28.04.2016 - 22:00
|
Actualització: 28.04.2016 - 23:12
Amb una quinzena de quilòmetres quadrats, Cabrera és la més petita de les illes Balears i Pitiüses. Però en història, i sobretot històries, es pot comparar perfectament a la resta d’illes de l’arxipèlag. S’hi van arribar fenicis, cartaginesos, romans i bizantins en cerca de refugi, aliment i aigua. Al segle XIV s’hi va construir un castell per a protegir Mallorca dels pirates otomans i al començament del XIX, arran de les guerres napoleòniques, es va convertir en un camp de concentració en tota regla per a milers de soldats francesos, abandonats cruelment a la seva sort i mort durant cinc anys. Dècades després d’aquell infern hi va haver un intent de convertir-la en una colònia agrícola, Vilacristina, que no va reeixir. I al principi del segle XX, paral·lelament a l’ús dels illots en el negoci del contraban, fou expropiada per a ús militar. Un ús, amb pràctiques de foc real incloses, que no es va aturar fins a la llei 14/1991, del 29 d’abril de 1991, aconseguida arran d’una important mobilització de la societat civil mallorquina.
De la declaració, avui fa vint-i-cinc anys, del parc natural terrestre i marítim de l’arxipèlag de Cabrera, en parla en aquesta entrevista Toni Muñoz, portaveu de l’àrea de conservació del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB).
—Què va representar, per al moviment ecologista de Mallorca, aconseguir la declaració del parc natural?
—Sens dubte va ésser una fita molt important. Veníem d’una batalla molt llarga i important, perquè a l’altre costat hi havia fonamentalment l’exèrcit espanyol, l’element que va motivar tot el moviment ecologista i científic que va fructificar, més endavant, amb la declaració de parc natural terrestre i marítim. Va ser una batalla llarga i històrica, d’una banda, perquè es va aconseguir la declaració del primer parc de les Balears, i, d’una altra banda, perquè es va aconseguir que s’aturassin les maniobres militars amb foc real, que era el primer objectiu.
—Es pot considerar, doncs, la fita més important del moviment ecologista mallorquí?
—És mal de valorar, si va ésser la fita més important. En tot cas, sí que va ésser una de les més importants, però passa que els anys 1980 van ésser plens de grans fites. Ara, a escala estatal és la que ha tengut més repercussió perquè va representar l’entrada d’un espai de les Balears dins la xarxa d’espais protegits sota la figura de ‘parc nacional’.
—Tot i això, Cabrera continua adscrita al Ministeri de Defensa espanyol i els militars encara hi són presents…
—Els militars hi continuen essent, sí. La qüestió és per què. De fet, fa pocs anys es va aprovar finalment el pla especial d’usos militars, un pla que encara preveu maniobres, sense foc real, amb contingents fins de tres-cents homes sobre Cabrera. Un pla al qual nosaltres vam presentar objeccions i ens vam manifestar en contra dins l’àmbit del patronat de Cabrera, que és l’organisme consultiu on som representats.
La pregunta que cal fer-se és per què encara hi ha presència militar al parc de Cabrera, quan del punt de vista estratègic, de la defensa, és absolutament absurd. Quan les batalles es lliuraven d’una altra manera, Cabrera sí que tenia una importància estratègica, però de fa dècades ja no té cap interès defensiu. Jo crec que és una qüestió més de principi, que els militars no es resignen a deixar aquesta plaça i passar-la a mans de l’administració conservacionista, que és on ha d’ésser. Per això encara ens trobam amb presència militar, que ja dic que no té gens de sentit en aquests moments.
—En termes ambientals, què han significat els vint-i-cinc anys de parc?
—Doncs han representat sobretot experiència. Però Cabrera continua essent un espai amb molts de problemes, mal solucionats. Són problemes diferents dels de l’any 1991, en què tot estava per fer i calia aturar determinats usos que s’hi havien duit a terme fins aleshores, com l’ús pesquer no regulat, el fondeig lliure… De fet, la tramitació del parc va generar oposició de navegants i pescadors, dos col·lectius que avui segurament valorarien positivament el resultat del parc quant a la qualitat tant de Cabrera com a lloc per a anar amb vaixell a navegar i fondejar-hi com del punt de vista pesquer, perquè els pescadors en treuen molt més rendiment qualitatiu que no els anys 1980.
Però en aquests moments, com deia, sobretot heretats de la passada legislatura, hi ha problemes de manca de mitjans. Els espais naturals protegits no en tenen prou, amb la normativa sobre el paper, sinó que s’ha de poder aplicar i gestionar. I Cabrera, el govern actual l’ha heretada amb un greu dèficit econòmic i de personal, i això es plasma amb dèficits de vigilància bàsicament, en seguiment ecològic, en informació i difusió del parc, en àmbits fonamentals per a gestionar-ne l’ús públic.
—I com en veieu el futur?
—El vint-i-cinquè aniversari hauria d’ésser la primera passa de la nova Cabrera, ampliada. Tal com ja s’ha comunicat al Ministeri de Medi espanyol, el parc que es vol des d’aquí té molta més grandària marina. Aquest vint-i-cinquè aniversari ha d’ésser la primera passa per a aquest nou parc natural molt més gran, deu vegades més gran que no el que tenim ara, que possibilitarà la conservació no sols de tota la superfície terrestre de Cabrera i els illots com fins ara, sinó de molts més hàbitats marins, també necessitats de conservació i de mitjans.
