Toni Padilla: ‘La lliga catalana serà la ruïna per al Barça’

El futbol com a excusa per a fer la volta al món i un cop d’ull a la història més recent, i a vegades costumista, de la humanitat. Això és ‘Atlas de una pasión esférica‘, el darrer llibre del periodista i escriptor Toni Padilla (Sabadell, 1977). Un romàntic del futbol, potser amb un punt malaltís, que transforma el seu amor per aquest joc en petites dosis de literatura reivindicativa. ‘A molts llocs encara em miren malament quan dic que sóc periodista esportiu. Suposo que el futbol és massa popular per a certes elits intel·lectuals’, afirma.

Padilla va visitar la redacció de VilaWeb, on amb anterioritat havia deixat la seva petjada amb ‘Bon cop de cap‘, per a parlar del seu llibre, però també del Mundial de futbol, el Barça i el seu posicionament en la situació política de Catalunya, el futur del futbol europeu i, evidentment, una mica del seu estimat Sabadell. Club pel qual confessa haver increpat liniers i estar disposat a xiular a Lionel Messi.

—Què és el futbol per a Toni Padilla?
—En funció del dia que m’ho preguntis et diré una cosa diferent, però en clau de reflexió personal, és un element fonamental de la meva vida. M’ha ajudat a situar-me al món i fins i tot em serveix per a entendre les relacions amb la meva família. Una família que va passar-ho malament i no sempre estava unida. Potser l’únic moment d’unitat era quan anàvem a la Nova Creu Alta [camp del Sabadell] a insultar al linier. Ho analitzes des de fora i és una imatge grotesca, però per mi tenia un valor molt bèstia, perquè de sobte la família encaixava. Per això entenc que el futbol és una realitat molt potent que permet explicar-ne moltes altres. Però el futbol en si només és un joc. És una cosa rodona, potser ni una pilota a molts llocs del món, i algú que juga. Una cosa molt senzilla i divertida, vaja. El problema és que el poder, la societat o els interessos econòmics se n’han aprofitat per a convertir-lo en un camp de batalla.

—El futbol és innocent?
—El joc no té cap culpa de res. En tot cas és culpable de ser tan exitós. D’arribar a tothom a qualsevol punta del món. Però el joc és innocent. És un esport que qualsevol pot entendre i practicar. Les barreres i les divisions les imposen certes persones o mentalitats.’Tu no pots jugar perquè ets negre‘, ‘això és un esport d’homes’, ‘els negres no poden jugar’, etc. Tot això no és culpa del futbol. Els perjudicis són de l’ésser humà, la pilota no pensa, només rodola.

—I per què heu escrit un ‘Atlas‘ d’aquesta passió?
—Et diré la veritat, el llibre l’he escrit perquè me’l va proposar l’editorial [riu].

—De totes maneres, en el terreny literari-futbolístic us sentiu molt còmode.
—Moltíssim. En aquest llibre he intentat unir les meves dues grans passions: el futbol i la història. Jo estudiava història abans de ser periodista, però anava curt de pasta. Em van oferir un contracte de periodista i vaig haver de triar entre la carrera universitària i la vida professional. I aquí em tens. Suposo que estic saldant algun deute amb el passat [riu]. Al llibre intento que cada història reflecteixi una mica aquesta estima i gaudi que em produeix el futbol. I en certa manera també té un punt reivindicatiu. Una defensa per la passió per aquest esport, perquè encara ara ens hem de justificar. A molts llocs encara em miren malament quan dic que sóc periodista esportiu. Suposo que el futbol és massa popular per a certes elits intel·lectuals.

—Com trieu les històries?
—Vaig fer una llista d’una cinquantena d’històries després de trobar l’equilibri entre l’època, la geografia i els protagonistes: equips, futbolistes, entrenadors, afeccionats, etc. Hi ha històries conegudes, però també volia que el lector topés amb relats diferents. A més, he volgut donar una volta a les històries més conegudes, com ara ‘El partido de la Muerte‘, per tal de desmitificar-les. El partit entre els presoners ucraïnesos i els soldats de la Wehrmacht es va disputar, però els presos no van ser executats al terreny de joc com diu la llegenda. Alguns jugadors van ser afusellats més tard, però no pas tot l’equip.

—Tenint en compte qui és Toni Padilla es fa estrany no llegir cap referència al Sabadell.
—El llibre està pensat perquè pugui arribar al públic llatinoamericà. Sincerament penso que el Sabadell no és prou interessant. Com a concessió personal m’he dedicat el capítol d’Itàlia, on explico la història del meu segon equip: el Pisa. Crec que és un capítol que també explica una mica com sóc jo i perquè estimo una cosa tan refotudament imperfecta. El protagonista del relat és Romeo Anconetani, el president que va aconseguir l’últim ascens a la Serie A [primera divisió italiana]. Un personatge fosc i corrupte. M’estimo profundament Itàlia i el Pisa reflecteix una mica les contradiccions d’un país clarament imperfecte

—I Maradona?
—A mi Maradona no em sembla el millor jugador de la història, però sí que és el més especial. Un paio que en els moments claus sempre va oferir la seva millor versió. Alguna de les seves accions futbolístiques, com la mà de Déu, es van convertir en autèntics símbols: la revenja argentina per la derrota de les Malvines. Maradona té un punt fascinant. És un personatge ignorant i masclista, però que en moments puntuals s’ha il·luminat i ha dit frases brillats com ‘la pelota no se mancha.’ Dit això, crec que trencaria l’equilibri que té comentat abans i per això no hi apareix. A més, volia que el futbol fos l’excusa per poder escriure els relats. Di Stefano és el futbolista més conegut que apareix al llibre i bàsicament perquè li va passar una cosa bastant insòlita: un grup d’extrema esquerra el va segrestar durant una ronda del Madrid a Veneçuela.

—Farem un petit viatge per tres històries del llibre perquè el lector en tingui un petit tast. La primera és ‘Ojos verdes y rizos africanos‘ i el protagonista Arthur Friedenreich, un jugador mestís que volia ser blanc.
—És la història d’un jugador que en el Brasil de principis de segle aconsegueix trencar les barreres del racisme i juga de tu a tu amb els blancs. Per què? Com a ciutadà les elits el veien més negre que blanc, però amb la pilota als peus era tan bo que es van empassar els perjudicis. Ara bé, també és un relat amb contradiccions. Ell era fill d’una mare descendent d’esclaus africans i el seu pare era d’origen alemany, concretament d’una família molt liberal que havia abandonat el país després de la revolució de 1848. Arthur Friedenreich tenia tots els ingredients per haver esdevingut un símbol de la lluita contra el racisme, però va preferir viure com un blanc. Per això, en la revolta de Saõ Paulo dels anys trenta, ell es va posar al costat de les elits conservadores blanques. El relat també té un punt de desmitificació. Ell va ser el primer gran golejador del Brasil, però malgrat la llegenda que s’ha creat, no té el rècord històric de gols. Romario i Pelé en van fer més. D’altra banda, també desmenteixo que es maquillés la pell per a semblar més blanc. El que sí que feia era pentinar-se els rínxols cap enrere, com si fos un cantant de tango, per a dissimular-los.

—La següent és ‘Las invencibles de Preston’, el relat d’un equip femení que posa en escac i mat a la federació anglesa i la idea del futbol com a esport d’homes.
—La lliga anglesa de futbol es va suspendre durant la Primera Guerra Mundial. Una fàbrica de Preston que feia munició per a les tropes va decidir crear un equip de futbol femení amb les treballadores. La idea era omplir el buit que havia deixat la lliga… I va reeixir. L’equip juga tan bé a futbol que els estadis estan plens a vessar. De fet, quan els homes tornen del front, el Dick, Kerr‘s Ladies F.C continua tenint èxit. Aquesta fama fa trontollar el negoci i els interessos dels equips masculins i la Federació d’Anglaterra (FA) decideix el 1921 prohibir que els equips femenins juguin als estadis de futbol. El Preston comença a fer rondes internacionals però a poc a poc va morint fins a desaparèixer als anys seixanta. La FA no va retirar la prohibició fins al 1971. La història reflexa com l’interès econòmic, el poder i el masclisme es conjuren per a protegir els seus interessos i com això té efectes fins als nostres dies. La lluita per la igualtat entre sexes continua i les competicions femenines encara són menyspreades per alguns sectors de la societat.

—El darrer relat ens porta a la Samoa Americana. ‘El orgullo de una fa’afafine, també té relació amb l’equiparació de drets.
—A Cada història hi he arribat d’una manera diferent. Aquesta en concret la vaig descobrir en el documentari ‘El pitjor equip del món’, que relata la història de la selecció de la Samoa Americana fins que guanyen el seu primer partit. A les imatges dels entrenaments em va cridar l’atenció un futbolista que feia uns moviments molt femenins. En el documentari li fan una petita entrevista a la cuina de casa seva i se’l veu també maquillant-se. Llavors vaig indagar una mica més sobre la història d’aquest lateral, Jaiyah Saelua, i descobreixo que històricament les dues Samoas han reconegut el tercer gènere. Se’ls coneix com a fa’afafine i socialment no hi ha cap estigma. Alguns han arribat a ser ministres. L’únic tabú que existeix és que no es poden casar entre ells. Ara bé, aquesta cultura del respecte sexual no existeix a la resta dels Estats Units. En un moment de la seva carrera Saelua es trasllada a Hawaii i allà és discriminat i menystingut per la seva condició. Pateix l’estigma social per vestir-se com una dona, però també l’esportiu: ‘Ets una dona i no saps jugar.’ I la veritat és que és un bon lateral, contundent. La FIFA va tenir molts maldecaps quan va ser convocat per primera vegada amb la selecció, perquè no sabia si l’havia de jugar a l’equip masculí o femení. Finalment el van inscriure com a home.

—El llibre explica històries d’un futbol que desapareix. Com veieu la imposició del futbol negoci i els petrodòlars?
—Existeix el món del petrodòlar, però també el model comandat pels afeccionats. Per cada exemple de futbol negoci en trobarem un de futbol popular. Per exemple, fa poc que Salamanca va viure un derbi entre els dos equips nascuts després de la desaparició de la Unión Deportiva: el Salmantino UDS, de propietat empresarial, i l’Unionistas de Salamanca, propietat dels afeccionats. Un model no extermina l’altre, però el problema és que el model negoci, seguint les pautes de l’economia, està augmentant la diferència entre els pobres i els rics. S’està creant un elitisme que fa pensar que en algun moment veurem una lliga tancada com la NBA, on només participaran els grans clubs d’Europa. A mi personalment no m’agrada. Jo posaria topalls de pressupost, traspassos i salaris, perquè les xifres que es mouen em semblen immorals.

—Però ja existeixen alguns topalls com el fairplay financer.
—Sí, però no ha pogut evitar, que el PSG pagui 222 milions per Neymar i després 180 per Kylian Mbappé. Es poden fer tripijocs per esquivar el control. El fairplay financer t’obliga a garantir uns ingressos equivalents a les teves despeses. Què passa? Què hi ha clubs que tenen a darrere a economies estatals que els utilitzen com una forma de posicionament mundial i poden trobar maneres de trencar qualsevol norma. Ara estem en un moment de dubte i no sabem cap on va el futbol. Però és possible que els pròxims anys, la Champions se la disputin sempre els mateixos quatre equips. Serà com una mena de cisma dins del futbol, perquè continuarà existint el futbol popular. Jo com a periodista escriure sobre un espectacle que no sentiré meu i continuaré vibrant amb el Sabadell, tot i que ara som l’equip de Segona B amb més empats.

—Què et sembla el Manchester City de Guardiola?
—Un grandíssim equip de futbol. Desitjo que a ell i a Ferran Soriano els hi vagin molt bé les coses, però no m’agrada gens el model del City.

—El Barça forma part d’aquest futbol negoci?
—El camí que ha d’emprendre el Barça l’han de decidir els socis. Entenc que la gran majoria vol mantenir el caràcter singular del club, però ‘el més que un club’ és incompatible amb guanyar cada any la Champions. A mi el Barça que es gasta 150 milions amb Dembélé, que s’oblida del Barça B, que accepta el patrocini de Catar… No m’agrada. Com a matèria periodística el Barça em sembla molt interessant, però el model no m’agrada. Crec que no val tot per guanyar, sobretot si abans has fet campanya per una sèrie de valors. Només cal repassar la història del club per veure que la histèria pels títols és una anomalia. El Barça ha acumulat moltes temporades de derrotes, decepcions i grisor.

—No cal anar massa lluny. Fa quatre dies de Joan Gaspart i Enric Reina…
—Sí, però hi ha generacions més joves que es pensen que és un desastre que el seu equip no passi de quarts de finals de la Champions. Em preocupa aquesta mentalitat de guanyar, guanyar i guanyar. A la vida generalment es perd. Et foten al carrer, et deixa la parella, suspens exàmens… S’ha de normalitzar la derrota, que no el derrotisme, i saber gaudir de les victòries que s’aconsegueixen. Però tampoc no vull donar lliçons, jo no sóc del Barça.

—Per què ens costa tan dissociar futbol i Barça?
—El Barça ha comès grans errors, com ara fer president a un personatge tan fosc com Sandro Rosell, però el club és on és gràcies als seus encerts futbolístics, però també per la capacitat que ha tingut de ser un símbol en moments puntuals. Que la gent confongui els conceptes de futbol i Barça és un mèrit del club, però sincerament penso que com a país tenim un problema molt greu. Aquest pes excessiu fa que assimili qualsevol altra realitat futbolística de Catalunya. La gent dóna per fet que jo sóc del Barça… jo sóc del Sabadell. Si el Barça juga a la Nova Creu Alta, jo seré un dels quatre pirats que xiularan a Messi. Jo sóc de l’equip de la meva ciutat, una cosa que en altres països és la més normal del món. Segurament tu no ets del Vic, oi?

—No podria ser d’un equip que em va acceptar com a jugador… a Vic som més d’hoquei…
—[Riu] retiro la pregunta.

—Us imagineu que un magnat compra el Sabadell?
—El meu somni és veure un partit del Sabadell en una competició europea, tal com va fer el meu pare el 1970. Segurament tornaríem a perdre a primera ronda, però ningú em podria robar la il·lusió. Complir aquest somni amb un milionari al capdavant de l’equip… No sé si seria capaç de conviure amb la contradicció. Té un punt d’irracional.

—Tornem al Barça. Què us sembla el posicionament del club en la situació política que viu Catalunya?
—La junta directiva està patint per a trobar l’equilibri. De fet, el Barça té problemes per a posicionar-se per culpa del seu model d’èxit. Per això, en dies com el primer d’octubre el club ha de fer malabarismes: primer es demana la suspensió del partit, però finalment s’acaba jugant a porta tancada. Els està costant molt trobar el to del moment. Dins de la junta hi ha directius que són clarament partidaris d’una Catalunya independent, però no tots. Hi ha debat.

—I Bartomeu?
—A mi em consta que el president ho va passar francament malament el dia del referèndum. Ell volia fer un gest cap al país, però va topar amb la plantilla. Bona part de l’equip volia saltar a la gespa i jugar. Llavors és quan intenta acontentar a tothom amb aquell sí, però no. Partit a porta tancada… I aconsegueix tot el contrari, li plouen crítiques per tots els costats. També és veritat que és molt fàcil jutjar des de fora. Crec que només aquelles persones que es van jugar el coll per a defensar les urnes tenen dret a fer-ho. Qui no va moure un dit durant l’1-O és millor que s’abstingui de dir res.

—Dieu que volia fer un gest amb el país. Per què no va ser més transparent i ho explicava?
—Assenyalar el vestidor hagués suposat acabar de signar el divorci amb la plantilla. A més, poc després de la marxa de Neymar al PSG, fer quelcom així seria un suïcidi. El Barça és un club global i la institució més gran de Catalunya. Si l’equip no juga contra Las Palmas, Bartomeu s’hagués posat par l’afició a la butxaca, però l’altra part li hauria demanat explicacions: ‘Perquè regalem tres punts al Madrid?’ En un escenari tan complex, el Barça hagués rebut hòsties igualment. Quan et posiciones en un moment històric és inevitable no rebre crítiques. L’1-O va ser un dia de gestió complicada, però també és cert que aquesta directiva ha tingut tendència a generar incendis i polèmiques del no-res. La incapacitat per a comunicar és herència de l’època de Sandro Rosell, un personatge amb una personalitat molt forta i cap tolerància a la crítica.

—Què hauríeu fet aquell dia?
—Jo m’intento imaginar dintre d’aquest monstre i se’m fa difícil posar-me a la seva pell. M’imagino baixant al vestidor amb Javier Tebas [president de la Lliga de futbol] al telèfon cridant-me… I la plantilla amb la roba preparada per a jugar… Hauria intentat fer-ho el millor possible, però segurament hauria acabat parint un desastre…

—Hauríeu suspès el partit?
—Jo era partidari de no jugar. En l’article que vaig publicar al diari Ara vaig ser extremadament dur amb la directiva. Vaig titular que el Barça havia deixat de ser més que un club. Emocionalment va ser un dia molt intens i aquelles grades buides eren feridores. Ho reescriuria tot fil per randa? No ho sé. Crec que em va faltar un punt d’informació sobre les entranyes del club, i potser em va sobrar una mica d’opinió.

—La independència de Catalunya significa una lliga catalana?
—Sí, però això és una ruïna pel Barça. La idea d’una primera divisió catalana fa certa por al club i no interessa gens. Crec que només il·lusiona els equips petits que ara som a segona i de sobte podríem lluitar per entrar a Europa. De fet, es produeix una situació estranya. Bona part de la població vol la independència de Catalunya, però no volen que el seu equip abandoni la lliga espanyola. És un fet curiós. Crec que l’únic cas similar és l’afició del Celtic de Glasgow, a qui li semblaria bé que el seu equip jugués a la Premier League anglès. Cal tenir en compte que l’afició del Celtic se sent irlandesa, i per tant, ja se sent estrangera a Escòcia. El gruix dels afeccionats són fills o néts de la diàspora irlandesa. El club va néixer a Glasgow, però ho podria haver fet Boston. Però tornant al Barça, si el país avança cap a la independència, haurà de cercar solucions per mantenir el seu model.

—Canviem de tema que ja hem parlat prou del Barça.
—Forma part del meu dia a dia [riu].

—Tenim un Mundial a tocar. A qui considereu com a favorit?
—Ara mateix, després de les eliminatòries, Brasil. I potser una mica Alemanya. Però poden canviar moltes coses. A més, un Mundial és un torneig molt esbojarrat i sempre hi ha sorpreses.

—Per què?
—Els jugadors brasilers els agrada ser favorits i històricament porten bé la pressió. Tite [entrenador] ha aconseguit organitzar un grandíssim equip que juga com un bloc i l’ha dotat de personalitat. A més, tenen jugadors en punts claus que poden ser molt resolutius: Neymar, Coutinho, etc. Les eliminatòries de classificació a Sud Amèrica són una salvatjada i han passat gairebé per sobre de tots els rivals. I Alemanya? És la vigent campiona i és possiblement la selecció amb més fons d’armari. Low [entrenador] pot triar gairebé entre una cinquantena de jugadors. Han fet tan bé la feina de formació que tenen excedent de futbolistes. De totes maneres, li falta un nom de referència.

—És l’última oportunitat de Messi?
—No puc descartar mai cap equip on jugui Leo Messi. Potser encara tindrà algun altre Mundial, però el de Rússia probablement serà l’últim com a estrella de la selecció. Si Dybala, Icardi i companyia fan un pas endavant, i ell es reformula, vés a saber què pot passar a Catar 2022. De totes maneres em costa de veure a Argentina a la final d’enguany. El Mundial de Messi era el de Brasil. Era l’oportunitat d’or: guanyar a Maracanà, a la pròrroga… I es va escapar.

—Tothom té ganes de Mundial però ningú n’ha comprat els drets televisius.
—Jaume Roures ja va dir fa uns dies que ell no presentarà cap oferta perquè va perdre massa diners amb el Mundial del Brasil. El model televisiu de l’estat espanyol és ruïnós. Qui compra els drets està obligat a donar en obert tots els partits d’Espanya i la final, que són tots els que donen audiència. Per tant, encara que la resta de torneig sigui de pagament, la inversió és pràcticament impossible de recuperar. Dels darrers mundials només es van cobrir costos l’any 2010. La victòria d’Espanya va fer que alguns patrocinadors, enmig de l’eufòria, col·loquessin anuncis a última hora. Veurem què passa enguany, però és ben possible que els drets no es comprin fins al dia abans.