Toni Cruanyes: “M’he adonat fins a quin punt en som, d’ignorants, els homes respecte del món de les dones”

El periodista Toni Cruanyes i Plana (Canet de Mar, Maresme, 1974) pot ser considerat l’autor mediàtic per excel·lència de Catalunya. D’ençà del 2014 edita i presenta el Telenotícies vespre de TV3, l’espai informatiu més vist i influent de la televisió pública. Com diu ell, entra a les cases de molts catalans a l’hora de sopar. Aquesta popularitat l’entoma com un fet positiu per la seva carrera d’escriptor, iniciada amb uns quants títols d’assaig de política internacional –foguejat com a corresponsal internacional, va guanyar el premi Joan Fuster d’Assaig l’any 2012, amb Un antídot contra l’extrema dreta– i amb texts com Un dels nostres, una reflexió sobre les identitats a partir de l’experiència del procés independentista, que podia ser interpretat també com una mena de memòries professionals, i que va fer un tomb amb La vall de la llum, premi Josep Pla 2022. En aquest darrer llibre mirava de pagar el deute contret amb la memòria del seu avi, mort durant la covid-19. Ara acaba de publicar La dona del segle (Editorial Columna), un llibre on posa la lupa en les dones de la seva família, a partir de la besàvia, l’àvia i la tia, i les decisions i desafiaments a què es va encarar.

—Voldria començar per la portada del llibre. A La vall de la llum, Maria Becana, que anomenaven justament la dona del segle perquè era nascuda l’any 1900, hi apareixia tallada, amb el marit i el fill, que eren els protagonistes, en primer pla. En canvi, ara ocupa tota sola la portada.
—En el llibre anterior, la història de la dona forta de la família va ser esborrada pel protagonista, que era el meu avi. Tenia el deute contret per l’Alzheimer de l’avi i la seva mort durant la covid-19, la sensació que allò no havia acabat bé i que calia reprendre la seva memòria. Però ja llavors em vaig adonar que el pilar de la família havia estat la seva mare, la meva besàvia. Aquesta va ser, d’alguna manera, la gènesi del llibre que ha sortit ara. A través d’ella i les altres dones de la família, he descobert un món nou, pràcticament.

—Dones que havien restat fora de focus.
—Durant segles, els homes hem tingut sempre el protagonisme, perquè érem els encarregats de la feina, els negocis, la vida pública, el nom i l’aparença de la família cap enfora. Però, en realitat, les dones, en molts casos –i en els episodis històrics del segle XX, n’hi ha hagut alguns de determinants–, han estat les més fortes de tota la família.

—A les pàgines de La dona del segle us demaneu com parlar de les dones. Fins i tot, si és lícit que us poseu en la seva pell o parleu per elles.
—En ple segle XXI té sentit que un home escrigui un llibre posant-se a la pell de dones del segle XX? Sincerament, crec que no. Però passa que aquesta és la història de la meva besàvia, de la meva àvia i la meva tia. Per escriure-la, he necessitat ajuda perquè m’he adonat fins a quin punt en som, d’ignorants, els homes respecte del món de les dones. Sobre allò que van haver de patir o les feines que van haver de fer, o les coses que realment eren importants i que nosaltres donàvem per fetes. De coses domèstiques fins a prendre decisions realment importants i afrontar les dificultats en absència del marit i els fills, o de manera subjacent, perquè aquests no ho havien fet.

—De l’avi Antoni Cruanyes en teníeu molta documentació, però de la seva mare, la seva dona i la seva filla, en teníeu?
—Una de les dificultats de fer històries sobre dones és que no hi ha documents, o n’hi ha molt pocs. El seu àmbit d’actuació era la vida privada, la vida dintre de les famílies. Si no eres una dona rica o especialment heroica en la teva actitud pública, passaves desapercebuda. Tenim fotografies i documents que sempre van vinculats als homes: als marits, als fills, als pares… No és fàcil d’explicar la història d’una àvia o d’una besàvia aparentment corrent. Allò que les fa extraordinàries és quan descobreixes la realitat de la vida que van viure.

—Us heu hagut d’allunyar del record mitificat de l’àvia dolça amb els néts, sacrificada per la família, gran cuinera…
—El meu record de la besàvia, que vaig conèixer, igual que de la meva àvia o de totes les meves ties, és un record endolcit de quan m’acotxaven per anar a dormir, em cantaven una cançó de bressol, el menjar boníssim que mai no farà ningú tan bé com l’àvia… Però la nostàlgia és una trampa. Les nostres àvies, en realitat, van ser alguna cosa més que àvies. El més important de la seva vida no va ser fer d’àvia. La nostàlgia funciona fàcilment, ens arriba pels sentiments i la pell, però no és una bona idea per a saber què els va passar, a les dones del segle XX.

—Maria Becana és filla d’immigrants aragonesos i arriba a Canet de Mar per amor.
—És una dona valenta i intrèpida, s’enamora bojament del meu besavi i al cap de pocs mesos es casen. Deixa la família a Barcelona i se’n va la Vall de la Llum, que és Canet de Mar, i comença una vida que nosaltres, endolcint-la, hem cregut sempre que va ser plàcida, però en què va patir enganys. Es va enamorar d’un home molt atractiu, poderós, que dominava el seu entorn, però es va trobar amb la situació real que va ser ella qui va haver d’agafar les regnes de la casa i l’empresa, per fer front als deutes de joc del marit, que van causar problemes seriosos a la família. Quan ve la guerra encara hi ha problemes més greus i és la que els ha de resoldre.

—El seu desig és ser mare i ho va ser gràcies a l’adopció, que ja era el tema del primer llibre.
—Al primer llibre, de manera per part meva, però sincera, vaig centrar-me en la relació entre l’avi i el pare. Una relació que és causada per l’adopció i per aquesta sensació del fill que està en deute amb el pare adoptiu. Però quan grates, t’adones que no és ben bé així. T’adones que va ser la mare la que el va anar a buscar, fins i tot en contra de la voluntat inicial del marit, a la Casa de la Maternitat, dels anys 1917-1920. La història d’aquesta dona que converteix un nen de l’orfenat, amb tot l’estigma que això tenia llavors, en un home de profit, mereixia ser explicada.

—Hi ha una maternitat frustrada en el Celestino, el nen de Robres – el poble dels Monegres d’on provenia la família–, que s’afilla.
—Tenim tendència a parlar de les nostres famílies pensant en el llinatge central de l’arbre genealògic, i inconscientment havíem esborrat una part de la família que venia de la immigració i s’havia empeltat amb la família de Canet. Aquesta part de la família venia dels Monegres, i a final del segle XIX es va instal·lar a Barcelona fugint de la crisi de la fil·loxera. Van deixar Robres, Sabiñánigo, tot de pobles que van quedar pràcticament deserts, per instal·lar-se a Catalunya. Si parlem en termes d’ara, la casa de la besàvia es va convertir en un “pis pastera”, on venien famílies de Robres a Canet, que tenien algun vincle llunyà amb els Becana, i que hi passaven una temporada fins que eren capaços de trobar una feina i una casa. A Canet hi ha cinc o sis famílies, que no som parents, però que ens uneix un vincle comú de Robres.

—Teresa Masvidal és filla d’un hereu de pagès, apartat de l’herència perquè només té noies.
—Penso que la meva àvia, de petita, devia maleir el fet de no haver nascut noi perquè hauria volgut dir que ells s’haurien pogut quedar a la casa familiar i heretar les terres. No va ser així, això va causar problemes familiars i, sobretot, una injustícia que va viure en primera persona, pel fet de ser dona. A més, el retrocés que hi va haver amb el franquisme, va ser molt acusat respecte del que s’havia viscut abans de la guerra, i la meva àvia va patir o va viure, va naturalitzar, aquest retrocés sobre els drets de les dones.

—Sogra i jove viuen les conseqüències de la guerra, l’una adulta i mare de família i l’altra com a nena.
—En això m’he trobat les discrepàncies entre els homes i les dones de la família. El meu avi quan explicava la guerra semblava una aventura. En canvi, l’experiència de la meva àvia és ben diferent. El seu pare es va haver d’amagar, les tres filles i la mare van quedar soles, va haver d’aprendre a fer anar l’escopeta… I, acabada la guerra, a Canet, com a molts pobles de la zona, quan van arribar els feixistes italians i els franquistes, esperant la desfilada de la Victòria, hi va haver violacions de noies.

—Si el gran moment de la vida de la Maria és quan va a la Maternitat a cercar el seu fill, el de la Teresa és quan es casa… embarassada.
—La meva àvia va prendre l’única decisió que podia prendre, que era casar-se amb el meu avi, perquè estic segur que n’estava enamorada. Les cartes d’amor que es dedicaven són molt evidents. L’embaràs no va ser desitjat en aquell moment, però formava part dels seus plans de futur. Ara, quedar embarassada abans del que tocava era molt malvist, i tampoc no hi havia cap altra alternativa que abandonar la casa familiar i anar-se’n a una nova casa, la de la família del marit. La vida que li va tocar de viure va ser la de les processons i les festes religioses, que eren els únics actes públics permesos, sempre al voltant d’un sant o un altre.

—Expliqueu una violència sexual ritualitzada en festes de carnaval, per exemple.
—És una de les coses que m’ha xocat més. Veure de manera crua que algunes dones eren víctimes de tota mena d’agressions amb l’objectiu de la diversió i de la disbauxa, i que això era naturalitzat, permès socialment. No se’n parlava als butlletins oficials ni a la premsa, però ara és el moment de centrar-hi l’atenció.

—La Victòria Cruanyes és una noia que s’acaba allunyant de Canet per fer la seva vida. El seu moment és quan se’n va a treballar a Barcelona.
—És la generació que va viure el Maig del 68, el final del franquisme, l’obertura que va significar el món de l’escoltisme, que comptava amb l’aval de l’Església del concili Vaticà II i, per tant, que els pares hi deixessin anar als fills i aquests descobrissin la solidaritat, l’amor, però també que transversal és el masclisme. Una generació és hereva de l’anterior, que alhora és hereva d’una altra.

—En un moment del llibre, parlant amb el vostre pare, penseu si els homes no hi surten massa malparats.
—La revisió històrica d’un punt de vista de gènere i feminista és obligatòria. No podem fer una altra cosa. La gran pregunta és què hem de fer els homes. Com hem de revisar el paper dels homes en la història. El meu pare em serveix de fil argumental, i ell i jo som els únics que hi sortim, al llibre. Tota la resta són secundaris. Hem fet una descoberta conjunta. No es tracta de buscar culpables, no es tracta de dir que les dones ho van passar malament i que els homes tenen la culpa de tot, però sí de prendre consciència d’alguns privilegis que nosaltres donàvem per fets.

—Teniu un fill i una filla. Pensàveu en les diferències que un i altre hauran d’enfrontar per aquest fet?
—Encara ara la diferència entre els nois i les noies, els homes i les dones, continua sent important, però sí que haig de dir que, mirant enrere, crec que la igualtat és més a la vora ara que no fa un segle.

—Alhora, cada vegada hi ha un sector més gran d’homes que enyoren aquest món privilegiat d’abans, i tenen molta influència entre les noves generacions.
—Si d’alguna cosa pot servir el llibre és perquè el llegeixin homes amb els ulls nets, amb voluntat de veure què va passar amb les nostres àvies, amb les nostres mares fora d’aquest rol d’àvies o de mares. Què van fer, què van aconseguir, a quin preu…

—Aquest llibre no deixa de ser una mena de reportatge allargassat…
—No em veig més que fent periodisme amb retrovisor, mirant enrere. Mirar enrere és més fàcil a l’hora de jutjar, perquè en el periodisme actual és molt difícil de tenir perspectiva històrica dels fets que s’esdevenen. La història diu tant sobre allò que expliques com dels ulls que ho miren i el moment en què ho mirem.

—Sou responsable del TN vespre, no us falta projecció pública. Per què escriviu?
—Sincerament, perquè el brogit diari necessita moments de calma i de profunditat que aquest “a corre-cuita” de les notícies no em permet de tenir. Vull aprofundir en temes importants. Els meus llibres potser tenen forma de novel·la, però en realitat són assajos, revisions històriques, reflexions sobre com és la societat. En aquest, concretament, com eren les dones. I, mirant enrere, descriure la realitat actual d’homes i dones.

—És inevitable que us considerin un autor mediàtic?
—No pot ser de cap més manera. Surto a la televisió cada dia, pot ser que la majoria de gent arribi als meus llibres per mitjà del meu personatge a la televisió. M’ho agafo bé, no passa res.

—Però us agradaria que el lector arribés als vostres llibres deixant de banda la vostra popularitat televisiva?
—Estaria bé. Però això també té avantatges. Segurament perquè formo part de l’imaginari de molta gent, que em veuen tot sopant cada dia, poden sentir més tendresa o més interès cap a la meva família. I, per tant, el que vull explicar arriba més. M’ho agafo pel cantó positiu.

—Fa més de deu anys que presenteu el principal informatiu de TV3. En aquests anys ha passat de tot.
—El món s’ha mogut, Catalunya també, i nosaltres ens hem mogut al ritme dels temps. M’agrada molt l’actualitat, viure el món, saber què passa i per què passa. Això em fascina. I, justament per això, a mesura que el temps m’ho permeti i els lectors vulguin, cada dos o tres anys m’agradaria pair bé una història i explicar-la amb una mica de profunditat. Pot ser un bon exercici que revertirà en la millor comprensió de les notícies de cada dia.

—En aquesta dècada, us heu sentit a l’ull de l’huracà, amb tothom fixant-se en el que dieu i com ho dieu i fent conjectures?
—Hem passat anys de tots colors, políticament i no només, i el Telenotícies és l’instrument de comunicació de referència més potent. I, com que som els més vistos, també som els més criticats. Fa molts anys que faig periodisme i no crec que hagi de demostrar res. Ens juguem la credibilitat cada dia, però en el llarg termini crec, honestament, que hem explicat el que ha passat, no el que ens hauria agradat que passés. Estem a disposició de Catalunya i de la ciutadania per a oferir-los una cosa que cada vegada és més cara, més rara, més difícil de trobar, que és explicar què passa i prou. Sense omplir-ho d’opinió, sense punts de vista molt marcats. Tothom en té un, però els periodistes hem d’intentar espolsar-nos-els per explicar-ho com nosaltres ho hem vist.

—La vostra família ha tingut relació amb la política. Alguns hi van patir, com el vostre besavi, i alguns altres, com el vostre avi o el vostre marit mateix, s’hi han dedicat.  
—És curiós, perquè la generació que va viure la guerra i la postguerra durant el franquisme, va créixer amb el consell de “no et signifiquis mai, amaga’t en la mesura que sigui possible, que ningú no et vegi massa”. Aquest pòsit té alguna cosa a veure amb la meva educació. Així i tot, malgrat que la família hi ha tingut relació, el periodisme és la meva àrea de coneixement i és on em sento més segur de mi mateix i on crec que puc ser útil.

—I us n’heu sentit víctima?
—En cap cas. La gent ens critica tant si parlem del Barça com si parlem de l’Espanyol, si parlem dels israelians com dels palestins, si dels partits independentistes o de Salvador Illa o Pedro Sánchez. La crítica és inherent a una feina important com la de presentar el Telenotícies vespre. Benvinguda sigui, perquè voldrà dir que ens miren i ens veuen com una referència.