Toni Gisbert: ‘Comença a estendre’s la figura del valencià emprenyat’

En la manifestació d’enguany per a commemorar el Vint-i-cinc d’Abril, diada dels valencians, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha posat el focus en dues reclames que fa temps que cultiva. Tot i que l’eix central d’enguany havia de ser el retorn d’IB3 i TV3 i una nova RTVV, la publicació del pressupost general de l’estat a començament de mes ha fet reprogramar la mobilització d‘aquest dissabte. Es dividirà en dues parts. Al matí, la ‘Súper festa‘, per a fer visible la demanda social en favor del retorn de les ràdios i les televisions en català. A la tarda, una manifestació per a exigir un finançament just per al poble valencià. Aquesta no és pas una demanda nova. L’assignació pressupostària ha provocat enguany una unitat mai vista fins ara de la qual també han estat partícips alguns diputats de Ciutadans. Per aprofundir en el context polític i social que viu el País Valencià i poques hores abans de la manifestació, hem volgut parlar amb Toni Gisbert, secretari d’ACPV.

—La mobilització civil amb motiu del Vint-i-cinc d’abril de l’any passat va ser una de les més multitudinàries dels darrers anys. Preveieu que la d‘enguany estarà a un nivell similar?
—Segurament. Però no ens importa tant la quantitat de gent, sinó que cada vegada que ACPV faça alguna cosa, tinga un objectiu. Ens interessa saber per què fem les coses. I en funció d’això, cerquem una mobilització, siga més quantitativa o més qualitativa.

—I la d’enguany què cerca?
—Enguany és doble. Per això fem dues mobilitzacions –cosa que no havíem fet mai–, perquè creiem que el moment ho requeria. El primer objectiu és recuperar les televisions, perquè s’ha d’acabar la censura i perquè hem de tenir accés als mitjans de comunicació de masses. La llengua, sense les televisions i les ràdios, no té garantia de futur. Serà una manifestació amb un component festiu, per això n’hem dit la Festa de les nostres televisions. És un objectiu que ja veiem a l’abast, que depèn fonamentalment del govern valencià, amb el qual nosaltres tenim bona relació i dialoguem perquè això siga així. Creiem que la recuperació de la nova RTVV i del senyal de TV3 arribaran que entre final del 2017 i principi del 2018. I volem ajudar perquè siga així.

—Tanmateix, el govern ja ha dit que fins que no hi pugui haver una reciprocitat no es podrà rebre TV3.
—Bé, negociar vol dir que les parts parlen, dialoguen. Quan tu tens algú que no està disposat a parlar, com passava amb els governs del PP, no negocies. Reivindiques i deixes constància de la teua demanda. Quan negocies, vol dir que dialogues i que arribes a acords, i que les dues parts es deixen i comprenen coses. Nosaltres hem acceptat el calendari, que el retorn de TV3 i la nova RTVV vinguen de la mà. No era el que nosaltres volíem de partida. I encara pensem que no té sentit, que es podia haver engegat TV3 de bon principi. Però hi ha hagut una part del govern que no ho ha vist així, perquè vull recordar que el govern valencià està sostingut per dues forces polítiques, i una tercera des del parlament. I cada una d’aquestes tres forces té una realitat interna bastant plural.

—Per tant, ja accepteu que TV3 no podrà tornar abans À. no comenci a emetre.
—Nosaltres diem que d’acord. Com que l’objectiu és recuperar TV3 i després de vint-i-cinc anys no ens ve d’un mes, fem-ho així. Però fem-ho. Així, els sectors reticents del govern –perquè no és un govern nacionalista, no dic cap secret– accepten que el retorn tiri endavant amb aquest calendari. També cal dir que el calendari era un altre i que s’ha complicat moltíssim perquè tota la gestió de la posada en marxa de RTVV ha tingut unes complicacions legals que no eren previstes. Per tant, fem la Festa de les televisions, també, per dir d’alguna manera que nosaltres hem negociat, però d’aquí ja no pot passar.

—La manifestació, en un primer moment, s’havia de centrar en la recuperació de les televisions i ràdios en català, TV3 i IB3. Però ara també s’ha organitzat una manifestació per a exigir un finançament just. La contraprogramació ha vingut donada per la presentació del pressupost general de l’estat espanyol?
—A veure, el tema del finançament sempre l’hem tingut present. Tot i que som una associació cultural, sempre hem entès la cultura i la llengua com a part de l’autogovern, i per tant, que defensar l’autogovern i el finançament és una peça indispensable. Ara bé, sí que és cert que quan planifiques la diada abans de Nadal, no tens en el marc mental el pressupost i vàrem concloure que l’objectiu d’enguany havien de ser les televisions. És més tard quan s’entrecreua el pressupost en el camí. I apareix d’una manera molt sorprenent: sí que es preveia una discriminació, però és que la dimensió del drama és molt exagerada. I és quan nosaltres entenem que hem de canalitzar aquesta indignació i apareix la idea de fer una manifestació per a evidenciar aquesta demanda.

—Però enguany serà diferent perquè l’infrafinançament del País Valencià ha estat acceptat pel conjunt de l’arc parlamentari. No hi ha cap força que el negui. Creieu que aquest missatge ha calat en la societat?
—Sí, jo crec que sí. I cada vegada va calant més. A veure, en política i en les realitats socials, la realitat no és absoluta. La societat no és una unitat homogènia i es tracta d’assolir majories i d’unificar-les entorn d’un tema. I cada vegada anem sumant persones i sectors socials en aquesta reivindicació. Fins i tot, persones i sectors socials que en altres temes podien pensar diferent. Perquè la discriminació és com més va més evident.

—A la manifestació, hi assistirà algun partit o sindicat que no esperàveu?
—Jo et puc dir a qui hem convidat. Concretament, de sindicats, UGT, CCOO i Intersindical. I els partits PSOE, Podem, Compromís, EUPV i ERPV. I després de veure l’actitud de Ciudadanos i PP durant aquesta setmana amb el tema del finançament, entenem que ara per ara no defensen de manera honesta el dret dels valencians a un finançament just. S’agenollen davant del que diu Madrid.

—La imatge d’unitat de tots els partits davant del tracte injust que rep el País Valencià pot incrementar la sensació de cansament envers l’estat espanyol?
—No és cansament. El que hi ha al País Valencià és irritació. Una irritació creixent. Una irritació que nosaltres de moment estem expressant i que comença a assemblar-se a la famosa figura del català emprenyat. Comença a estendre’s la figura del valencià emprenyat. I recorde que, fa molts anys, el president José Montilla ja va avisar el govern espanyol que si no s’atenia la irritació del català emprenyat, allò podria acabar canalitzant-se políticament. No se li va fer cas i ha passat el que ha passat. Aquesta irritació de la societat valenciana cada vegada arriba a més sectors. Comença a ser difícil trobar sectors que no estiguen d’acord amb aquesta irritació. Fins i tot, formalment, la direcció del PP. Passa que els han cridat l’alto i ells, com xiquets, han obeït el pare de Madrid. Però en el fons saben que tenim raó. Per això crec que aquesta irritació acabarà emergint. D‘ací a dos anys hi ha eleccions autonòmiques i municipals, i si llavors aquesta irritació no ha trobat solució, tindrà la seua canalització política.