Toni Fitó: “El teixit productiu de Catalunya encara està més a favor de la independència que la ciutadania”

Enguany farà quatre anys de les històriques eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, uns comicis que van acabar amb la victòria de la primera junta independentista en la història d’una de les entitats més importants de l’economia catalana. Però, ara com ara, l’atenció dels responsables d’Eines de País no se centra en un passat com més va més llunyà sinó en un futur imminent: el de les eleccions per al mandat següent, que tot apunta que es faran aquest setembre.

Tanmateix, la candidatura de l’ANC ja no parteix de la marginalitat que alguns creien que ocupava el 2019: ara és un actor de ple dret en els alts cercles empresarials catalans, equiparable en força i influència a tots aquells que aleshores la menystingueren. Han estat quatre anys en què la junta ha patit contratemps de tota mena, d’esclats de resistència interna a l’arribada de la pandèmia, però en què també ha estat capaç de consolidar-se com el principal projecte per al present i futur de la cambra. En parlem amb l’advocat i empresari Toni Fitó, vice-president primer de la cambra i el nom que sona amb més força per a rellevar Mònica Roca al capdavant de la institució aquesta tardor.

—Eines de País es presentarà a les eleccions sense candidat, com ja va fer ara fa quatre anys, però tothom apunta que el president podríeu ser vós
—No tenim un candidat predefinit per dos motius: perquè el sistema electoral de la cambra no és presidencialista, i perquè sempre hem dit que no venim a presidir sinó a governar. Per tant, no és tan important qui sigui el president: és molt més important l’equip que tingui al costat i integri la candidatura. Però sí que podem dir, i ja ho hem dit unes altres vegades, que tant la Mònica Roca com jo ens presentarem al ple. Una vegada guanyades les eleccions, esperem que amb prou majoria, ja decidirem qui és la persona més adequada per a postular-se a president.

—La presidenta Mònica Roca ja ha dit que és partidària de cercar relleus…
—És cert, i això ho compartim tots. És bo que hi hagi relleus a les institucions, perquè és un símbol d’higiene democràtica. Però crec que és precipitat pensar que això vol dir que ella no es presentarà a presidenta. Cap de nosaltres no té vocació de permanència, i, per tant, repeteixo, esperarem a després de les eleccions per decidir.

—L’any 2019, es va dir que Eines de País havia guanyat perquè la resta de faccions no havien fet front comú. Ara com ara, aquesta candidatura unitària continua sense arribar
—Hem de tenir presents tots els escenaris. Encara manquen uns sis mesos per a les eleccions: sí que és cert que sembla que ara com ara no hi ha una candidatura unitària, però hi ha temps perquè es puguin presentar candidatures individuals que no estiguin sota el paraigua d’una candidatura unitària, i crec que hi haurà empreses que –legítimament– es postularan per a diferents vocalies. És cert que el fet que hi hagués més d’una candidatura l’any 2019 ens va beneficiar, però vull recordar que nosaltres vam guanyar trenta-dues de les quaranta vocalies que eren a sufragi. El següent grup en va treure tan sols quatre: la diferència va ser molt gran. Ara, és cert que l’impacte d’una candidatura unitària per a nosaltres seria més gran. Però ara com ara no ens consta que aquesta iniciativa hagi reeixit ni que hi hagi un presidenciable de consens. Ara, treballem per afrontar una campanya hostil, perquè hi ha ganes des de certs sectors de l’economia catalana de recuperar la cambra.

—La PIMEC no ha fet cap pas endavant per bastir la seva candidatura, però sí que ha instat els seus afiliats a presentar-se als epígrafs sectorials.
—Ens consta que això és així, que la PIMEC ha convidat els seus socis col·lectius a presentar-se als epígrafs respectius a la cambra. Diuen que no construeixen cap candidatura, i tècnicament pot ser cert. Però també és veritat que promouen obertament que els seus afiliats concorrin a les eleccions.

—Algunes informacions periodístiques apunten que ERC s’ha posicionat a favor d’una candidatura unitària. Què en penseu?
—Els partits no s’haurien d’involucrar en la cursa electoral a la Cambra de Comerç, ni en la de Barcelona ni en cap més. Ens sorprendria bastant que un partit polític, fos el que fos, promogués una candidatura alternativa. Atès que l’equip de govern actual és marcadament independentista, ens sorprendria encara més que fos un partit que s’autoanomena independentista. Cap equip de govern a la Cambra de Comerç no havia tingut mai aquest sentit nacional, ni tampoc havia defensat l’estat propi com a política econòmica per a Catalunya. Seria molt greu que un partit que es diu independentista, per a més inri, promogués una candidatura alternativa a la junta independentista de la cambra. Això no hauria de passar.

—Parlem d’aquest mandat. Una de les grans assignatures pendents és la llei de cambres
—Vam prendre’ns la llei de cambres com un gran repte, i aquests darrers tres anys hem treballat incansablement per aconseguir un text consensuat amb la resta de cambres. Després de molt d’esforç, vam aconseguir un primer consens de les tretze cambres catalanes. Alhora, vam voler fer pedagogia i reunir-nos amb les patronals de Foment i PIMEC per parlar-ne. Totes dues van fer aportacions al text: en el cas de Foment, en vam acceptar algunes; unes altres les vam haver de rebutjar, i ells ho van entendre. Amb PIMEC, en canvi, això no ha estat així: tot han estat inconvenients. Abans de parlar amb ells ja havíem parlat amb associacions empresarials, amb unes altres patronals –com ara la CECOT– i també amb el departament mateix, i havíem constatat que hi havia un consens generalitzat sobre la proposta: tan sols PIMEC posa bastons a les rodes. Fan afirmacions que entenem que no responen al text que s’ha presentat…

—Com quines?
—Sobretot, diuen que les cambres pretenem fer d’agent social amb aquesta nova llei, que els volem usurpar funcions. Això no és cert: les cambres no hem volgut entrar mai en la negociació col·lectiva, això és feina de les patronals i els sindicats. Unes altres vegades han criticat que prestem serveis a les empreses que no ens corresponen com a cambra, tot i que la llei ens reconeix aquesta facultat… Sempre hi ha un motiu o un altre que fa que la PIMEC no vulgui acceptar aquest nou text, que és possibilista i dóna solució a un problema que fa molts anys que s’arrossega. La PIMEC, erròniament, veu les cambres com una amenaça. Sobretot en el cas de Barcelona, perquè a la resta del territori la relació entre la cambra i la PIMEC és excel·lent.

—Així doncs, què passa amb la PIMEC a Barcelona?
—Els inconvenients amb la PIMEC vénen de lluny: segons que ens diu la gent de la cambra que hi era abans no arribéssim nosaltres, la relació amb la PIMEC sempre ha estat difícil. Això probablement s’ha accentuat des de la nostra arribada, perquè des de bon començament hem volgut posar la cambra al servei de les petites i mitjanes empreses –les mateixes a les quals es dirigeix la PIMEC. És per això que crec que ens perceben com una amenaça, malgrat que tinguem funcions diferents: les patronals defensen els interessos dels patrons –de les empreses–i, en canvi, les cambres tenen la missió de promoure els interessos generals del servei, el comerç i la indústria. Aquesta crec que és la principal raó de l’oposició de PIMEC a la llei de cambres. No entenem el perquè d’aquesta oposició tan ferotge: no hi ha cap incompatibilitat entre la cambra i la PIMEC, no trepitgem les funcions reservades per llei a les patronals. Totes dues institucions són necessàries, i crec que els nostres interessos són perfectament compatibles.

—Foment és als antípodes ideològics d’Eines de País, però ara com ara sembla que hi ha una relació més fluïda que no amb la PIMEC.
—Avui dia, la relació amb Foment és més bona que amb la PIMEC, sense cap mena de dubte. I no és que no vulguem tenir bona relació amb tothom: de fet, quan vam guanyar les eleccions vam optar per la PIMEC i vam reservar-li quatre de les sis vocalies reservades als representants patronals al ple de la cambra; les altres dues van ser per a Foment. L’experiència ens ha demostrat que PIMEC ens veu com una amenaça, i per això ha tingut una actitud molt més hostil amb nosaltres que no pas Foment. És cert que hem col·laborat i fet posicionaments conjunts amb totes dues: a vegades amb Foment i sense la PIMEC, a vegades amb la PIMEC i sense Foment. També és un fet que la relació personal de Mònica Roca amb el senyor Sánchez Llibre és excel·lent, i suposo que això també ha ajudat que la relació entre la cambra i Foment sigui fluida. Però torno a dir que amb la PIMEC també hauríem volgut tenir una bona relació. Passa que quan menciones la llei de cambres, se’ls disparen les alarmes.

—Quin paper ha exercit l’oposició interna en aquest mandat?
—És cert que quan vam arribar, a l’equip de la cambra va viure una certa incertesa. És normal, perquè arribava un equip de govern completament diferent del que havia estat governant la cambra durant més d’una dècada. També entre les grans empreses hi havia una certa recança, no t’ho negaré. Però a mesura que ens han anat coneixent, han vist que no anem amb la cua i les banyes de dimoni, que també som empresaris que volem (com ells) allò que és millor per al teixit productiu català, encara que tinguem una altra manera d’enfocar-ho. Sempre hi ha excepcions, com a tot arreu, però si hem fet el que hem fet és en part perquè l’equip intern de la cambra ens ha donat suport. Fora de la cambra, sí que és cert que hi havia una certa por al fet que ens centréssim exclusivament en l’eix nacional i deixéssim de banda les necessitats de les empreses. Però hem demostrat amb la insistència que, per a Catalunya, la millor política econòmica és tenir un estat propi i que és possible de treballar per a tot el teixit productiu, sense cap mena de distinció. Ara que s’acosten eleccions, de fet, hi ha empreses que, tot i no compartir el nostre ideari nacional, ens demanen què han de fer perquè tornem a guanyar en aquestes eleccions. Han vist que, més enllà de defensar una ideologia i una política econòmica concreta, som capaços de treballar per al teixit productiu en general. Crec que això també ho hem de valorar.

—És aquesta la clau que explica la bona relació amb Foment, que no és pas el defensor més aferrissat de l’estat propi?
—Segurament no, però crec que Foment ha vist que defensar l’estat propi no és tan dolent, perquè alhora es poden fer moltes coses bones per al teixit productiu i es pot fer molta pedagogia. Un dels primers informes que vam publicar en aquest mandat van ser les conseqüències del dèficit crònic d’inversió en infrastructures a Catalunya en el període 2000-2018.

—La situació del dèficit continua essent dramàtica pel país…
—En aquest informe vam comparar la inversió que s’havia fet a Catalunya amb la que el govern espanyol havia dit que es faria (no pas la que ens correspondria, que és molt més elevada), i les xifres eren d’escàndol. El que s’ha deixat d’invertir a Catalunya és brutal, i el cost d’oportunitat de no haver fet aquestes inversions ho és encara més: si s’haguessin fet, en aquest període es podrien haver creat o mantingut uns 100.000 llocs de feina, perquè te’n facis una idea. Pots sentir-te més còmode dins l’estat espanyol, però és evident que continuar-hi dins té un cost d’oportunitat molt alt. No serà fàcil marxar-ne, però és evident que aquí paguem un preu altíssim i que fora de l’estat espanyol tindríem unes possibilitats que ara no tenim. Pot ser que l’entorn de Foment no comparteixi aquest punt, però aquest dèficit és indiscutible. Una altra cosa és si coincidim o no amb el diagnòstic. Però el problema d’arrel hi és: hi ha un menysteniment gravíssim, i el dèficit fiscal cada vegada més gran.

—En l’eix nacional, el mandat ha coincidit amb l’abandonament de la confrontació política en favor del diàleg amb l’estat espanyol per part del govern. A Eines de País, quina valoració feu del panorama polític a Catalunya?
—És cert que aquests darrers quatre anys el moviment independentista ha viscut un cert desencís envers la classe política i el govern, que ha optat per una taula de diàleg que no duia enlloc. L’experiència ha demostrat que la voluntat negociadora de l’estat espanyol respecte d’una possible independència no hi és, i creiem que no hi serà mai. També pensem que la ciutadania que va votar que sí l’1 d’octubre hi continua essent. El que passa és que ara hi ha una desafecció amb la classe política més gran que no pas ara fa quatre anys o cinc, i això s’hauria de corregir. Segurament s’explica per molts factors: podem parlar de lideratges o de prioritzar els interessos del partit que als del país, per exemple, però creiem que la ciutadania majoritàriament continua a favor de la independència. I no solament: el teixit productiu català encara està més a favor de la independència que no la ciutadania. És normal, perquè com més informació tens sobre l’impacte de no tenir un estat propi, més clar tens quin és el camí. Les empreses veuen més clar que ningú que l’única manera de superar l’statu quo actual és amb un estat propi, perquè no hi ha alternativa: ni hi haurà pacte fiscal, ni hi haurà una taula de diàleg que ens porti a un referèndum pactat. Primer haurem de fer la independència, i, en tot cas, després haurem de trobar mecanismes per a reafirmar democràticament aquesta voluntat. Però et puc assegurar que no serà per mitjà d’un acord amb l’estat espanyol.

—Quan va arribar a la junta el 2019, Eines de País va presentar un programa basat en quinze eixos d’actuació. Ara que el mandat s’acaba, quins avenços s’han fet en aquesta direcció?
—Ha estat un mandat marcat per la pandèmia, desgraciadament, i això ens ha fet redefinir les prioritats que ens vam marcar al començament. En alguns àmbits, s’ha avançat molt: si una cosa bona ha dut la pandèmia, encara que a mi no m’agradi dir-ho així, ha estat l’acceleració de la digitalització al territori. Però és evident que la covid no ens ha permès de fer tota la feina que hauríem volgut fer, i per això ara volem consolidar el projecte que vam començar el 2019 amb aquests quinze eixos, que se centren en l’opció per la internacionalització, la innovació, el valor afegit i la cohesió territorial. També hi ha la qüestió de la sostenibilitat ambiental, que ja ha estat clau aquests darrers anys i que ho serà encara més en els vinents. És evident que caldrà optar per una economia i un teixit productiu sostenible a mitjà termini, i a la cambra volem repetir el repte de les eleccions i consolidar el projecte per continuar contribuint-hi.