a escriure sobre la vostra família? És un tema difícil, dolorós i hi ha el risc de prendre mal.
—El risc de prendre mal és el meu concepte de la literatura. Si té això, que és veritat que ho té, doncs era gairebé obligat de fer-ho. És un llibre que gairebé ni he decidit de fer-lo. Com diu en Sergi Pàmies, me l’he fet a sobre. No m’ha costat gens de posar-lo sobre el paper, perquè tot el que hi ha està molt macerat, molt viscut. És un llibre d’algú de cinquanta anys que ja pot parlar des d’una maduresa, en el sentit que és un llibre que amb vint anys o trenta no hauria pogut escriure. Perquè aleshores encara hauria estat un llibre rabiós. En canvi ara, havent sigut pare i ja de tornada i amb el fet que són morts, em permetia fer-ho.

—Era imprescindible que els vostres pares i el vostre avi fossin morts?
—Sí. El llibre parla del pare, la mare i l’avi. A l’àvia la vaig afegir per tancar el llibre i perquè hi hagués una simetria amb el començament, però en realitat no en parlo, perquè la meva àvia encara és viva, té cent anys. I quan li vaig portar el llibre em va dir: “Ah, ja me’l llegiré.” I estic segur que se’l llegirà. Aquest llibre podria tenir cent cinquanta pàgines més, les que vaig escriure sobre la meva àvia, però al final les vaig treure. Les vaig treure perquè el fet que no fos morta no permetia que la meva reflexió sobre ella fos prou interioritzada.

—Voleu dir crear una distància?
—Més aviat crear una proximitat. Quan algú es mor ja és acabat, ja no et sorprendrà i ja ets tu qui el revius, l’encarnes. El fet que la meva àvia sigui viva no m’ha permès fer això. I segurament la part del llibre que està més aconseguida és la part del pare, perquè és qui fa més anys que és mort. Després, el meu avi i, després, la meua mare.

—També ordeneu així els capítols.
—Sí, és un llibre que també es podria dir “Els enterraments” o “L’enterrador” (si ho poseu, no en vendré ni un, ha, ha, ha).

—Hi ha algun llibre que us hagi servit de guia, de referent?
—No. Però després d’haver-lo escrit, sí que m’ha servit llegir les tragèdies gregues. M’han servit per a entendre el meu llibre. Perquè sovint quan escrius no saps gaire el què. El paper del lector és molt important, perquè fins que no comença a haver-hi gent que l’ha llegit, tu no saps què has escrit. Perquè és part de la teva feina arriscar-te i no fer una cosa buscant uns ingredients, una fórmula. Això no va així. I, per tant, vas desemparat fins que no tens lectors. Per a mi són més importants les lectures que pugui fer després per a entendre un llibre meu que les que pugui fer entremig, que són molt casuals. De fet, no us sabria dir quan he escrit aquest llibre. L’he escrit durant molt de temps.

—L’heu escrit a trossos?
—La part de la meva àvia em va costar moltíssim d’escriure. No hi havia res pensat, vaig començar a buscar i van sortir tot d’històries. I és molt interessant des del punt de vista d’un historiador, perquè l’àvia té un munt d’històries amb exiliats, amb un pintor… Històricament és molt interessant, però literàriament, no, perquè no està interioritzat. En canvi, el que va passar amb el meu pare és de l’època de la meva adolescència i joventut, perquè quan ell es va morir jo només tenia vint-i-un anys i ara en tinc cinquanta-dos. Són trenta anys, mireu si he tingut temps d’anar-ho destil·lant.

—I què vau descobrir amb les tragèdies gregues?
—Vaig descobrir que la família és el tema de les tragèdies gregues: pares, fills, el destí i la mort, evidentment. I una manera de confrontar la família amb la mort, que potser és el que hi ha a Una família. Pel que sigui, en els meus llibres sempre surt aquesta cosa de la mort. I és un bon mirall, un mirall net, que no deforma. La mort et parla molt de tu a tu, no hi ha engany possible, perquè la mort és definitiva, és radical, no la pots disfressar, és tan constitutiva com la vida. Si no fos per la mort, cap decisió tindria sentit. La mort fa que la vida tingui un sentit transcendental. Això a la tragèdia grega també es veu molt.

—Parleu-me de la fotografia de la coberta del llibre. Sembla una família americana dels anys seixanta, setanta o vuitanta, però en els crèdits posa que pertany a la família Sala Isern. Aquest era l’hotel de la vostra família?
—És l’hotel nou. L’home que hi ha dins la piscina és el meu avi i la dona dreta, la meva mare. Aquesta foto és bestial, és un exemple de la vida i la relació que tenia la meua mare amb el meu avi. I la meua mare porta el vestit que es va fer ella mateixa per al meu casament. No és una foto tan antiga, és de cap allà el 2000. Ara, l’hotel sí que és fet als anys vuitanta. I la piscina és anterior.

—Expliquem-ho bé: sou fill de fondistes per les dues bandes familiars.
—Sí, per part de l’àvia Isern, que tenien una fonda que es deia l’Empordanesa, i per part del pare, que tenien una fonda que es deia el Sabre. Passa que l’àvia es va casar amb un carreter, que era el meu avi, que en el llibre té molt de pes. L’avi era una mena d’emprenedor. Va aguantar amb els carros fins que es va fer impossible, a final dels seixanta, i aleshores va muntar una hípica a Platja d’Aro. I l’hotel dels meus pares va sorgir del fet que l’avi muntés una hípica amb unes habitacions. Mireu, ara tenim un president que ve de l’hostaleria, també. Això va sortint.

—Com que sou nascut el 1969 a Sant Feliu de Guíxols, explicar la història d’una part de la vostra família també és explicar la història d’un moment concret, d’un territori concret. En aquest cas, el de la Vall d’Aro en el moment de l’adveniment del turisme i la transformació que això va significar.
—Aquí sempre tenim la idea que el turisme arriba amb els Jocs Olímpic del 1992 a Barcelona, però això ve d’abans. A la Costa Brava es va viure deu anys abans, el 1982, amb els mundials de futbol. En aquell moment arriba la massificació i és quan diria que la meva família decideix muntar l’hotel gros.

—Llegim: “Les fondes encara no es deien hotel, encara no es tractava diferent la clientela local de la forastera. Les fondes mantenien la senzillesa i l’honestedat dels negocis humils, hi havia la intimitat de compartir un mateix sostre, i un agraïment mutu, de manera que era fàcil que els clients convidessin els fondistes a tornar-los la visita, perquè consideraven un favor el nostre tracte.”
—És el moment previ als tour operators. La gent venia amb cotxe. I era un negoci familiar, no era una cadena d’hotels. Hi ha una cosa que trobo molt interessant. Sant Feliu havia estat la segona capital del suro i a través del suro havia estat absolutament en contacte amb Europa, perquè moltes empreses del suro eren alemanyes i franceses i hi instal·laven la fàbrica. I sempre s’explica que en Garreta va arribar a fer les sardanes que va fer perquè li arribaven les partitures de Wagner directament d’Alemanya. O en Pla amb els viatges, o en Gaziel… Aquesta obertura a l’estranger, Sant Feliu ja la tenia. El meu avi, que tot i només ser un carreter estava en contacte amb aquest món del suro, quan va arribar el turisme, d’alguna manera ja havia fet el pont. Sant Feliu té una mena d’obertura cultural que no és teòrica, de llibre, sinó que és de contacte directe. Recordo que a casa venien molts nòrdics: un danès que col·leccionava segells i em parlava d’Ortega y Gasset, una italiana que em parlava de García Lorca…

—Aquesta vida tan física, de contacte, de pell, en què més us va afavorir?
—Penso que si a casa meva hi hagués hagut llibres, una biblioteca, potser no m’hauria afavorit tant en la possibilitat que acabés dedicant-me a la literatura com el fet que a casa tingués accés a un món molt físic: els cavalls, la piscina, les estrangeres… Tothom que es dedica poc o molt als llibres ho nota, això: necessites l’experiència, has de sortir, t’has d’airejar. Jo sóc molt d’anar pel bosc. Una cosa i l’altra s’han de compensar d’alguna manera.

—Però després, quan us poseu a escriure, feu literatura. No n’hi ha prou amb un bon grapat de records, i això ho mostreu d’una manera impressionant, per exemple, quan captureu la història del mirall que necessita el vostre pare, quan ja és a l’hospital amb càncer, i no demana un ‘mirall’ sinó que demana un ‘espill’.
—No hi ha res més literari que un mirall. I jo em vaig quedar amb aquesta escena, però vés a saber quantes coses em va demanar que no he tornat a recordar. D’experiències tothom en té, però el que importa és aquesta cosa física i saber detectar quines són literàries i quines no.

—I en aquest cas de l’espill, és la metàfora i és la llengua.
—De tots els llibres que he escrit, aquest és on he tingut més possibilitats de fer servir l’idioma amb tota l’especificitat de la Vall d’Aro. El mateix gènere no tan sols t’ho permet sinó que t’ho demana. Jo m’inscric en un gènere en què he trobat la feina molt feta. Perquè és el gènere que va fer en Pla, en Gaziel, en Ruyra… Des del punt de vista d’un escriptor català, tenir un Pla, un Gaziel, un Ruyra és tenir molt d’avantatge, perquè ja tens el camí, perquè hi ha gent que ja ho ha fet molt bé. La literatura catalana clàssica, segurament, en una de les coses que excel·leix és en aquest tipus de llibre.

—El personatge de l’avi és d’una gran potència. Un home ple d’arestes, contradictori, amb moltes cares. Tot i la duresa, l’autoritarisme i l’antipatia, és un personatge que no pots detestar completament.
—El meu avi era molt dur, era el que en deien tot un caràcter. Quan érem nens, l’admiràvem. En contrast amb el meu pare, el meu avi era el patriarca, la persona admirada, perquè també li agradava que l’admiressin. Tenia una gran potència d’atractiu. I té mèrit, perquè era un carreter orfe. Amb la guerra, té la sort de desertar, que l’agafin els republicans, el posin a la presó, i quan s’acaba la guerra li donen un carnet d’excautivo. És un carnet que jo encara guardo. Aleshores Sant Feliu era un poble de treballadors, de tapers, i no eren ni espanyolistes ni de dretes. Era una ciutat republicana. Quan van arribar els franquistes, no van trobar gent per a dirigir el poble i van acabar posant un alcalde de fora. El meu avi ho va aprofitar perquè li donessin la concessió de les escombraries i del transport dels morts i tirar endavant la família. Aquest és el paper dels catalans, per això té tanta importància la família.

—Què voleu dir?
—Segurament ara tornarem a això, a la família i a la defensa de la família. Quan falla el govern i falla l’estructura nacional, la gent es replega en la família. Per als països que han estat sotmesos, la família és molt important. Perquè la família és una unitat política, també. És un dret de defensa.

—En un moment com el que vivim, on falla una mica tot, la família serà el refugi?
—Naturalment. Hem perdut una guerra. Tot això que es diu dels presos polítics i del retorn a la sentimentalitat. Els lligams gairebé afectius, perquè els racionals fallen i les estructures abstractes han cedit, han perdut.

—Ens trobem en una etapa de tancament, de micromón?
—A més a més, això ja ha passat: quan en Sagarra fa les Memòries o en Pla El quadern gris, també hi té a veure la situació de defensa de la cultura. És com si t’haguessin anat arraconant. Si ens mirem l’any 2016, és un moment d’exteriorització, de manifestacions, banderes… Ara, en canvi, som en un moment de replegament, de derrota i que se salvi qui pugui. I d’un sentiment també d’haver estat traïts. I quan et sents traït, et refugies en la sang. I crec que aquí tornarem a la família, ocupant també un paper que no li correspon i és fotut, que és polític, sicilià. Ens defensem des de la família perquè no tenim unes estructures polítiques que ho puguin fer. No podem funcionar normalment.

—Però el llibre no es diu “La família” sinó “Una família”, i aquest “una” és un matís molt important, perquè permet la col·lectivitat.
—Evidentment que totes les famílies s’assemblen. I molta gent m’ha dit que s’hi reconeix, tot i ser una família tan específica, perquè és una família, diries d’entrada, molt especial. Però a diferència del que diu Tolstoi a Anna Karènina, que “totes les famílies felices s’assemblen i cada família infeliç ho és a la seva manera”, potser és al contrari: que totes les famílies infelices són igual. De felices no en conec cap, però si n’hi ha alguna deu ser superespecial. És lògic, perquè entre tu i el món sempre hi ha la família i has de trencar aquest vincle per sortir al món i això és dolorós.

—El fet de perdre el pare de jove és un fet determinant en la vida.
—Em sembla que és Vargas Llosa qui ho diu, que el fet d’haver perdut els pares quan són joves ha ajudat escriptors a escriure, potser perquè en tens més necessitat. Potser l’escriptura és una substitució del pare, una comunicació molt íntima.

—El personatge del vostre pare, deixeu-m’ho dir així, personatge…
—…és que ho és, perquè tot el que en dic és la meva percepció.

—Per cert, en aquest llibre tothom treballa molt. La vostra família és feta de pencaires i és un dels elements que connota el llibre.
—Sí, és una cosa normal. És cultura pagesa. Hi ha una manera de fer que arriba fins avui.

—Una altra frase de pes que trobem a Una família, tornant a aquell primer turisme i el tancament que es vivia sota el franquisme: “Els estrangers eren el primer contacte amb la civilització.” Si hi afegim que a la vostra família la religió no hi entrava o tenia un pes molt secundari, teníeu un gran avantatge amb relació al tancament de la societat en general.
—Eren una cosa lluminosa, els estrangers. I no, no eren gens catòlics, a casa. A casa eren grecs. M’ho va fer veure en Gaziel, perquè no som catòlics ben bé. Gaziel diu que veient les roques de la Costa Brava, no li costa gens imaginar-se l’Ulisses. I jo crec que a un nivell molt profund també hi és, això. És clar, això és Empúries i és el que els noucentistes reivindiquen per als catalans. També hi ha la cosa de la confrontació amb la mort, de tenir la mort sempre molt present. Perquè si no ho mires des d’un punt de vista tenebrós, que seria la visió catòlica i de por de la mort; si mires la mort des d’un punt de vista grec, és el contrari: la vida pren tot el sentit i és més intensa justament perquè hi ha la mort. La por de la mort s’ha vist molt amb l’epidèmia: ens hauríem deixat esclavitzar per la vida despullada, la vida nua, biològica. Però un home és alguna cosa més que una vida biològica.