Antoni Riera: ‘Ja m’agradaria que amb transferències i prestacions poguéssim travessar aquesta crisi, però això no basta’

Antoni Riera (Santa Margalida, 1969), catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de les Illes Balears (UIB), fa anys que investiga sobre economia, turisme i sostenibilitat a les Illes. Si fa no fa, tants anys com fa que adverteix de la fatiga d’un model basat, encara, en el sol i la platja.

Parlam amb ell sobre aquesta pandèmia que ha capgirat el mapa físic i el mapa econòmic de les Illes Balears i Pitiüses. El físic ha millorat, perquè l’absència dels milers de cotxes, avions i vaixells transportant milions de visitants i mercaderies xafant les illes ha aportat un alè i un descans al paisatge. L’econòmic el podem dibuixar amb unes quantes xifres que ens mostraran l’abast de l’enderrossall. La indústria del turisme representa el 43,2% del PIB de les Illes Balears. Prop de 200.000 persones, un 38% dels treballadors, viuen directament o indirecta del turisme. Aquests darrers vint anys, el nombre de turistes ha crescut del 34,8 % fins a superar els setze milions d’arribades. I en aquest temps només hi ha hagut tres anys en què aquestes magnituds han tingut davallades: l’any 2009, per la crisi financera; l’any 2001, pels atemptats de l’11 de setembre; i l’any 2002, per una altra epidèmia, la SARS. I encara una altra xifra, l’AIREF ha calculat que les pèrdues al sector del turisme a les Illes és de prop de 13.000 milions d’euros.

—Com serà l’hivern que ve per a les persones que viuen directament o indirectament del turisme?
—Serà un hivern especialment dur per als treballadors temporers, que són aproximadament la meitat de les plantilles dels hotels. Els fixos i els fixos discontinus tenen els paraigües dels ERTO, però els temporers, no.

—I en termes generals, quin serà el mapa econòmic de les illes?
—Les Balears afronten un hivern inèdit, després d’haver mantingut intacta la capacitat d’atreure un nombre creixent de turistes durant les dues darreres dècades. Mai no han afrontat un hivern amb un estiu amb descensos d’afluència i d’ingressos turístics superiors al 10% i enguany la caiguda superarà el 70%. L’impacte d’aquest xoc damunt les rendes del treball i del capital és enorme i durant l’hivern se’n notaran les conseqüències sobre l’activitat econòmica perquè disminuiran el consum i la inversió; sobre la cohesió social perquè augmentaran de pobresa i desigualtat; i sobre les finances públiques perquè baixarà la recaptació d’imposts i pujarà la despesa en prestacions no contributives.

—Durant anys s’ha demonitzat el turisme de masses però ara es dediquen moltíssims d’esforços a fer que venguin turistes a les illes. No hi havia cap altra manera de salvar l’economia?
—Hauria estat un error no haver-ho fet. Només hi havia dues opcions: hibernar o intentar-ho. Per sort, s’ha triat intentar-ho. La covid-19 ha fet impacte de ple en la línia de flotació de l’economia balear. El sistema turístic balear és altament dependent, podria dir drogodependent, del volum. A curt termini, en el decurs d’una campanya, no era possible de reorientar el sistema i fer-lo menys depenent del volum.

—S’ha intentat, però quin ha estat el resultat?
—No s’han cobert les expectatives. Es pensava que la temporada començaria amb retard, però que es podria allargar més enllà del mes de setembre amb nivells d’ocupació acostats al 50%. Però no s’ha controlat la pandèmia i els rebrots de covid han impedit de mantenir la demanda. Si molts establiments haguessin sabut que la cosa aniria així, no haurien obert. 

—Tampoc no sembla possible de reorientar el sistema turístic balear a mitjà o llarg termini. Les Balears fa dècades que insisteixen en aquest model tot i que els impactes negatius són com més va més evidents. Per què?
—No es fan canvis quan se n’haurien de fer, per por. A les Balears el turisme ha estat tradicionalment considerat un ‘sistema estable’, tot i els problemes que arrossega. La seva aportació al creixement de les rendes, de l’ocupació, i la seva contribució positiva a la balança de pagaments ha estat contínua i ascendent aquestes darreres dècades. Això li ha merescut la denominació de ‘motor econòmic’. El turisme té la capacitat de provocar un dinamisme superior a la resta d’activitats. El perfil de ‘sistema estable’ s’ha creat, també per la seva capacitat de suavitzar i escurçar els episodis de recessió. Això li ha valgut la denominació de ‘volant d’inèrcia’. Per això, mai no s’ha trobat el moment d’ajustar estructuralment el sistema turístic balear. De fet, la major part de polítiques aplicades han estat, majoritàriament, de demanda i a curt termini. No hi ha hagut polítiques d’oferta ni a mitjà termini. Tanmateix, és evident que no és un sistema estable. La prova és que necessita cada vegada més volum per a funcionar i que el valor turístic que s’obté per unitat de volum s’aprima any rere any.

—Al principi de la crisi es veia la nova situació com una oportunitat per a repensar el futur econòmic. Ho és?
—Certament, la crisi derivada de la covid-19 duu associat un elevat nivell d’histèresi, vull dir, una elevada propensió que determinants canvis que creiem passatgers esdevenguin permanents. Estic convençut que la covid-19 ha tocat les dues coses que semblaven inamovibles que us comentava fa un moment: el turisme ja no és un motor i ja no és un volant d’inèrcia. És hora de recuperar diagnòstics, habitualment relegats, i pensar en mesures que garanteixin la recuperació i el futur de les Balears. Aquesta crisi constitueix una oportunitat. La renda per capita de les Balears fa vint anys que va caient. De motius per a fer el canvi en teníem mil, i amb la covid això s’ha accelerat. S’ha trencat el volant d’inèrcia de l’economia balear. Això no havia passat mai i no tenc cap dubte que això accelerarà la transformació.

—Quina és la resposta dels empresaris quan els expliqueu això?
—És una resposta humana intentar sobreviure. Per això, el principal problema que tenc avui perquè ho accepten és que ells pensen a sobreviure. I aquest és el primer error que cometen. Però tenc clar que no tornarem al mateix punt de partida. Això no passarà. Un altre error que cometen és que com que la crisi l’ha provocada un virus, pensen que quan es trobi la vacuna tot tornarà a ser com abans i la crisi s’haurà acabat.

—On serem quan es trobi el vaccí?
—Serem a un lloc molt diferent perquè hauran canviat moltes coses. Hauran canviat els hàbits de viatjar; s’haurà imposat el teletreball i per tant, les vacances no tindran els mateixos períodes que tenien abans; s’haurà imposat la digitalització de l’economia; mantenir distància i evitar aglomeracions serà una norma freqüent. A més, guanyarà protagonisme el mercat local o nacional, hi haurà un ressorgiment del món rural i un nou disseny dels entorns urbans. Aquestes crisis no et deixen mai al mateix punt. La covid comprometrà la nostra capacitat econòmica més enllà d’enguany. Caldrà ajustar el motor.

—Amb quines eines?
—Hi ha alternatives, però s’han de fabricar. Què s’ha fet a les Balears? Diversificar producte, per exemple, cicloturisme o gastronomia més enllà del sol i platja. Diversificar mercats, més enllà d’Alemanya i el Regne Unit, hem dut escandinaus i si és possible, asiàtics. Més enllà de turisme, reindustrialitzar. Més enllà de temporada alta, desestacionalitzar… Són els tòpics, però això no serveix per a aquesta crisi. No ha servit mai, mai no ha donat resultat, però ara encara menys.

—Però de moment veiem que es posen pedaços al que ja teníem. No n’hem sabut més?
—Cal ser conscients que en crisis d’aquest estil sempre s’articulen dues menes de mesures econòmiques: unes d’emergència, al principi i, més tard, unes altres de contingència. De moment, hem estat instal·lats en la fase d’emergència econòmica, amb mesures com els ERTO, les moratòries… Havia de ser així! No em preocupa que es posin pedaços, em preocupa que paral·lelament no es treballi en mesures de contingència encaminades a recuperar i reorientar l’economia balear. Seria un error deixar-se endur només per les urgències o emergències! Això no ho arreglarem amb transferències, ja m’agradaria a mi que amb subsidis, prestacions, bonificacions, ajuts… poguéssim travessar aquesta crisi! Però això no bastarà. Caldrà activar més palanques i augmentar la competitivitat global de l’arxipèlag.

—Tots els plans que es presenten, no són sinó una mena de respiració assistida per a l’economia. Fins quan es podrà mantenir això?
—Em neix respondre que fins ahir, perquè no ho és de sostenible. Ara, en un context com l’actual, d’emergència sanitària i econòmica, no crec que el criteri que hagi de guiar la presa de decisions sigui la sostenibilitat, sinó el de l’efectivitat de la despesa publica. Cal triar molt bé on s’assignen els recursos i prendre consciència que aquesta crisi no es solucionarà únicament amb un augment de transferències. Caldrà activar més palanques i això complicarà l’assignació de recursos públics.

—Activar palanques i triar implica deixar caure algú, deixar gent als marges.
—Sí. Als governs els agrada molt de dir que no deixaran ningú enrere en aquesta crisi, hi haurà un ingrés mínim vital, hi haurà ajudes als autònoms, o una bonificació a la Seguretat Social… Quan ens instal·lem definitivament en allò que hem anomenat ‘nova normalitat’, l’escenari en què empreses, administracions i treballadors hauran d’operar no serà el mateix que coneixem avui. Òbviament, en aquest trànsit caldrà evitar un deteriorament irreparable del teixit productiu i de l’ocupació i donar suport als col·lectius més vulnerables, però aquestes accions no poden bloquejar els canvis estructurals ni evitar la reassignació de factors productius que sorgirà per raons tecnològiques o de mercat. Cal ser-ne conscients. Cal anticipar la nova situació i acompanyar-la amb inversions. Caldrà fer-ho en un context en què els recursos són limitats, un fet que obligarà a decidir entre inversions o transferències. Serà molt complicat. De l’equilibri inversió-transferència en resultarà un futur o un altre.

—Què passarà quan es desconnectin els respiradors?
—La qüestió cabdal és quina economia tindrem quan es desconnectin. Ens hem de preguntar si la nostra economia serà més bona, si hem aprofitat tot aquest temps per tenir una economia més sòlida, més resilient, més benestant, o si serà més vulnerable.

—Parlau de prendre decisions estratègiques. Quines decisions? De quina mena?
—En aquests moments, consider convenient, i m’atreviria a dir que indefugible, una reflexió d’índole estratègica d’ampli abast sobre els determinants de la competitivitat global de l’arxipèlag. I per tant, sobre el patró de creixement i la generació de rendes. És fonamental de reforçar capacitats d’empreses i treballadors en l’àmbit individual en matèria d’eficiència i innovació per assegurar que es reforcen també capacitats en l’àmbit col·lectiu. Parl de resiliència, de benestar, de cohesió social…

—Us heu referit també a termes com l’eficàcia o la ineficàcia a l’hora de gastar i de gestionar. Què és una administració eficaç?
—Les administracions aborden un repte descomunal, un dels moments més difícils de la història, amb dèficits pressupostaris perennes, estructures administratives no aptes per a períodes d’inestabilitat. Els ingents recursos, interns i externs, que caldrà invertir en la recuperació corren el risc de perdre’s, arribar tard o no ser degudament assignats o aprofitats. Cal pensar, a més, en la gestió dels projectes que haurà de finançar el fons europeu de reconstrucció, en una regió que les dades de la Comissió Europea situen en el furgó de cua pel que fa al nivell d’execució dels fons estructurals. Aland, per exemple, l’arxipèlag finlandès, encapçala la llista de regions amb més bona qualitat institucional, atesa la seva eficàcia governamental.

—Com és la qualitat institucional de l’administració illenca?
—En un rànquing integrat per 264 regions europees, n’hi ha 162 que ho fan millor que nosaltres. Les Balears tenen un enorme camí per recórrer.

—A banda d’eficàcia, es pot parlar de tenir o no valentia a l’hora de prendre les decisions econòmiques per a millorar la vida dels illencs?
—I tant! Encetar un procés de reorientació productiva com el que necessiten les Balears requereix valentia, però de poc serviria tenir valentia si no disposàssim d’estructures de governança i posàssim tota la intel·ligència regional a disposició d’aquest procés. Això és el primer que cal garantir. La governança multinivell serà clau, no solament per a abordar aquesta pandèmia sinó també les grans transicions que vénen, com la del canvi climàtic, la digital i la sociodemogràfica. Això és més una qüestió d’intel·ligència que no de valentia.

—El govern de les Illes Balears, pren les decisions que toca i quan toca?
—Per jutjar l’acció del govern hauria de tenir la informació que tenia en el moment de prendre les decisions i, òbviament, no la tenc. A hores d’ara, em preocupa més si els economistes estarem a l’altura dels seriosos problemes que haurem d’abordar els mesos vinents.

—Us faig la pregunta d’una altra manera: el govern balear pren les decisions adequades, amb eines actuals a un problema nou, sobrevingut i mai vist com aquest?
—No em pertoca de jutjar el govern. Em pertoca de facilitar la presa de decisions futures posant a l’abast d’administració i empreses nous instruments i coneixements per pilotar una època de canvi vertiginós. En el dia a dia, el govern fa tant com pot, però passa que és necessari tenir visions estratègiques més que no de gestió diària. Sigui com sigui, lluny de jutjar les decisions del passat, mirant al futur cal més estratègia que la que he vist.

—Tornem al paper dels actors privats. Els empresaris del turisme de les illes són proactius a l’hora de trobar solucions a la crisi?
—La cadena de generació de valor de l’arxipèlag ha estat sempre molt fragmentada, tant a escala agregada com a l’àmbit turístic, i això evidencia una manca de coordinació entre les petites i mitjanes empreses que constitueixen una gran part del teixit. Hi predomina un cert individualisme, un cert interès més pel que és propi i personal que pel que és col·lectiu. La governança privada-privada, igual que la pública-privada, ja era molt complicada abans de la covid-19. I ara s’ha agreujat. La resolució d’aquesta crisi requerirà més coordinació empresarial.

—Què seria reinventar-se? A les Illes hi ha alternativa al turisme de masses?
—I tant, que sí! Sempre hi ha alternatives. No n’hi ha prou d’apel·lar a la diversificació de productes ni tampoc apel·lar, en genèric, a processos de reindustrialització o desestacionalització. Les Balears, amb covid o sense, han de continuar progressant de manera natural en l’escala econòmica de creació de valor. Ho han fet històricament, com a bona part de les regions del seu entorn, transitant des de l’explotació de matèries primeres a la fabricació de béns industrials i, d’aquests, a la prestació de serveis. Uns serveis que s’han especialitzat, massificat, personalitzat, estandarditzat i tantes altres coses… Ara, ens falta fer un últim salt i transitar, de manera valenta, de la prestació de serveis a la creació d’experiències úniques, genuïnes i connectades emocionalment amb el consumidor. Crear experiències i, cosa més important, vincular-hi un preu de mercat implica sumar noves capacitats als recursos, instal·lacions i equipaments disponibles, de manera que els serveis prestats passen a ser l’escenari i els béns un atrezzo o utillatge al servei d’una nova creació de valor.

—Podríeu concretar una mica més?
—Mireu, ho simplificaré per fer-me a entendre. Fins ara, el que hem fet ha estat vendre llits. Venem llits que tenen vistes a la mar, a la muntanya, a un entorn natural en certa manera idíl·lic. I aquests llits tenen a prop una altra cosa que pot ser una platja. En definitiva, venem llits molt ben situats a un preu acceptable. Aquesta ha estat la fórmula d’èxit per al desenvolupament de les Balears. Ara hem tocat sostre perquè no podem continuar afegint llits i perquè unes altres destinacions tan ben situades com aquesta poden continuar afegint llits i a més, els nostres preus han de pujar perquè la nostra societat va progressant. Necessitam canviar la fórmula. L’hem de sofisticar amb innovació, eficiència, qualitat de l’entorn. I una passa més enllà és: a banda de vendre llits, per què no crees experiències? I aquí entren en joc les arts, l’entreteniment, l’esport, la cultura!

—I enmig de tot això encara hi ha els debats entre turisme i medi, entre economia i salut.
—Cal defugir la dicotomia turisme-medi. Estic segur que és possible de reconciliar la prosperitat econòmica amb un excel·lent estat de la conservació del medi. Fer avançar el patró d’especialització productiva des dels preceptes de l’economia blava és una via per a aconseguir-ho. La noció de competitivitat global sostenible és el que postulam des d’Impulsa Balears.

—No ho veuen així organitzacions com el GOB, Terra Ferida, etc.
—Entenc la seva lluita i la seva demanda. Gràcies a aquestes organitzacions i a unes altres com Amics de la Terra, SavetheMed, Marilles… no solament la societat es sensibilitza sinó que s’obrin vies per a frenar la degradació. Però cal reconèixer que no hem aconseguit esquivar la dicotomia turisme-medi. I n’hem de sortir. No té gens de sentit alimentar-la. Econòmicament és possible de sortir d’aquesta divergència. Hi ha regions que han aconseguit desacoblar el creixement econòmic del consum intensiu de recursos. Més creixement no vol dir més consum de recursos. A les Illes Balears, fins ara, sí, perquè ho fem molt malament.

—Parlam de les Balears genèricament, però cada illa té una personalitat i un ecosistema econòmic diferent. Passen la crisi de la mateixa manera les quatre illes? Quina es troba en més bones condicions per a sortir més ben parada de la crisi?
—És mal de dir. Totes i cap a la vegada. De Menorca es podria argumentar que és l’illa menys dependent del volum i més diversificada però, dissortadament, és l’illa que presenta uns índexs de productivitat més baixos i més dificultats de generar valor. Per contra, Eivissa i Mallorca continuen essent altament dependents del volum, però atresoren nínxols productius d’alt valor que, en el marc d’una encertada estratègia de clusterització, podrien ser l’embrió d’una economia més sofisticada, de més valor. 

—En aquest punt us propòs de fer una ullada també al País Valencià i a Catalunya, dos territoris que igualment tenen economies molt dependents del turisme. Pateixen del mateix mal que les Illes? Tenen prou eines per a abordar la crisi?
—Són dos territoris que comparteixen alguns dels problemes de l’arxipèlag. Han assolit també en poc temps uns nivells de desenvolupament elevats. S’han terciaritzat també ràpidament i ho han fet també amb el turisme, però són economies de més dimensió i continentals (no illenques) i això vol dir que tenen estructures econòmiques més completes. Estic segur que tenen al davant vies de progrés diferents de les balears. Encara que també estan en trànsit, les receptes de les Balears no són extrapolables.

—I Europa? D’una banda vam veure aquella escenografia en què finalment els països es posaven d’acord a ajudar les economies que han patit més, però d’una altra veim que cada estat pren mesures pel seu compte: recomanacions de no viatjar, quarantenes… en quin punt ens trobam pel que fa a les relacions amb Europa?
—Tot és una qüestió d’intel·ligència col·lectiva, tant pel que fa a la resposta mèdica com a l’econòmica i política. Naturalment que és molt important la gestió que faci cada país, però és molt més important la capacitat col·lectiva de governar la crisi. Europa té l’oportunitat de culminar el camí que va  començar a recórrer anys enrere. En matèries de llibertats, seguretat… i també en matèria econòmica. El Banc Central Europeu fa un paper importantíssim per donar suport als països membres mitjançant el programa de compres de deute públic i les injeccions de liquiditat, però cal fer un pas més i crear un Tresor únic.

—Tornarem a una època de retallades en serveis públics? Funcionaris, pensions, dependència, sanitat? Ho tornarem viure?
—Preferesc pensar que hi haurà una reassignació dels fons públics. Tenim molt per a fer i pocs recursos per a fer-ho. A més, si he de ser sincer, no crec que la discussió econòmica sigui ara entre partidaris o detractors del keynesianisme. És un debat d’un altre temps. No veig cap més opció que estimular la política fiscal.  A més, la qüestió urgent ara per ara és com gestionarem les inseguretats i incerteses que es generen en un món globalitzat, volàtil, interdependent, accelerat… De moment, els governs no hi han donat resposta a això.

—Emprau la paraula ‘reassignació’ i em sona a eufemisme.
—No. Quan retalles, retalles de manera uniforme a tots els àmbits de despesa. Reassignar és fixar unes prioritats diferents. En aquesta crisi, no hi ha el debat entre si és millor retallar o gastar. A partir del primer minut s’ha engegat el grifó; per tant hi haurà molts de doblers. Alguns arribaran, fins i tot, en ajuts i no en préstecs. Això evitarà les retallades, però no la reassignació. Però seria un error mantenir l’status quo. És temps de marcar prioritats, activar palanques de competitivitat que o bé han estat tradicionalment mal dotades o bé s’han de reforçar, com ara la tecnologia.

—El sistema autonòmic en què s’organitza l’estat espanyol perjudica els interessos econòmics de les Illes? Per exemple, en el repartiment dels doblers dels fons covid?
—Les Balears han estat tradicionalment una comunitat maltractada per l’estat. A hores d’ara, si s’haguessin d’aplicar criteris de repartiment, l’estat hauria d’evitar els indicadors habituals de població, dispersió, envelliment… i optar per indicadors d’impacte econòmic de la covid-19. No tenc cap dubte que les Balears encapçalarien la llista!

—Sou catedràtic d’economia aplicada i feu classes al grau de turisme de la UIB. Què els direu als alumnes durant els cinc primers minuts del primer dia de classe?
—Allò que els dic cada any! Que si no fan ús de les oportunitats que tenen, no guanyaran mai allò que consider la cosa més gran que la universitat els pot donar: descobrir que aprendre, que arribar a entendre les coses, pot ser el més gran de tots els plaers humans i l’únic que no s’acaba mai.