Toni Comín: “No perdem energies al Consell en discussions surrealistes”

El conseller a l’exili Toni Comín és vice-president del Consell de la República i eurodiputat de Junts. I aquest començament del curs polític té molta feina per totes dues bandes, perquè mentre rebia amb Carles Puigdemont a Brussel·les la vice-presidenta espanyola en funcions Yolanda Díaz i Jaume Asens, una part de l’Assemblea de Representants del Consell posava el crit al cel per la dissolució anticipada de l’organisme anunciada per Puigdemont. La decisió, presa pel govern del Consell i que se sotmetrà a consulta dels inscrits entre l’11 i el 16 d’octubre, ha rebut crítiques, algunes de molt dures.

Com a negociador de Junts amb Sumar per a una possible amnistia, Comín no en vol parlar; a diferència de Jaume Asens, prefereix el silenci total. En canvi, té ganes de donar explicacions sobre la polèmica reforma del Consell de la República.

—Per què calia fer aquesta reestructuració del Consell?
—Perquè, bàsicament, es tracta d’aprendre de l’experiència, creiem que seria absurd no treure’n les lliçons i anar millorant. Vam veure clarament que després d’aquest primer mandat de l’Assemblea convenia especialitzar-la en aquelles funcions en què pot aportar més valor afegit. És un principi d’eficàcia, el que ens ha mogut.

—On és que pot aportar més valor afegit?
—A l’hora d’imaginar la República, tot el paquet que en diem de la legislació republicana. Això ja era previst en la teoria, però no s’hi ha pogut dedicar gens, perquè ha estat molt ocupada amb unes altres coses. I l’altre àmbit és treballar molt més a fons sobre l’acció en el territori. Es tracta d’optimitzar les energies, que no n’anem sobrats. Per això fem dues cambres diferents, una que sigui orientada a imaginar la República, i aquí necessitem el concurs d’experts, i una altra que treballi sobre l’acció en el territori, on necessitem la coordinació amb els consells locals. Aquesta és la filosofia. Hem volgut fer aquest primer dibuix, molt bàsic, però no fem ni un pas més, perquè ens sembla que justament per ser coherents amb els nostres principis de radicalitat democràtica, el primer que hem de fer és donar la paraula als inscrits. I que ells siguin els primers que es pronunciïn sobre aquesta proposta de reestructuració.

—I una vegada s’aprovi?
—Si la proposta és aprovada, volem obrir un procés de diàleg amb les bases i amb els consells locals perquè els detalls que encara no s’han decidit es puguin decidir de manera consensuada. És a dir, com s’han de configurar aquestes dues cambres, quin ha de ser el mecanisme d’incorporació en aquestes cambres o d’elecció…Les conclusions d’això s’hauran de posar negre sobre blanc amb una normativa interna. I, efectivament, l’última paraula sempre l’acabaran tenint els inscrits, que l’hauran de referendar.

—Per què ara?
—Justament, per a ser superescrupolosos amb allò que preveuen els diferents codis i reglaments del Consell. I amb això potser no ens havíem explicat prou, però aprofito per fer-ho ara. Seguint la normativa, el 29 d’agost s’acabava el mandat de manera automàtica, i el reglament electoral preveu la convocatòria automàtica de les eleccions quan s’acaba el mandat, i, en canvi, no preveu la convocatòria de les eleccions si hi ha una dissolució anticipada.

—Més tard ja no ho podíeu fer?
—Ens hauríem saltat el que preveu el Codi General. I si no hi havia una dissolució abans del 29 d’agost, les eleccions es convocaven automàticament. L’única manera d’evitar aquesta convocatòria, d’acord amb allò que preveu el Codi General, era la dissolució anticipada. I si estem convençuts que és bo un canvi de model, ens semblava que el més responsable justament era no fer unes eleccions d’acord amb el model que creiem que s’ha de superar. Vam esperar tant com vam poder perquè fos tan a prop com fos possible del començament de curs. Ens hauria semblat encara menys ideal enviar un correu el 15 d’agost.

—I per què no fer-ho el juliol?
—Bé, és que al juliol encara acabàvem de definir els continguts d’allò que volíem proposar als inscrits. Al juliol vam fer un ple. I hem esperat que la mesa prengués una decisió sobre la petició que hi havia de ple extraordinari presencial. La mesa va entendre, i em sembla lògic, que no tenia sentit fer un ple extraordinari presencial durant el mes d’agost. En un moment, a més, en què ni tan sols era clar si el president i jo podíem assistir-hi presencialment.

—Què ha fallat de l’Assemblea de Representants?
—No crec que hagi fallat. Crec que el verb és ‘millorar’, aprendre de l’experiència i millorar i que en el nou mandat l’Assemblea de Representants pugui donar uns fruits encara més vàlids que els que ha donat. És clar que ha fet una molt bona feina i com a escola de participació democràtica em sembla que el balanç és molt positiu. Almenys el govern així ho veu.

—I aleshores?
—Que l’Assemblea de Representants ha estat molt focalitzada en la reglamentació interna, per exemple. I és una tasca que ha absorbit molta energia i no és on aporta un valor polític més gran. Si pensem en l’objectiu del Consell, que és materialitzar el mandat de l’1-O, no és en la reglamentació interna, en la quantitat de temps i energia que ha representat, on serveixes de manera més eficaç la teva missió. Pots fer unes altres coses que siguin més útils. És simplement això. I hem entès que la reglamentació interna la pot fer el govern. La pot fer el govern, hi gastarà menys energia. Dit això, el balanç és positiu. I crec que en aquesta tasca de reglamentació interna hi ha hagut un procés de formació, que era una de les intencions de l’Assemblea.

—Hi ha membres de l’Assemblea que us acusen d’autoritarisme.
—Deixeu-me dir, primer, que aquesta reforma és una reforma del govern. No és la reforma del vice-president del Consell, de Toni Comín, o del president del Consell, el president Puigdemont. És el fruit d’una deliberació llarga i tranquil·la del govern, i és fruit d’un consens absolut. El govern, en això, ha fet pinya. Ho dic perquè després a alguns ens toca donar la cara, perquè és la nostra responsabilitat, i llavors s’enfaden amb nosaltres.

—Voleu dir que s’ha personalitzat molt la crítica amb vós?
—L’acusació d’autoritarisme sí que s’ha focalitzat una mica, i no és la reforma de Toni Comín en absolut, és la reforma del govern, del conjunt del govern. És una decisió molt consensuada, i cadascun dels membres del govern ha fet la seva aportació. Per contestar, seria l’autoritarisme del conjunt del govern, no? Però també és estrany d’entendre que un òrgan col·legiat pot tenir aquesta aproximació autoritària. I una altra cosa que els hem de dir és que s’ha fet seguint la normativa.

—No s’havia de reformar el Codi General abans de fer una reforma com aquesta?
—No, el govern pot fer una consulta quan vulgui, article 43.1. I quan el govern fa una consulta, sempre que respecti els criteris, no necessita pas avals. Una altra cosa que hem fet és aplicar l’article 321 del Codi General, que el va fer l’Assemblea i que preveu la dissolució anticipada de l’Assemblea per part del president. Després, el Reglament Electoral no fixa les dates d’una convocatòria en cas de dissolució anticipada de l’Assemblea. Això queda obert. Tu pots dissoldre sense convocar. I el que farà el govern, si en la consulta surt el sí, és exercir el dret de reforma, que preveu el Codi General mateix, en l’article 1001.

—Aquesta reforma és per a tenir més controlada la institució? Que no hi hagi organismes com l’Assemblea que vagin en un sentit diferent del del govern?
—Això és un element que hem valorat quan s’ha donat aquesta situació. Nosaltres vam ser, des del govern, molt transparents amb l’Assemblea. Els vam plantejar ara fa uns mesos una reflexió, que és que si som en una estructura equivalent a un sistema parlamentari, la majoria de l’Assemblea aprova les normes i és la majoria de l’Assemblea la que ha elegit el president. Per tant, en principi, hi ha una coincidència entre el govern, la majoria que dóna suport al govern i la majoria que aprova les normes. Quan això divergeix de manera permanent, quan el govern va per una banda i el parlament per una altra, vol dir queel sistema entra en crisi. Els volíem fer entendre que això no era sostenible.

—Vau arribar a aquest punt?
—No, però els provàvem de fer entendre que allò que és democràtic és que hi hagi un consens, un diàleg i un acord entre el govern i l’Assemblea. Volíem fer entendre que no som en una dinàmica assembleària. En les democràcies parlamentàries en què els parlaments són composts per grups parlamentaris, aquesta funció, d’alguna manera, la fan els grups. Però com que no tenim partits, perquè hem fet un sistema diferent en què cadascú es presenta a títol personal, hem d’articular un mecanisme que permeti, precisament, d’anar renovant aquesta confiança de la cambra amb el govern. I la manera de fer-ho ens semblava que era que a l’hora d’elaborar els codis hi hagués un consens, una coordinació entre el govern i la cambra, perquè la cambra no anés aprovant uns codis que el govern no compartia. Si això passa, el govern ha de plegar, o pot dissoldre el parlament i convocar eleccions.

—O fer això que heu fet.
—Però no hem arribat a aquest punt, no hem arribat a aquesta ruptura. Però com que aquestes discrepàncies s’han generat justament en relació amb la reglamentació interna, la conclusió del govern és que potser hem de fer que l’Assemblea, en comptes de gastar les energies en una reglamentació interna que, a més, genera aquesta situació de tensió amb el govern, és molt millor que les dediqui a aquelles funcions que aporten més valor afegit. Per això donem la paraula als inscrits, però no perquè votin en unes eleccions, que era allò que en principi era previst, sinó perquè votin en una consulta. I sempre respectant totes les previsions reglamentàries del Consell.

—Quins eren els punts de tibantor interna entre el govern i l’Assemblea?
—Un, la proposta que va fer el govern de tenir iniciativa legislativa, com a tots els sistemes parlamentaris del món. Que en un acte de confiança absoluta cap a l’Assemblea es va fer un Codi General que ni tan sols preveia la iniciativa legislativa del govern, però això no passa enlloc. I proposàvem que, quan la iniciativa legislativa l’exerceix l’Assemblea, els codis s’hagin de discutir amb el govern amb la voluntat de consensuar-los. Aquesta va ser la proposta que va generar un debat més encès.

—I l’altre?
—L’altre és un debat molt diferent, sobre el model dels consells locals.

—Quin problema hi havia?
—El Consell va néixer per fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre. Creiem en la nació sencera, absolutament, creiem en els Països Catalans i en la seva unitat, però el Consell té una missió, que és fer efectiu el mandat de l’1-O, i l’1-O va votar el Principat. Això és un fet indiscutible i dir això no és menystenirla resta dels Països Catalans. Hi ha un mandat democràtic que només concerneix el Principat i el Consell neix amb la voluntat de mantenir aquest mandat, ho sap tothom, és la missió i la raó de ser del Consell. Hi ha hagut a qui això no li ha agradat que se li expliqui, però és un fet. I dit això, el Codi dels Consells Locals no preveu la creació d’un sol consell local de tot el País Valencià. De la mateixa manera que no preveu la creació d’un únic consell local al conjunt del Principat. Aleshores, és molt surrealista el que ha passat amb aquesta qüestió.

—Per què? Expliqueu-vos.
—Perquè quan al País Valencià van manifestar la seva voluntat de fer un consell local de tot el País Valencià, el govern els va dir que hi estava d’acord, que ho vèiem igual, però que aleshores havíem de reformar el Codi de Consells Locals, que no ho permet, i que havíem de fer que aquest codi diferenciés entre l’estructura territorial del Principat, en què els consells locals són municipals, i l’estructura territorial de la resta dels Països Catalans, en què ens semblava bé que fos de tot un territori: un consell local de totes les Illes, un de tota Catalunya Nord, un de tot el País Valencià. Aleshores ens van dir no, no, no. Volien dues coses incompatibles. D’una banda, volien mantenir el codi tal com és, que no es modifiqués, és a dir, que el codi no fes cap diferència entre el País Valencià i el Principat. Però alhora volien organitzar el País Valencià d’una manera diferent del Principat. T’he de dir que hem dedicat mesos a explicar-ho, a intentar-ho fer entendre. És evident que no ens n’hem sortit.

—Per això dieu allò de les energies?
—D’aquí ve que la conclusió és que no té gaire sentit que gastem tantes energies en la discussió sobre uns codis que, al cap i a la fi, tenen a veure amb l’estructuració interna del Consell i amb l’estructura institucional. Quan l’estructura del Consell és un instrument al servei d’una missió. Doncs no continuem gastant les energies de l’Assemblea en això, en aquestes discussions que, insisteixo, acaben essent surrealistes. Portem l’Assemblea a fer les coses que realment valen la pena.

—L’experiència de l’elecció de l’Assemblea ha acabat en decepció? Allò fou un exercici enriquidor i engrescador de democràcia interna.
—El balanç és dolent? No. Però es poden fer les coses d’una manera diferent i millor? Crec que sí. Això no vol dir que el que s’hagi fet no tingui valor. Hem vist clar des del govern unes coses que en aquell moment no vèiem tan clares: una és que estructurar una assemblea amb funcions parlamentàries sense grups parlamentaris, és a dir, sense partits polítics, també té les seves dificultats. Això no vol dir que tot hagi de passar pels partits, però és veritat que genera alguns reptes afegits. I l’altra és que un parlament té una cultura, que és la que fa que les seves regles del joc es puguin aplicar d’una manera fluida. Això ho he vist després, i aquí sí que faig autocrítica: en la majoria de parlaments del món no passa que arriba tothom nou, de zero. Per tant, era un parlament sense cultura parlamentària. Perquè aquesta cultura parlamentària l’ha de conèixer algú i l’ha de transmetre als que no la tenen. Crec que aquí hi ha alguna dificultat que no la vam saber anticipar prou. Com es crea una cultura parlamentària de zero quan arriba tothom nou?

—Aquesta proposta de reforma ha de permetre de connectar més bé amb tot l’independentisme i obrir més a la societat el Consell de la República?
—Sí, esperem que sí. El Consell sempre ha tingut aquesta vocació transversal, i l’Assemblea era bastant representativa d’aquesta transversalitat.

—Per això ara no ho farà més difícil?
—No. Una de les noves cambres haurà de servir per a posar tot el coneixement expert a treballar en la lògica d’imaginar la República. I justament pot ser una oportunitat per a aquesta obertura. Perquè, d’experts, n’hi ha de molta mena i condició. Hauríem de ser capaços de treure molts perfils d’aquí. I en el cas dels consells locals també són molt plurals. I l’altra cambra és vinculada als consells locals, i hauríem d’aprofitar-ho per consolidar la vocació de transversalitat del Consell.

—I si en la consulta guanya el no, tot romandrà igual?
—Si sortís que no, haurem de decidir la data de les eleccions, de manera molt clara.

—No seria una desautorització molt important del govern?
—El fet és que el govern hauria proposat una reestructuració i els inscrits haurien dit que no. Per tant, hauríem de treure les conclusions polítiques que se’n deriven, amb tota la claredat.

—Canviant de tema, veieu possible que dimarts no s’aprovi l’oficialitat del català a la Unió Europea?
—El govern espanyol ja sap què ha de fer. És el govern espanyol que s’ha d’arremangar per aconseguir que hi hagi aquesta decisió, per aconseguir que tots els estats de la Unió hi donin el vist-i-plau.

—La dreta espanyola i la judicatura es mobilitzen contra l’amnistia. Penseu que el PSOE i Pedro Sánchez hi poden ser permeables? I que això descarrili?
— L’amnistia, en alguna mesura, el que aclareix és que quan un estat considera que té una crisi constitucional, el que ha de fer –si és un estat democràtic– és utilitzar la justícia constitucional, si vol. Però no té cap sentit que faci servir la justícia penal. D’això va la qüestió. És veritat que, si ho comparem amb els indults, parlem d’un canvi de nivell important, perquè l’amnistia no és una solució personal per a uns quants, sinó que és una solució per a tots els perseguits. És un canvi de nivell important. És una victòria política molt important pel moviment independentista. Per tant, entenem que encengui la dreta espanyola d’aquesta manera. Però crec que és una reacció que no aconseguirà els seus objectius, de fer descarrilar aquesta negociació. Si la negociació descarrila, no ha de ser per la pressió de la dreta espanyola.