Toni Morral (JuntsxCat): ‘No sóc partidari de renunciar a la llei de transitorietat’

Toni Morral és una persona d’esquerres. Va ser batlle de Cerdanyola per ICV, està afiliat a CCOO i va impulsar l’Acord d’Esquerres per la República Catalana, una associació independentista formada per membres de CCOO, UGT, ICV i EUiA. Quan Carles Puigdemont va demanar-li que formés part de Junts per Catalunya ell va avisar-lo de quin era el seu perfil. ‘Sí, per això vull que hi siguis’, va respondre el president. Morral, que va ser secretari de l’Assemblea Nacional Catalana i ha estat un dels impulsors de l’agrupació d’electors per fer una llista unitària, ocupa el número 18 per Barcelona de la llista del president. Conversem amb ell sobre els passos a seguir després de les eleccions, les particularitats de Junts per Catalunya i de com veu els seus ex-companys de partit, ara a Catalunya en Comú.

—El president Puigdemont us ha explicat quin és el projecte després del 21-D?
—El president Puigdemont ha fet una candidatura que incorpora valors d’unitat i el compromís de continuar amb el repte que va presentar l’1 d’octubre. Els resultats d’aquestes eleccions seran, fonamentalment, una segona volta de l’1 d’octubre. Jo les visc així. Ara toca guanyar, aquest és el missatge del president. I jo crec, també, que toca reforçar el paper del president que ens ha portat fins aquí. Després cal continuar. Tenim davant totes les lleis que el Tribunal Constitucional va aparcar i que tenen una càrrega social important que s’han de posar damunt la taula el minut zero. S’haurà de reflexionar amb els resultats sobre la taula quina estratègia seguir.

—Posem per cas que la suma de vots de les forces independentistes supera el 50% dels vots. Concretament, què vol dir continuar? Es fa allò que no es va fer després de la proclamació d’independència?
—Ho veurem d’ací a un mes. Cal fer front a aquesta repressió tan bèstia de l’estat. No parlem només de la porra, parlem de la repressió judicial dels drets socials més elementals, de la llibertat d’expressió, de la persecució política… Necessitem fortalesa política, i això ens ho donaran els vots. Després haurem de ser exigents.

—Però els vots els donaran els ciutadans si creuen que els ofereixen allò que volen. Han de saber per què és aquest vot…
—Per a continuar en la construcció de la República. Necessitem la fortalesa dels vots per a explorar aquest camí. Haurem de ser molt exigents perquè retirin el 155, alliberin els presos i n’arxivin les causes, però perquè això sigui possible necessitem molta fortalesa política, que la donen els vots. També vull dir una cosa: hem d’anar a defensar no tan sols el continent, sinó també el contingut. El continent és que volem la llibertat per a governar-nos en tots els espais de la política, per això volem ser República. Els continguts del nou govern els haurem de definir des d’un procés participatiu i constituent que haurem de començar a treballar. En aquest sentit, potser s’ha avançat massa poc i tots hem fet massa confiança en un govern pensant que ens ho resoldria tot.

—Dieu que amb el resultat de les eleccions s’ha d’exigir l’alliberament dels presos polítics i l’aixecament del 155. El fet és que pot haver-hi una majoria al Parlament de Catalunya que ho demani, però això no depèn del parlament. Quines mesures heu pensat?
—Ja ho veurem. Som en un moment on passen moltes coses en poques hores, d’avui al 21 de desembre en passaran tantes, de coses… La més fonamental serà comptar-nos la nit del 21. Serà la fortalesa dels vots i la nostra societat que ens portarà a concretar què fem per a fer possible els reptes ambiciosos en aquest moment. Malauradament, és recuperar allò que ja teníem, però ho hem de fer per poder continuar endavant. Veurem com fem servir aquesta fortalesa, ara toca guanyar.

—Han transcendit els nou punts programàtics pactats per Junts per Catalunya i ERC. Els set primers fan referència, justament, a recuperar el que ja teníem, però el punt nou demana d’assolir una negociació bilateral amb l’estat espanyol i la Unió Europea per a articular la República Catalana. Si ni tan sols han volgut pactar un referèndum i la repressió ha estat la que ha estat, de debò que la via és pactar la independència?
—La via és el reconeixement de la nostra sobirania com a subjecte polític.

—Això fa temps que ho diu, el parlament.
—Sí, però no és reconegut ni per Espanya ni pels estats europeus, tot i que una de les coses que s’ha aconseguit els últims mesos és guanyar l’opinió pública internacional. El conflicte de Catalunya és una peça del puzle de la geopolítica internacional. És un procés que ha de madurar, i aquesta part del procés crec que l’hem guanyada. Els estats són socis de l’statu quo internacional, potser aquí sí que hi va haver una mica d’ingenuïtat, de pensar que aconseguiríem el suport d’alguns estats europeus. Això ja vindrà. Necessitem que des de Catalunya puguem manifestar al món que som majoria, que tenim la fortalesa i la voluntat per a ser un subjecte polític en l’àmbit internacional.

—D’acord, però parlar de negociació bilateral amb l’estat espanyol vol dir que si no és a partir d’un acord, no es tirarà endavant la construcció de la República?
—Hem de mirar de ser contundents, no renunciar a res i saber que potser haurem de fer algun driblatge. Estic convençut que el dia 22 caldrà, fonamentalment, analitzar quin és el poder que la ciutadania ha donat al parlament sobirà per a poder gestionar els passos a seguir de cara als mesos següents. Però, fonamentalment, serà això que ja s’ha dit i que diuen aquests nou punts. I posteriorment, complicitat absoluta entre societat, govern i parlament. Les estructures d’estat són cosa de tots, ho veiem ara amb el 155, bona part dels treballadors de la Generalitat es van comprometent amb el repte de construir la República des de la seva gestió quotidiana. Aquest és un repte molt col·lectiu.

—Els passos a seguir ja eren marcats per la llei de transitorietat i fundacional de la República Catalana. És paper mullat?

—No sóc partidari de renunciar a la llei de transitorietat, és el camí que ens ha de donar peu a continuar. S’ha de tornar a posar sobre la taula, però tot això es veurà segons la fortalesa política que tinguem. Si no, no hi ha res a pelar. En aquests moments, toca guanyar i fer que els qui ens van portar fins aquí se sentin amb suport i legitimats. Hem de fer tota la pinya possible perquè sigui la candidatura guanyadora.

—La llei la va elaborar el Parlament de Catalunya i, segons la legalitat catalana, continua vigent. S’haurien d’obeir els passos que estan establerts a la llei. Si algú la vol reformar, això seria un altre escenari.
—Jo respecto molt el Parlament de Catalunya, és l’espai de la sobirania del poble català i qui està legitimat per marcar les polítiques que s’han de seguir. La constitució espanyola, que és una arma que s’utilitza contra els drets socials, està totalment deslegitimada per ells mateixos perquè se la van carregar amb la sentència de l’estatut. A més a més, la fan servir en contra de lleis catalanes amb una forta càrrega social. Potser amb un altre estat la relació amb Catalunya podria ser molt diferent, des del reconeixement de la nostra sobirania i la nostra nacionalitat. Però com això és impossible, ens han deixat només la via de fer el nostre camí. I aquest camí porta a una confrontació oberta amb aquest model d’estat tan egocèntric i centralista, i de valors tan profunds vinculats als valors de la dictadura.

—Després de la proclamació d’independència no es va continuar perquè, segons han explicat posteriorment, l’estat va amenaçar amb violència. Tenint això en compte, que tan sols amb l’amenaça n’hi ha prou per a aturar-ho tot, quins passos ha de fer l’independentisme?
—Sóc una persona pacifista, crec que el combat ha de ser pacífic, tal com és ara. Hem de continuar en aquesta línia però, a la vegada, ser contundents amb els reptes. En cada moment haurem de ser prou intel·ligents per a veure exactament quina és l’acció que hem de fer per a avançar i no retrocedir. Feu preguntes que avui no puc respondre. I crec que ningú no pot, sincerament. Tenim un repte molt important que és mesurar-nos. Ha estat un recompte, crec, promogut per la Unió Europea. Estic convençut que si es guanya, i es guanya bé, tindrem trumfos importants per a poder gestionar els mesos vinents.

—Si Junts per Catalunya no queda en primer lloc, qui ha de ser el president?
—Haurem de defensar que el president legítim ho continuï essent, passi el que passi.

—Encara que no pugui ni anar a Catalunya a prendre possessió del càrrec?
—Passi el que passi. És el nostre president i el nostre govern legítim. Si no és així, serà una renúncia, seria reconèixer el caràcter de les eleccions tal com les ha convocades qui les ha convocades. Hi hem entrat perquè les urnes no ens fan por i perquè ens sembla que és bo que puguem validar l’1 d’octubre amb la participació dels adversaris que no van voler votar. Anem al combat electoral. El president és, era i volem que continuï essent, qui ens ha portat aquí: Carles Puigdemont.

—Us sentiu còmodes amb la idea que hi hagi un govern executiu, que des de Catalunya dirigeixi els departaments, format per persones diferents de les del govern legítim?
—No. Francament, no ho sé llegir de manera política. Que hi hagi un govern que sigui com una gestora i gestioni què? Amb el 155, a més? I que tinguem un altre govern honorífic a la presó? Políticament és una mica complicat de digerir. Hi estic en contra. Sé que s’ha verbalitzat per companys d’altres formacions que són al mateix vaixell, però no ho veig.

—Però si el govern real és a la presó, com seria el dia a dia de la Generalitat?
—És que hem d’exigir que no hi siguin, els vots ens han de donar la força.

—Però els vots no ho són tot.
—Els vots no ho són tot, però són importants.

—Veig una confiança excessiva en la força de la democràcia. Ja hi ha hagut demostracions de força democràtica en altres ocasions i a l’altra banda tampoc no n’han fet gaire cas.
—Potser no en teníem prou, de vots.

—El 27-S i l’1-O no van ser prou vots?
—L’1 d’octubre vam arrasar perquè no hi van participar els adversaris. El valor de l’1 d’octubre és que vam arrasat tot i la repressió de l’estat i això va representar per la unitat del poble. Per això jo era partidari que aquests valors es veiessin molt més reflectits en les eleccions. En canvi, ara sembla que siguin unes eleccions com jo crec que no han de ser: autonòmiques i normals. Aquestes eleccions no en tenen res, de normals. Hem d’anar a buscar el màxim pes electoral i el president Puigdemont ha de tenir la força majoritària.

—A partir de quin resultat són prou vots?
—Hem de guanyar en vots. Crec que amb el 50% +1 políticament n’hi ha prou, aquestes són les regles de la democràcia.

—Vau ser un dels impulsors de l’agrupació d’electors per a fer una llista unitària. Es van aconseguir, finalment, les cinquanta-cinc mil signatures?
—Sí, i té molt de mèrit. N’estem molt orgullosos perquè tot es va fer amb voluntaris i sense cap organització que hi donés suport. En pocs dies es van aconseguir les signatures, però com que no hi havia un cert rigor organitzatiu darrere, hi havia fulls amb errors. A l’hora de presentar-ho a la Junta Electoral hi va haver problemes tècnics importants, però el valor polític hi va ser tot. Vam arribar a l’objectiu i això vol dir que hi havia una majoria de gent amb ganes d’una candidatura unitària. El president ha volgut fer una candidatura que incorpori els valors de la unitat, i hem d’agrair al PDECat que ho fes possible posant els mitjans tècnics.

—Per què no va arribar a bon port la candidatura unitària?

—Potser vam tenir poc temps. Aquestes eleccions es van convocar de manera precipitada, van sortir dues propostes ciutadanes que demanàvem això. Després ens vam posar d’acord, però el calendari se’ns va tirar a sobre. Estic segur que si haguéssim tingut més temps ens n’hauríem sortit. N’estic seguríssim, només veient les ganes que hi havia de la gent.

—Vau tenir contactes amb les cúpules dels partits que interpel·làveu?
—Sí, i no descartaven la idea, però ja havien posat la maquinària electoral en marxa. Es trobaven amb certes dificultats logístiques i tècniques, per això dic que l’element més problemàtic va ser el calendari.

—Com va ser aquest trànsit entre la llista unitària i la llista del president?
—La llista unitària, tal com la teníem pensada, va quedar en via morta. Després, el president, per iniciativa pròpia i amb les negociacions que devia fer amb el seu partit, va llançar aquesta idea i em va trucar. Va ser una cosa tan sorprenent com aquesta. Em va dir: ‘Toni, m’agradaria que fossis a la llista en un lloc destacat.’ No m’hi vaig poder negar perquè ja tenia clar que s’havia de fer una candidatura guanyadora com més unitària millor i encapçalada pel president legítim. A més a més, queda molt reforçada amb el president de l’Assemblea Nacional Catalana, que ha promogut les mobilitzacions més importants a del país.

—De moment, les enquestes, tot i que sí que mostren un cert canvi de tendència, no situen Junts per Catalunya en primera posició.
—Hem de començar a canviar el relat imposat des de l’estat que diu que aquestes són unes eleccions autonòmiques. Són unes eleccions excepcionals, segons la meva manera de veure-ho, no tenen res d’autonòmiques. Han estat convocades per l’adversari, però votarem per validar l’1 d’octubre. La voluntat i la predisposició és de caminar cap a la República.

—Quan Marta Pascal parla als mitjans parla en nom de Junts per Catalunya?
—No ho sé, hauríeu de preguntar-ho a ella.

—Els posicionaments que fixa són els de la candidatura de Puigdemont?
—No us ho sé contestar, això. Potser algunes vegades sí, i altres no.

—Quin és el paper del PDECat en aquesta candidatura?
—El PDECat ha demostrat tenir una generositat bestial perquè el president pugui fer una candidatura amb aquesta identitat que abans us comentava. El PDECat dóna suport a la candidatura, hi ha gent del PDECat i aporta part de la logística, però és una candidatura que va més enllà del PDECat. No pensem en lògica de partit, això no és el PDECat. Jo participo d’un projecte col·lectiu, amb sensibilitats diverses, i pels contactes que he tingut m’hi trobo molt a gust.

—Ha corregut certa brama que Junts per Catalunya pogués cristal·litzar en un futur partit. Vós hi seríeu?

—No ho sé, no sóc en aquesta pantalla. Moltes vegades la gent em parla de quan sigui diputat i jo ni m’ho imagino. Estic aquí per fer que es guanyi folgadament el 21 de desembre i que la llista del president sigui la majoritària. Després ja veurem com fem això, però ara sóc aquí. No puc respondre preguntes de més enllà.

—Aquesta sí que la podreu respondre: us sentiu còmode passant d’ICV a compartir llista amb el PDECat?
—Tinc la sensació que tot es belluga molt, però jo continuo pensant com sempre. Sóc una persona amb conviccions d’esquerres i nacionals molt fermes. Les organitzacions van resituant-se i jo ara m’he trobat on m’he trobat. Vaig començar a militar a Nacionalistes d’Esquerra i, per tant, vaig ser un dels fundadors d’Iniciativa per Catalunya. Les eleccions del 27 de setembre les vaig viure com a plebiscitàries i em va semblar que havia de fer el vot que s’havia de fer en aquell moment. Vaig sumar-me a Junts pel Sí, cosa que els companys d’ICV no van entendre i va fer que em desplacessin de l’organització. També vaig estar uns anys molt involucrat a l’Assemblea, en vaig ser secretari amb Carme Forcadell de presidenta. La meva pràctica política m’ha portat al fet que el president em truqui per dir-me que em vol a la seva llista electoral. Li vaig contestar que no li podia dir que no i que faria tot el possible per a guanyar les eleccions. És un projecte molt social, aquest procés l’empeny la societat. Els polítics hem de ser al costat, com un més, acompanyant i empenyent aquest procés que és al carrer.

—Què se n’ha fet, dels independentistes d’ICV?
—No ho sé. N’hi ha molts que ja no hi són. En Jaume Bosch sí que hi és, la Sara Vilà és senadora… Són persones amb qui tinc amistat, hem compartit moltes coses i espero que sigui per sempre. Ells continuen a ICV i penso que està bé que ho facin. Ens interessa que dins dels comuns hi hagi gent que empenyi en la direcció de batallar pels drets i les llibertats de Catalunya.

—Què us sembla l’evolució d’ICV cap a Catalunya en Comú?
—No em vull posar a casa dels altres. Crec que és important que l’espai dels comuns mantingui ferm el seu compromís amb la lluita pels drets nacionals. Al costat dels drets socials, evidentment, són dues cares de la mateixa moneda. Si no tenim poder polític, tampoc no tindrem poder econòmic per fer polítiques socials. És la trampa dels que diuen que ells només s’interessen pels drets socials, no els nacionals. Si no ets sobirà, difícilment podràs fer front els problemes socials. Va molt lligat.

—Un dels leitmotivs de Catalunya en Comú és això del ‘ni DUI ni 155’ que equipara el fet d’acabar amb les institucions catalanes amb la proclamació d’independència d’acord amb el resultat de l’1 d’octubre. Us sembla afortunat?
—Us diria que no, té un punt d’ambigüitat.

—Elisenda Alamany, número dos de Catalunya en Comú, diu que és independentista.
—Doncs ho celebro molt, de veritat. Si és independentista, només ha d’obrar amb coherència.

—Quin paper espereu que tingui Catalunya en Comú durant la pròxima legislatura?
—Ja ho veurem, primer hem de saber quin rol tenim tots. Penso que són imprescindibles per al camí que hem de transitar. A l’altre bàndol hi ha el tripartit que ja coneixíem, els comuns els necessitem. Tot i les seves contradiccions són imprescindibles.