Toni Moll: “Per Sant Joan és normal passar més de dotze hores seguides dalt del cavall”

Quan avui a les dues del migdia comenci el replec de caixers i cavallers, arribarà un dels punts culminants de les festes de Sant Joan de Ciutadella, que ja fa uns quants dies que han començat. Toni Moll és un dels cent noranta cavallers que participaran en la colcada d’enguany, amb el seu cavall Xisco. Avui dia, aquestes festes atreuen milers de persones cada any, però Moll encara recorda quan veia passar els cavalls amb el seu pare i no hi havia empentes ni aglomeracions. La massificació d’aquesta festa, com la de Menorca en general, ha estat gradual, però ara hi ha una certa sensació compartida que es va arribant o s’ha arribat al límit.

Enguany, a més, el pagès de la Marcona s’estrena com a poeta. Tot just fa unes setmanes que ha publicat Regalims, un grapat de poemes de temàtica santjoanera que tenia desats en un calaix i que finalment ha decidit de compartir amb el públic. De poemaris sobre Sant Joan ja se n’havien publicats, però no n’hi havia cap amb la perspectiva d’algú que viu la festa de dalt del cavall estant. En aquesta entrevista, feta fa uns quants dies, abans de compartir una bereneta a la seva finca, Moll ens parla de records i vivències, costums i tradicions, de l’orgull de ser pagès i de la por que algun dia Menorca s’enfonsi.

—Una de les primeres coses que m’agrada mirar d’un llibre és l’editorial i a Regalims no la hi he sabut trobar.
—Perquè l’he autoeditat. A Menorca no tenim editorials, és a dir, que el vaig dur a imprimir a la impremta del diari Menorca. El disseny i les il·lustracions són d’en Tomàs Orell, que m’ho ha fet per amistat. I la distribució la faig jo, bàsicament a les llibreries Pau i vaDllibres de Ciutadella. Aquest llibre es vendrà bàsicament a Ciutadella. A Maó se n’han venut uns quants exemplars, però segur que són ciutadellencs que viuen a Maó. I com que jo vaig als mercats a vendre pa, hi duc el llibre també, i com qui no vol la cosa els dos darrers dissabtes n’he venut 25 o 30.

—Des de quan escriviu?
—Jo escric des de sempre, però no de manera habitual i encara menys per publicar. És com aquell qui fa un diari. De tant en tant m’agafa una vena i escric. Quan tenc una idea l’escric, sempre a mà, i aleshores ho deix i ho des en un calaix. He hagut de fer una feinada per cercar els poemes, o com se n’hagin de dir, de temàtica santjoanera!

—I ara us heu decidit a treure’ls del calaix.
—L’amic Bep Joan Casasnovas, escriptor i periodista, és qui em va animar a editar-ho. Jo li vaig passar els textos i li vaig dir que em digués sincerament si eren publicadors o no. L’hi vaig passar i l’endemà ja em va dir que sí que s’havien d’editar. No són tots els que he fet durant aquest temps, perquè alguns els he descartat. N’hi ha que són de final dels vuitanta. No he reescrit, perquè he volgut ser fidel a la manera com els vaig pensar en el seu dia. Només hi he fet correccions gramaticals. Per exemple jo sempre he dit “rite”, i vaig veure que el Borja Moll accepta la paraula, però com que no és normatiu ho vaig canviar.

—Quins són els vostres primers records de la festa de Sant Joan?
—Els meus primers records són totalment d’infantesa. Sobretot tenc molt present anar amb mon pare a l’entrada del caragol des Born, que hi havia espai, jo damunt les seves espatlles, i veure entrar els cavalls. Ens posàvem sempre allà. Després record anar a veure quatre coses, perquè d’al·lots no voltàvem gaire, ara sí que volten, però quan nosaltres érem petits no gaire. Després, d’adolescent, sortia amb els amics, però de seguida els perdia perquè jo anava tota l’estona darrere els cavalls.

—I la mare?
—Ma mare és la dona més santjoanera que he conegut mai, però no sortia mai de casa. Nosaltres vivíem allà a la vora i per festes la casa sempre era oberta. Amb el cavall, jo anava a replegar allà per poder-la veure. Al caragol de Santa Clara era una de les cases on entraven els cavalls, va ser de les primeres que van obrir les portes.

—Abans, la gent dels altres pobles anava a Ciutadella per Sant Joan?
—Poc. La gent de Ferreries sí que tenia costum de venir, igual com els ciutadellencs anàvem a les festes de Sant Bartomeu. Pensa que moltes vegades Sant Joan cau entre setmana i aleshores la gent de fora potser venia una estona as Pla a veure els jocs o feien una volta al vespre i veien els caragols de Santa Clara. Però sobretot era gent de Ferreries.

—De la família, sou el primer? Algú ja havia estat caixer o cavaller, que no sé mai com se n’ha de dir?
—Els caixers són els que conformen la junta: caixers casats, caixers pagesos i la capellana. La resta no són caixers, són cavallers. Ni els flabiolers són caixers, perquè no formen part de la junta. L’únic que sé que havia estat cavaller és el meu besavi, que era de Ferreries, va ser batle de Ferreries, i sé que va sortir. El meu avi va ser missatge a Son Mercer, però no va sortir mai. I el meu pare tampoc, era fuster, només hauria pogut ser caixer casat.

—Quin és el primer any que sortiu a Sant Joan?
—Fa trenta anys. Compta tu, era l’any 92 o 93. Aleshores feia de missatge a Son Tica. Després vam agafar un lloc que es diu Torre Petxina, d’allà a So n’Ermità, després a Calòritx i des de fa vint anys aquí a la Marcona.

—Si la Marcona és al terme de Ferreries, com és que sortiu a les festes de Ciutadella?
—Per sortir a les festes de Sant Joan has de ser ciutadellenc, encara que facis de pagès fora de Ciutadella. També hi pots sortir si ets pagès i no ets de Ciutadella, però la teva finca o el seu propietari sí que ho són.

—Hi ha un parell de poemes, “Som d’un poble” i “Canya verda de beguda”, en què ressona clarament l’orgull de ser pagès. Els vau fer amb la intenció de reivindicar-lo?
—Sempre cal reivindicar la pagesia! Entre altres coses, perquè som els responsables d’alimentar la població, i també de gestionar el paisatge. Jo sempre defensaré la dignitat de la gent del camp.

—Quins records i sensacions teniu d’aquell primer cop, ara fa trenta anys?
—El primer any, nervis bàsicament. I la sensació de novetat. Jo coneixia molt la festa, però la coneixia d’anar a peu. La sensació és molt diferent i la responsabilitat també. Perquè estàs damunt d’un cavall i vols que tot surti bé. Però els nervis em van passar de pressa. Ara de nervis no en tenc, però sempre hi ha una certa tensió perquè el cavall sempre pot fallar, o pots fallar tu, evidentment. No sé si és tensió o és adrenalina…

—La massificació no us posa nerviós?
—Tenc l’avantatge que l’he viscuda gradualment. Fa anys entraves as Born i hi havia gent però no era exagerat, o anaves a córrer as Pla i veies molta gent però s’hi cabia. Ara sí que n’hi ha molta, de gent. No fa gaire, anava en direcció a l’ajuntament i quan vaig girar la cantonada i vaig veure l’edifici, pensava que no hi arribaria. Però vas damunt d’un cavall que fa 300 o 400 quilos i acabes passant, en fila, un darrere l’altre. Sí que has d’estar molt atent. I as Pla també, quan vas a córrer, no et diré que tanquis els ulls, però penses que ja s’apartaran. Ara fan un passadís, però abans corríem i la gent s’obria al nostre pas!

—Un dels jocs que es fa as Pla és encertar una ensortilla, una anella de ferro, amb una asta mentre el cavall va al galop. A “En sort illa” parleu d’èxtasi quan feu diana…
—Sí, jo ho he aconseguit algunes vegades i, malgrat la gentada, és un moment molt íntim, en què sents una mescla d’eufòria i alegria. Per aconseguir-ho cal un bon domini del cavall i tenir sort, és clar, perquè això no es practica, es fa un cop l’any i prou.

—I amb tanta gent no heu tingut mai cap ensurt?
—No, per sort no. Toc fusta. Sempre he tingut bons cavalls. El primer me’l van deixar, perquè el meu s’havia mort quinze dies abans. Un pagès que em coneixia me’n va deixar un que li acabaven de dur. I l’amo de Son Tica també em va oferir deixar-me’n un de seu perquè pogués sortir. Era un cavall d’edat i això sempre t’assegura una mica de tranquil·litat. I després sempre vaig treure en Perico, i el d’ara és fill d’en Perico. Una vegada, entremig, vaig treure un cavall que era d’un que era molt santjoaner i li feia il·lusió que el tragués. Però preferesc sortir amb els meus cavalls.

—Durant una època es deia que hi havia gent del públic que punxava els cavalls amb agulles perquè saltessin més.
—Això ho he sentit dir molt sovint però no ho he vist mai. És veritat que a vegades veus que el cavall fa alguna cosa estranya que no és normal, però pot ser per molts motius.

—I que li agafin les regnes?
—Uf, això sí.

—Què cal fer aleshores?
—Intentar controlar-te a tu i al cavall, i quan pots aplegar el que te les ha agafat, dir-li alguna cosa. Jo he vist cavallers pegant fuetades a algú de baix. I jo n’he pegat una, també. Una vegada que li van agafar no les regnes, sinó les moles.

—Per què ho fan, per ignorància?
—Evidentment és ignorància. Hi ha gent que es pensa que són ells que fan saltar els cavalls. Que fan bots perquè la gent els hi fa fer. No, qui fa botar el cavall és el cavaller. Però la gent que ho veu per primera vegada es pensa que no. S’ha de fer molta pedagogia. No només per Sant Joan, sinó a totes les festes.

—Simplificant molt: aneu a favor o en contra de normes i tradicions?
—Com que les tradicions són allò que hem mamat de petits i coneixem… Després cada caixer senyor fa una mica la seva i a vegades surten una mica del que seria realment la tradició. Les festes de Sant Joan tenen moltes normes, algunes d’escrites i altres que no, però tothom les sap i saltar-se-les és difícil.

—Una de les normes controvertides cada any, no sé si escrita o no, és la del paper de les dones.
—Jo sóc totalment favorable que si una dona compleix els requisits i és una dona pagesa o filla de pagès, pugui sortir. Sempre he dit que si volem una festa viva ens hem d’adaptar als temps, sense perdre’n ni l’essència ni la identitat. Però què passa? Que per molt que tots els cavallers i tots els caixers senyors hi fossin favorables, si una dona no s’hi apunta, on és la discussió? El dia que hi hagi una dona pagesa o l’amo que vagi a inscriure la filla i li diguin que no, si va al jutjat, el jutjat la farà sortir.

—Però potser no gosarà…
—El problema és que hi deu haver una certa por de començar-ho. Però jo, per exemple, si una filla meva em digués que vol sortir, veig clar que la hi apuntaria. No li diré que no, no la puc privar d’una cosa que ha de poder fer. A veure què li diuen.

—En tot cas, no us ha passat. Cap dels tres fills no ha volgut seguir el vostre camí?
—En Pere va sortir quan tenia onze anys. Des que en tenia cinc que m’ho deia. Jo li vaig dir que fins que no fos capaç de defensar-se tot sol amb el cavall no sortiria. Va fer classes un any, no amb mi, i en va aprendre. Quan va sortir jo l’acompanyava des de baix.

—Vau patir més que quan aneu dalt del cavall?
—Sí, i em vaig cansar molt més.

—Cap de les dues filles no hi ha mostrat interès?
—Tant na Irene com na Gina hi han pujat i anàvem a fer voltes per aquí, però la cosa no va continuar i jo tampoc no ho vaig voler forçar. Si haguessin seguit i ho haguessin demanat, jo els hauria fet costat.

—Els cavallers es jubilen? Perquè s’hi veu gent molt gran, a les festes.
—Els pagesos jubilats tenen dret a continuar sortint a la festa. Jo crec que es jubilen quan veuen que el cos no dóna per a més o no aguanta. Això no és Sant Joan de fa quaranta anys, ara hi ha molta gent i has d’estar en forma. Pensa que jo he pujat al cavall a les tres del capvespre del dissabte de Sant Joan i he davallat a les quatre de la matinada. Per Sant Joan és normal passar més de dotze hores seguides dalt del cavall. Si també surts el dia de Sant Joan al matí, pràcticament només tens temps d’arribar a casa, agafar l’altre cavall i tornar a partir. I si fas el dia sencer, has de tenir qualcú que te’l tingui preparat, perquè no tens temps de fer-ho tu. Just acabant la beguda de ca sa capellana, el flabioler ja surt i tu ja has d’estar a punt. Són moltes hores.

—Parlant de beguda, teniu cap norma, en aquesta qüestió?
—No bec. Si et refereixes a alcohol, és clar. Aigua, sí. Però és que a mi l’alcohol no em diu res, potser un dia faig una cervesa perquè fa calor, però res més. Si vaig a peu. Si vaig amb el cavall no, perquè tens una responsabilitat i has d’estar en condicions. Evidentment, quan entres a les cases et brinden gin amb llimonada, però jo no en bec. Després, en acabar pots fer el que vulguis, però en acabar només tens ganes de descansar.

—Hi ha cap tècnica per a fer-se lloc amb el cavall entre la gent? N’hi ha que fan fer una volta al cavall abans de fer-lo saltar, oi?
—Depèn d’on siguis. As Pla, per exemple, has de borinar molt perquè necessites que la gent es decanti una mica, i a la gent també li agrada això. Has de mirar de gaudir del moment de la manera que a tu et vagi bé. Hi ha gent que sí que fa quatre voltes abans de fer un bot, altres no.

—Ara que ja falten pocs dies, teniu cap mena de sensació especial?
—No. És la il·lusió que arriba Sant Joan, evidentment, com tot ciutadellenc, però hi estem molt fets. A més, és una època de molta feina al camp, cal segar. Hi penses perquè dius: potser que preparem el cavall, no? Però no és una sensació especial.

—Cada quan cal renovar la roba?
—El meu frac i els meus calçons són relativament nous. Jo he tingut dues mudes. La primera me la va fer un sastre mig jubilat amb unes teles que li vam dur. Hi ha botigues que tenen de tot: roba, capells, fracs… És una roba que no es gasta gaire, dos dies l’any. Tret que se t’esquinci, dura anys.

—La festa de Sant Joan es pot comparar a cap altra mena de festa?
—No. Alerta: no dic que sigui millor ni pitjor. Cada poble té la seva festa i és la millor festa del món, és clar. Però Sant Joan és difícilment comparable a cap altra festa. Sant Bartomeu a Ferreries m’agrada molt perquè l’he viscut de petit. Però si a mi em diuen que n’he de triar una, triaré Sant Joan. A més, tampoc no és comparable pel context de cada festa. A Ciutadella no fem jaleo a la plaça com als altres pobles, nosaltres fem caragols, voltem. Cadascú crec que ha de viure i s’ha d’estimar la seva festa.

—Us fa por que els defensors dels animals s’hi posin algun dia? Pateixen els cavalls?
—Hi ha de tot. Hi ha cavalls que s’ho passen bé i hi ha cavalls que sí que pateixen una mica. Depèn del seu caràcter. Hi ha moments que s’exciten més del que toca, perquè estan en un ambient que és estressant. Ara, jo un cavall que patís no el faria sortir.

—Com ho noteu, això?
—Te n’adones de seguida. Tu ho veus, si el cavall respon bé i no s’estressa. As Pla és fàcil que s’estressin, perquè hi ha molt de renou i la música és molt forta. A més, al caragol des Pla és molt curiós, perquè hi ha molta gent de Ciutadella, que està eufòrica, i ho has de saber dur. Tampoc pots donar-ho tot perquè després encara et queden un ranxo d’hores per passar. En tot cas, sabem que sempre hi ha un veterinari de guàrdia i que el pots cridar si cal. També és cert que els cavalls, ara com ara, són molt cuidats i ens els estimem molt, és difícil que li vulguis mal.

—Canvi de tema per acabar. La primera: fer de pagès avui. Què?
—Mira, per a fer de pagès, com qualsevol altre ofici, cal que tu t’hi sentis bé i ho facis de gust. Jo sé que a la Marcona no ens farem rics, però som rics en qualitat de vida. Perquè ens dedicam a allò que ens agrada. Es tracta també de tenir imaginació, de mirar cap a on has d’encaminar la teva finca perquè sigui productiva, perquè evidentment vius d’allò. Però fer de pagès és un ofici com un altre. Segurament amb molta més burocràcia que qualsevol altre. Has de fer de tot: has de fer de gerent, de secretari, de pagès… A vegades hi ha gent que em diu que fer de pagès és molt esclau. Jo seria molt esclau fent una setmana dins d’una fàbrica, tancat. Encara que tingués dos dies lliures a la setmana, allò és esclau. Però jo aquí faig feina al meu gust, m’organitz la feina com bonament puc. A vegades és dur, però no és esclau. El més complicat és encaminar la finca perquè tingui un rendiment econòmic, però és una qüestió d’imaginació.

—L’altra ja sé que és impossible de respondre de manera breu, però us volia preguntar pel binomi Menorca i turisme, que últimament se’n parla molt, de si l’illa és a punt d’arribar al límit…
—El límit ja l’hem passat! La por que tenc jo, ara que es parla d’allargar la temporada turística, desestacionalitzar, la meva por és que aquesta aglomeració turística comenci molt prest i no acabi fins al novembre… Menorca és una illa limitada, amb uns recursos limitats. Si no cuidam açò, els que ho pagarem serem els que quedem aquí. Perquè el turista ve i se’n va, i a més vol tots els serveis i totes les comoditats perquè els ha pagat. Però els que realment després ho pagam som els menorquins. I per això hem d’abaixar les quotes de turisme.

—Això ja s’ha començat a fer a Formentera.
—Sí, allà han limitat l’entrada de vehicles, cosa que em sembla perfecta. Però encara que limitis l’entrada de vehicles, si no limites també la de persones, la pressió hi és igual. No tindràs tant de trànsit, però tindràs pressió. Aquí ho tenim tot: pressió i trànsit. I mancats de recursos. L’aigua és escassa, les platges són les que són… Després resulta que els turistes que vénen es queixen que està massificat. Està massificat perquè tu has vingut! O es queixen perquè per anar a una platja han de caminar un quart d’hora i han d’anar carregats. És que si no, no et trobaries a la platja com la trobes. És complicat. Entenc que qui ha de gestionar això té un merder. Però crec que si no ho solucionam, no hi haurà reserva de la biosfera que valgui i igualment ens enfonsarem. La pressió que posam damunt de quaranta quilòmetres de terra és molt bèstia.