Toni Cucarella: “La literatura catalana no existeix”

La frase de promoció que més es llegeix aquests dies és “Toni Cucarella torna a la novel·la”. Feia deu anys que no en publicava una, i ara aquest “torna” és amb tots els ets i uts de l’univers Cucarella. Xàtiva com a protagonista orgànica i inorgànica, la memòria dels vençuts, la recerca de la identitat, un llenguatge genuí i acurat… I recursos lingüístics trets de la cultura i la llengua popular, d’allò que s’escoltava als carrers de la infantesa. Una mostra n’és el títol: Qui de casa se’n va (Amsterdam), que té un corol·lari: “a casa torna”.

Parlem amb Toni Cucarella a la redacció de VilaWeb a València. Ara comença el procés d’acompanyament d’aquesta novel·la que diu que va sorgir per accident, durant la pandèmia. L’autor és molt crític amb el sistema literari català i amb les polítiques culturals que fan els nostres governs. Tant, que arriba a afirmar que la literatura catalana no existeix com un tot, sinó que cadascú l’entén segons la seua comunitat autònoma.

—“Toni Cucarella torna a la novel·la”. Què significa tornar?
—Un accident. Si no hi haguera hagut la pandèmia i el confinament, no hi hauria novetat, perquè la meua idea era jubilar-me, que a seixanta-set anys em toca. Jo sóc un escriptor diürn, necessite escriure amb el dia naixent. Quan el sol s’apaga, caduque. I aquestes són hores en què he de complir amb la meua feina. Però va venir la pandèmia i em vaig dir, què faig? Tenia una novel·la en un calaix, li vaig traure la pols i la vaig acabar.

—Abans del parèntesi vàreu anunciar que deixàveu de publicar.
—Bé, jo havia tingut una mena de crisi. Aquest país se’n va cap a una mena de llocs que a mi no m’acaben d’agradar. És aquella decepció en el món de la literatura perquè veus que no eres als mapes, que no apareixies. I penses, relativitzem la literatura, dediquem-nos a viure i ja arribarà el moment en què recuperarem aquesta afició, però quan ja no tinguem altres obligacions.

—D’on ve aquest malestar?
—Pense que la literatura catalana realment no existeix. Vull dir, com un tot. Parlem molt de literatura catalana, però cadascú l’entén segons la seua comunitat autònoma. Tenim un plantejament de la llengua i de la literatura molt a l’espanyola, molt de comunitats autònomes, molt tancada administrativament. Cada terra ha de fer la seua guerra i això fa molt de mal. Sempre he pensat que la unitat del català, la unitat de la llengua, no és només una declaració més o menys lingüística. La unitat de la llengua és una consciència i un mercat sòlid important, que arribe a qualsevol lloc dels Països Catalans. I això no ho tenim. Tenim quatre paradetes. De tant en tant, parlem de literatura catalana, però no funciona. Jo crec que això ens matarà.

—No ha millorat, la situació, d’ençà que vàreu dir allò, doncs?
—No. Al contrari. La consolidació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha anat creant uns espais separats. Sí que és cert que ara fan algunes activitats i diuen de compartir coses, però és quasi clandestí. No hi ha una normalitat de país. No hi ha un espai comunicatiu. Una de les coses que més podem tirar en cara al Botànic, supose que per gràcia del PSOE, és no tenir un espai comunicatiu propi. Fa anys que l’hauríem d’haver tingut. Que tots els mitjans de comunicació en català arriben a tots els territoris. Sempre he pensat que el PSOE fa més mal a la llengua que el que puga fer ara Vox. Vox són una colla d’elements que volen trencar-ho tot. El PSOE és més sibil·lí.

—Crec que hem començat l’entrevista a l’inrevés. Parlem de la novel·la que ens introdueix de cap a l’univers Cucarella.
—Tinc un món que he anat fent sobretot a partir de quan vaig fer L’última paraula. He anat seguint una sèrie de temes. La memòria històrica i la recuperació d’un món perdut que ja no tenim. L’altre dia pensava en això, precisament. No m’havia parat a pensar que realment hi ha un fil conductor en bona part d’aquestes novel·les, que és sentir-me quasi com un cronista de la desaparició. Els valencians estem desapareixent. Octavio Paz deia que quan una llengua desapareix, desapareix una visió de l’home i del món. Nosaltres tenim la nostra idea del món vinculada a la llengua. Ens identifiquem per la llengua. Si la llengua va desapareixent, nosaltres també. Si la llengua s’empobreix, aquest món, també. Sempre tinc aquella idea que, efectivament, sempre acabe parlant de nosaltres, els valencians, com una cultura i com a gent a extingir.

—En aquest cas, el protagonista cerca la seua identitat.
—Sí. Però ací és on juga la novel·la. Ell no vol la identitat col·lectiva, de la tribu. Ell vol ser un desarrelat. I això es contraposa amb la idea de l’once Cep, que li diu que l’ésser humà és vegetal, té arrels i s’arrela al paisatge, a una gent, a una forma d’entendre el món. Tots dos representen aspectes diferents sobre què és el sentiment de pertinença. L’oncle sabia que pertanyia a un carrer, a uns amics, a una forma de parlar i volia tornar-hi. I la seua ànsia de venjança rau en el fet que li han robat la infantesa i la pàtria. I diu al nebot: “La pàtria és aquell lloc on t’ensenyen a escapollar-te la fava”. Un espai amb gent que et diu coses i t’ensenya.

—En canvi, el nebot, per no voler, no vol ni els llibres que llegeix amb avidesa, i a París canvia sovint de casa sense un motiu aparent.
—No vol, perquè per a ell la pàtria és allà on mor sa mare, un lloc de misèria, un món on no voldria tornar. Fuig per salvar la vida, però sempre pensarà que, per a ell, la pàtria de l’oncle Cep era un espai de mort i de misèria. No vol vincles. No és una mala persona, però no vol deixar llavors pensant en el pare. Al final, París es converteix en un món, però avui és en un carrer i demà en un altre. No conserva els llibres, que per a ell són tan importants. L’únic amic que té és Tarek, el llibreter.

—Dieu que París és un món, però Xàtiva és una protagonista de la història. Un personatge fonamental.
—Sí. És un personatge. Això no obstant, Modiano, que apareix citat en més d’una ocasió perquè és un referent, diu allò de la recerca sempre d’aquella gent del passat. I la del pare absent, també, en la novel·lística i en la vida pròpia de Modiano. Una volta li preguntaren sobre París i ell va respondre que el París de les seues novel·les no existia i que escrivia per recuperar-lo i recordar-lo. Jo ho faig una miqueta amb Xàtiva. La Xàtiva de què parle no existeix. És una Xàtiva del meu passat, de la infantesa, si vols. Parle de quan els xativins eren prou més valencians que no som ara. Quan el carrer bullia de valencianitat, on la gent jugava, cantava i ho feia tot en valencià.

—Tot i això que dieu, la gent que no som de Xàtiva encara tenim aquesta referència com una de les ciutats més “valencianes” del país.
—Sí, i també és una de les més boniques, però jo pense, si l’hagués coneguda només els anys seixanta, que és la que jo vaig conèixer quan era un nano… Encara hi havia uns quants palaus més al carrer de Montcada, que tenia uns edificis imponents que han desaparegut. És aquella Xàtiva que encara l’any 1974 va tombar tot un claustre gòtic. I una ciutat que, en la part perifèrica, era molt autèntica. Quan anàvem als carrers de volta, que és els carrers on la gent finejava, Xàtiva fluixejava una miqueta més, però també era aquella gent de Xàtiva del puntet. Això marcava en quins carrers podien passar algunes coses, i en quins, no.

—Una de les coses més destacables de la novel·la és veure l’evolució del llenguatge del protagonista a mesura que creix i es fa vell. Dels castellanismes i llatinismes quan és un infant, a l’afrancesament quan és un vell.
—En un moment de la novel·la, Tarek, el llibreter, explica aquesta cosa del llenguatge. A vegades pensem, m’agradaria veure’m com era quan era xicotet, però a mi m’agradaria escoltar-me. Com parlava quan era xicotet? O quan era un adolescent? Nosaltres canviem, i el nostre llenguatge, també. La primera llengua és la que fixa el teu món, són els noms que aprens, és un llenguatge exuberant, molt popular, molt del carrer, amb llatinismes. El llenguatge de quan el personatge retorna està basat en un personatge real, que és l’última parella que va tenir ma mare. Va viure exiliat a París i quan va tornar feia eixe llenguatge afrancesat. Encara mantenia trets d’aquell valencià de Xàtiva, paraules molt curioses, però ho trabucava tot amb expressions franceses, construïa frases a la francesa perquè havia fet més de cinquanta anys a París. Jo a vegades prenia notes quan l’escoltava, i m’han servit per a construir aquest llenguatge del retorn.

—En algun moment, quan el protagonista és a París, s’expressa com si renegàs de la llengua.
—Ell no hi dóna importància. Té una llengua com qui té un braç dret o un braç esquerre. Diu que sempre pensa en valencià, però és evident que no li dóna importància, perquè forma part de la identitat de la qual vol renegar.

—És complicat parlar de la novel·la sense aixafar la guitarra als lectors futurs, per això, de manera críptica us pregunte si tot allò que passa ho teníeu previst així o heu deixat un espai a la improvisació?
—Jo sóc molt caòtic escrivint, molt. Quan vaig començar aquesta novel·la, volia escriure una història sobre el carrer de les xiques, com eren les dones que exercien la prostitució, com seien al carrer acompanyades per altres veïnes… però això se m’escapà de les mans. I poc després de començar a escriure la primera part va aparèixer tota la resta. I, a diferència d’altres novel·les, que fins que no he tingut un munt de pàgines no sabia exactament quina novel·la volia contar, ací sí que m’he mantingut. La vaig començar el 2006 i en aquell moment ja sabia com havia de ser cada capítol.

—Fa uns dies us queixàveu que Correus no us concedeix una llicència temporal per a promocionar la novel·la, i ho qualificàveu de decisió política.
—La cosa és en mans del meu sindicat. Entenc que és una decisió política d’alguna persona del departament de recursos humans de Correus. Estan vulnerant la llei, i quan es fa de manera repetida, t’adones que hi ha una intenció deliberada de perjudicar-te. No és una qüestió d’organització del treball. Ells saben que sóc un escriptor català i en l’ambient que vivim d’odis, de censures de cancel·lacions, a mi m’ha tocat per aquest cantó.

—Parleu de cancel·lacions i de censures. L’ambient polític que es viu ara, amb aquest govern de PP i Vox, ha trencat l’aparent oasi dels darrers vuit anys.
—Aparent, ja ho dius. Jo crec que quan arribes a governar has de revertir totes aquelles coses que van contra nosaltres. Ja vam patir l’espanyolisme salvatge en mans del PP. Si no creem el nostre propi imaginari cultural, polític, de defensa dels drets socials, d’una sanitat pública que funcione, d’un transport públic en condicions… I com a valencians, culturalment, lingüísticament, hem de crear tot de mites de la nostra cultura. Ja siga Enric Valor, Estellés, Fuster, Carmelina Sánchez-Cutillas, qui siga. Donar-los a la gent i que apareguen fins a la sopa i dir, aquests són els nostres referents. Si això no ho creem quan som en el poder, no és estrany que quan torna el PP li coste tan poc tombar-ho. Com en Els tres porquets, que fan la casa de palla i amb un bufit es tomba. Hem de construir coses sòlides. Aquests tenen molt clar què han de fer i ho asclen tot. Però el problema no són aquests, som nosaltres, incapaços de construir coses.

—Parlant de destruir coses, ara l’extrema dreta de Vox ha fixat l’objectiu en la destrucció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. És una institució que no us agrada, però ateses les circumstàncies, penseu que cal donar-li suport, ara?
—A mi no m’importa el que faça l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ja fa temps que vaig decidir d’anar per lliure. Que Vox l’ataque no li lleva cap crítica de les que he fet abans. Entre més coses, perquè Vox no vol saber res de la llengua. Abans comentava l’actitud sibil·lina del PSOE, que és molt més intel·ligent a l’hora de destruir la llengua. La deixa morir a poc a poc. Va tancant aquells camins que podrien dur a consolidar-la. El tenim com un aliat, però realment és molt perillós. A més, no oblidem que l’AVL entrava en un paquet que es deia “Pau lingüística” que es va pactar quan Vox no existia perquè era dins el PP. Quina pau pactaren si el PP no ha volgut mai la pau?

—Aquesta novel·la la publiqueu amb una editorial del Principat. És una opció política?
—Ací hi ha algunes editorials que ho fan bé, també editorials independents, que tenen ganes de fer les coses bé. Amb una editorial he tingut problemes seriosos. Però he publicat amb aquesta editorial perquè, a pesar de tot, dissortadament, si vols ser un escriptor en català, has de publicar a Catalunya. Així i tot, els prejudicis que tenen allí, sobretot amb allò que no siga Barcelona i rodalia, són molt grans i fan molt de mal a la cultura. Però jo pense en Barcelona com una porta oberta al món. València no ho ha estat mai. Això és una cosa que em van ensenyar els gallecs en una trobada d’aquelles de Galeusca. Parlant amb ells sobre la seua acadèmia, em digueren que d’alguna manera l’havien cagat, independentment de les normatives. Em van dir, la Corunya no és Lisboa. La Corunya és un cul-de-sac, Lisboa és una porta oberta al món. Dissortadament, València no ho és. Per culpa de la mateixa cultura catalana i de la manera d’entendre’ns com a territoris parcel·lats. Quan mires de publicar, ho fas en la teua llengua, però has d’intentar que et traduesquen. Crec que tenim l’obligació de voler ser escriptors normals en un país normal.

Podeu comprar Qui de casa se’n va de Toni Cucarella a la botiga de VilaWeb