Toni Comín: ‘Em veig especialment orientat per a anar a cercar els indecisos’

Toni Comín (1971) és un dels integrants de Junts pel Sí. Juntament amb Fabián Mohedano, és un dels polítics del PSC que ha acabat a la candidatura independentista. Hi ha entrat gràcies a ERC, que l’ha escollit de número 3 de la llista dels republicans. En aquesta entrevista, Comín explica per què ha fet el pas, com veu Artur Mas i quines afinitats té amb Oriol Junqueras. Ens atén telefònicament i cordial des de Castellterçol.

—Per què heu dit que sí a anar a les llistes? Fins ara sempre havíeu dit que no. Quina diferència hi ha ara?
—He dit que sí perquè ens ho juguem tot, el 27-S. I crec que tots hem d’estar disposats a presentar aquesta batalla. La transcendència de les europees –allà vaig dir que no, efectivament– no és comparable. Aquestes eleccions són un referèndum en forma d’eleccions plebiscitàries, i per tant vull ajudar que el sí guanyi el referèndum.

—Quina persona us va convèncer d’anar a la llista?
—L’Oriol Junqueras i la Marta Rovira, tots dos.

—Com us van convèncer?
—La meva col·laboració amb ERC ve de fa mesos. Al Born, l’abril del 2014, vam explicar-ho en una conferència conjunta que vam fer Junqueras i jo: la nostra col·laboració va molt més enllà d’unes eleccions concretes. Jo no vull la independència ‘per se’, i prou. Junts intentem de construir una esquerra nacional que pugui ser majoritària, una alternativa de govern. El meu treball amb Junqueras té aquest sentit. Passa que aquesta esquerra nacional majoritària ha de tenir per objectiu la independència. Entenem que sense independència no podrem acomplir les polítiques d’esquerres que volem. Si volem un estat del benestar de primera divisió, necessitem un estat propi. I aquest objectiu de construir  un estat del benestar de primera divisió és l’objectiu de Pasqual Maragall. I si vols, fins i tot el del PSUC de la transició. Sempre reivindico que els qui venim del PSUC i després del maragallisme anem en línia recta: el projecte sempre ha estat el mateix: tenir un estat del benestar com els millors del món. I des d’uns anys ençà hem constatat que per això necessitem la independència. Ens hem trobat amb ERC per fer això i estem junts per això. Que no és pas poca cosa.

—CDC i ERC junts en aquests moments sumen 71. Aspireu a més, menys, o igual?
—Una cosa és a què aspirem i una altra que preveiem. Aspiro a més, i la previsió me la reservo.

—Rebateu aquestes frases: ‘La llista Junts pel Sí il·lusiona els convençuts, i prou.’
—Jo entro a la llista amb aquest esperit: em veig especialment orientat per a anar a buscar els indecisos, més aviat d’esquerres. Els electors d’esquerres que veuen la independència de manera bàsicament instrumental. La gent que, sense ser gens nacionalista, la poden veure com una oportunitat per fer una Catalunya més justa. És cert que una sèrie de gent, com jo, preferíem anar al 27-S en tres llistes aliades. Perquè em semblava l’instrument més eficaç per a atreure aquests indecisos d’esquerres. De fet, la meva opció preferida era la llista sense polítics –i així ho vaig explicar en un article al diari Ara. Però, dit això, la fórmula actual –la llista conjunta amb polítics– em sembla prou bona. Prou bona per a ser-hi. Si no, no hi seria. Que prefereixi una fórmula o una altra no vol dir que les altres em semblin inacceptables. Una preferència és només això: una preferència. Però és veritat que ara haurem de fer tots els esforços per convèncer els indecisos amb la fórmula que tenim. Que, com totes, té inconvenients i virtuts.

—La llista Junts pel Sí és la llista de Mas.
—És la llista de Romeva, de Mas, de Junqueras, de Rovira, de Muriel Casals, de Forcadell d’Eduardo Reyes, d’Oriol Amat, de Josep Rull, Lluís Llach, Germà Bel, de Comín. Junts pel Sí és la llista del sí. I, afegeixo, com que l’endemà hem d’investir un govern, en aquests moments ens esforcem en les polítiques que ha de portar a terme aquest govern. I el dia de la presentació ja vam anticipar deu prioritats socials que seran el fil conductor d’aquest govern. I aquestes prioritats les defenso amb dents i ungles. Unes prioritats que em recorden molt les prioritats del govern Maragall del 2003. En aquest sentit, diria que tenim el mateix projecte d’aleshores. L’element important d’un govern, més que el nom dels consellers, són les polítiques que fa i les decisions que pren.

—Junts pel Sí és de dretes, d’esquerres, o de centre?
—Hi ha gent d’esquerres, de centre, i centre-dreta. No crec que hi hagi gent de dreta crua i pelada. Hi ha gent molt d’esquerres, com Lluís Llach, Raül Romeva o jo mateix. Per tant, va del centre-dreta a l’esquerra esquerra.

—La llista de Junts pel Sí és la mort d’ERC.
—En absolut. No ho veig en absolut. Es podria dir això mateix de Convergència. I tampoc no crec que sigui el cas. Es un instrument conjuntural per a un objectiu molt transcendental, però conjuntural.

—Teniu por que el vot d’ERC a l’àrea metropolitana es perdi?
—Dependrà si com capaços d’explicar quines polítiques pretenem fer. Hi ha una cosa que hem de saber explicar a l’elector d’esquerres. Jo vull que Catalunya aparegui a la llista dels països més justos del món: Noruega, Sueca, Dinamarca, Àustria, etc. En aquesta llista, no hi surt mai Catalunya. El meu objectiu és que hi surti. Que siguem referent en justícia social arreu del món, igual com ho són els països escandinaus. No hi ha cap motiu pel qual Catalunya no ho pugui aconseguir. I tothom que és d’esquerres pot compartir aquest objectiu. I gent que no es diu d’esquerres crec que també ho vol. Doncs per aconseguir-ho necessitem la independència. Això hem d’explicar. I també hem d’explicar que la independència, sense Convergència, no la podem fer. Anem de bracet d’un partit que no és d’esquerres, però per fer una cosa –la independència– que fem en nom dels nostres valors, que sí que són d’esquerres. Si som capaços d’explicar-ho, el vot de l’àrea metropolitana que potser podria escapar-se pel fet de la llista conjunta no s’escaparà. Hem de dir que la nostra col·laboració amb Convergència és instrumental i per a un objectiu molt concret. Nosaltres sabem que volem la independència per a fer que Catalunya sigui un dels països més justos del món: amb tanta igualtat com aquells, amb tan poca pobresa com aquells, amb uns serveis públics tan sòlids com aquells, tan pròspers econòmicament com aquells, etc.

—O es guanya en tant per cent, o guanyar amb diputats no servirà de res.
—És millor guanyar en tant per cent de vots, indiscutiblement, però guanyar en diputats també vol dir molt. És així. I si no que ens haguessin deixat fer el referèndum. Nosaltres som els primers que volem fer un referèndum per a comptar vots i res més. Qui no ens deixa és el govern espanyol. Doncs els mateixos que no ens deixen comptar-los en un referèndum normal, ara no poden venir a exigir-nos que a les eleccions al parlament comptem vots i res més. Però si és vostè que no em deixa comptar vots i res més! Vostè m’obliga a fer unes plebiscitàries i en unes eleccions al parlament els vots compten, però els escons també. A aquests ara no els donaré l’autoritat per dir-me a mi què s’ha de comptar en unes eleccions plebiscitàries. En unes eleccions al parlament hem de comptar totes dues coses. Ens presentarem a unes eleccions al parlament amb un programa que inclou la independència. I si sumem majoria al parlament, no és que tinguem el dret, sinó que tindrem l’obligació de dur endavant el programa amb què ens hàgim presentat. I si el nostre programa i el de la CUP diu independència seria un frau que ens desdiguéssim del nostre si aquests dos partits tenim majoria parlamentària.

—Si Junts pel Sí no arriba a 68 diputats la CUP haurà d’entrar a govern.
—Jo vull la CUP tant si tenim 68 diputats com si no. Vull fer aquest procés amb tot l’independentisme. Si la CUP vol ser al govern, a mi també m’agradaria que hi fossin. Si des del centre-esquerra, i la socialdemocràcia, estem disposats a pactar amb el centre-dreta o el centre social-liberal, seria incomprensible que no estiguéssim disposats a entendre’ns amb una gent que tenim tan a prop, l’esquerra alternativa. Nosaltres som al mig d’aquests dos espais. I els volem abraçar tots dos. Obrim la mà a tots dos. Hem acceptat la proposta de Convergència de fer llista conjunta, però també ens volem acostar a la CUP. I tan a prop com vulgui la CUP.

—Diuen que la persona que ha fet de pont entre Toni Comín i Oriol Junqueras es diu Jesucrist.
—Si de cas, seria més aviat l’Esperit Sant, que és allò que Jesucrist ens va deixar un cop va ascendir al cel! Ha ha! No. La persona que ha fet de pont es diu Lluís Juncà, cap de gabinet de Junqueras. Era alumne meu en un màster d’Esade, que és la universitat on treballo. Va ser una coincidència inesperada. I també és veritat que a les primeres trobades amb en Junqueras vam dedicar més temps a parlar de religió i teologia que no pas de política. I, si mal no recordo, ens vam posar més ràpidament d’acord en els temes teològics que no en els polítics. Encara més, he vist algunes entrevistes o llibres (‘El tigre sobiranista’) on Junqueras es reivindica com una persona influïda per la teologia de l’alliberament. Els ha llegits i crec que fins i tot els ha coneguts, aquests teòlegs. Hi ha un cristianisme social, que entén la política com un instrument necessari per a lluitar contra la injustícia social. I tots dos podem sentir-nos propers a aquesta concepció del cristianisme I sí, quan ens vam conèixer això va ser un punt d’afinitat. Lògicament.

—Si Junts pel Sí no funciona i no arriba a la majoria, qui se n’haurà de culpar?
—Em sembla molt i molt improbable. De fet, és una hipòtesi que descarto. Però imaginem-nos que passa i fracassem. Doncs aquella nit jo intentaré tenir un atac d’elegància i no començar a cercar culpables. He dit què pensava durant mesos i ho he dit públicament. Ningú no es pot amagar d’allò que ha dit públicament. Que jutgi qui vulgui. Jo no ho faré. Però hi insisteixo, tot això no passarà. Perquè guanyarem.

—Com expliqueu a un votant que ERC i CDC no es barallaran si abans ja ha passat?
—Primer: una de les parts, ERC, va acceptar la proposta de Mas. I per tant això sol ja hauria de fer que no hi hagués res més a retreure. Entenc que Mas i CDC no tenen queixa possible respecte d’ERC. Però més important: tots som conscients que l’objectiu és transcendental, és un objectiu superior als interessos de tots plegats. CDC, ERC, els independents, ANC, Òmnium, tots estem tan compromesos amb l’objectiu comú, amb aquesta oportunitat única i històrica, que això sol hauria de garantir que funcionéssim com una màquina. Vull pensar, i penso, que tots posarem farem passar davant l’objectiu compartit.

—Com veieu la figura de Mas en aquest procés?
—Ja ho he dit en altres ocasions públicament: hi ha coses de Mas que m’han semblat molt meritòries. Per exemple, que jo sàpiga, La Caixa, el Grup Godó, el Círculo Equestre, el Cercle del Liceu, Lara, Oliu i tota aquesta elit financera, empresarial i social catalana van contra la independència. Per tant, si més no, a Mas se li ha d’admetre que ell no s’ha estat d’entrar en conflicte amb aquesta gent, que podria semblar que són el seu suport natural. CDC se suposa que s’ha d’entendre amb aquestes elits, però Mas no ha tingut inconvenient a xocar-hi. No reconèixer això em semblaria absurd. És un fet de la realitat. Per una altra banda, he estat molt crític amb força polítiques de Mas, amb algunes de les seves mesures pressupostàries o en algunes polítiques socials. Molt més en el període 2010-2012 que no en el 2012-2014, tot sigui dit. ERC hi ha ajudat, aquí. Hi hagut un canvi, que té a veure amb qui és el soci en un moment (PP) i en un altre (ERC). Pel que fa a la seva gestió del procés, hi ha gent que diu que el moment de convocar eleccions era just l’endemà del 9-N. Ara, mirat amb perspectiva, crec que potser sí que era el moment de convocar-les.

—President, poseu les urnes!
—Convocar en el moment de màxima mobilització sembla una idea raonable, no? I ens hauríem estalviat aquest any que hem passat discutint sobre llistes, que ha estat molt complicat. Però cadascú és amo de les seves decisions.

—Per què ICV no s’ha enfilat al carro?
—Jo, des de fora, veia que amb més o menys ganes s’acostaven al carro de la independència, i diria que fins i tot no descartaven d’enfilar-s’hi. I aleshores va venir una sorpresa: Podem a les eleccions europees. Allà hi ha un canvi de direcció. Per dir-ho d’alguna manera, és com si tornessin al seu pla inicial. Els mesos previs a les europees, semblava que ICV s’obria a la possibilitat de participar en aquesta gran coalició transversal per l’estat propi. Però amb Podem recuperen la idea inicial: el canvi a Espanya és possible. Crec que el meu bon amic Joan Herrera, gràcies a Podem i a la seva proposta d’un procés constituent a escala estatal, recupera l’expectativa –que s’havia anat difuminant amb el temps– d’un canvi de debò a Espanya. La seva esperança és Podem. Com demostra que ICV pacta amb Podem a Catalunya, però també a les generals!

—Quin paper tindran el 28-S el bloc de Catalunya Sí que es Pot?
—Han de tenir-lo en la construcció de la nova república. Els volem. Són els nostres amics. I els volem. Ara, ells s’han donat un termini: veure què passa les generals espanyoles i el paper de Podem. Han de tenir-lo en la construcció de la nova república. Els volem. Són els nostres amics. I els volem. Ara, diria que ells s’han donat un termini: veure què passa les generals espanyoles i el paper de Podem. Si ho vaig entendre bé, crec que la ponència política que van aprovar a la Conferència política de Sabadell fins i tot contempla l’opció de la independència, si el procés constituent a Espanya passats uns mesos es demostra impossible. Quan vinguin al bloc independentista, per tard que sigui, seran benvinguts. Només faltaria.

—Voleu ser conseller, o de diputat en teniu prou?
—No tindria gaire sentit plantejar-se això com un objectiu personal, sincerament. Això és un combat col·lectiu. I cadascú ha d’estar allà on pugui fer un millor servei. Tot just fa quatre dies que m’han proposat anar a una llista, hem i he dit que sí. I l’únic que tinc al cap ara mateix és la campanya electoral. En qualsevol cas, el disseny del govern correspon als líders.

—Deixareu la feina de professor a Esade?
—M’agrada molt, la meva feina de professor. A la tardor tinc moltes assignatures i m’agradaria fer-les totes. M’agradaria mantenir les dues activitats simultàniament tant temps com fos possible i en la mesura que sigui humanament possible. Sempre he tingut molt clar que volia tenir una professió, més enllà del meu compromís polític i la meva dedicació a la política. I a mi m’apassiona la docència, la recerca i escriure. És la meva professió: professor universitari. Circumstàncies de la vida m’han portat a la política. Però no és la meva professió, en el sentit que mai no he pretès viure de la política. Et faré una confessió personal. El Guti sempre em deia: no facis mai política institucional si abans no tens una professió ja consolidada. I encara em deia una altra cosa: assegura’t que els altres sàpiguen que la tens.