15.03.2021 - 21:50
Toni Cantó ha posat fi a la seua tercera o quarta vida, potser ja és la cinquena. De Madrid estant anunciava, en un dilluns clapat d’esclafits, que deixava la direcció del partit i l’escó a les Corts Valencianes. N’era el síndic. A les eleccions del 2019 va obtenir divuit diputats. Un més que Compromís, cosa que va celebrar eufòric la nit electoral, molt eufòric; i un menys que el Partit Popular, resultat que també va celebrar perquè ja es veia investit amb prou galons per a capitanejar l’oposició en un moment en què el PP continuava enfangat, com és habitual, en casos de corrupció, lideratges qüestionats i traïcions internes.
Cantó va dir, també, des de Madrid, que tan prompte com pogués aniria a València per a lliurar l’acta de diputat. També va dir que telefonaria al seu representant perquè volia reprendre la carrera d’actor.
Cinema, teatre, televisió… Model, actor. La gent que en sap diu que Toni Cantó mai no ha excel·lit en la seua professió. Va ser molt popular, sí. A la sèrie Siete vidas, en un paper que el feia tornar d’un coma molt llarg que l’havia condemnat a la inòpia.
Ara vol tornar als escenaris, diu, però en realitat Toni Cantó no ha deixat mai de ser un actor. Mai. A la trona de les Corts, en una entrevista de televisió, al faristol d’una conferència de premsa, al ficus de les Corts, en una conversa improvisada amb periodistes. Sempre ha semblat que era davant l’espill que l’ha d’ajudar a millorar els gests facials o la postura de les mans.
Escoltant-lo, feia la sensació que just uns minuts abans, fora focus, havia passat el text amb un director que el corregia i que li deia: “Col·loca ací l’accent quan digues ‘TeleCompromís’; fes aquesta pausa dramàtica quan digues ‘PSC valenciano’; abaixa els ulls quan digues ‘cuerpo a tierra, que vienen los nuestros’.” I així fins a l’infinit. Tota una panòplia de positures tan estudiades que ja feien poc efecte. Ja se sap que del riure al plor hi ha una passa curta i que del drama a l’esperpent hi ha una frontera prima que només saben resoldre els grans, els bons actors.
El repertori de Toni Cantó era curt, com ho ha estat la temporada d’actuacions. La catalanització del País Valencià, la manipulació d’À Punt Mèdia que per a ell ara ja era una mini-TV3, el germà de Puig, el comunisme d’Unides Podem, la demonització de la cosa pública… poca cosa més, repetit fins a l’enfit.
Essent diputat al congrés espanyol per UPyD primer i per Ciutadans després, o com a diputat a les Corts Valencianes, mai no ha deixat de regurgitar frases construïdes per cercar un titular, o per facilitar als periodistes un tall de veu precís –vint segons, quinze, si pot ser– per a col·locar el missatge. Frases deixades anar tot cercant un efecte tan explosiu com efímer. Foc d’encenalls. Com les seues piulades a Twitter, on té més de 350.000 seguidors. Va ser curiós el silenci de més de vint hores just abans d’anar a Madrid a “expressar-se”. Se’n moria de ganes, sembla. Aquesta expressió va ser l’adeu al partit amb una recomanació a Inés Arrimadas perquè s’acostàs al Partit Popular a les eleccions autonòmiques de Madrid. I un record per un altre il·lustre desnonat de Ciutadans, el seu amic estimat i admirat Albert Rivera.
Frases i gesticulació. També s’ensenya això en les escoles de teatre. Cantó se sap transmutar, posar-se en el paper dels personatges més diversos. És un pirotècnic quan es tracta de manifestar-se amb ells o és un client de la perruqueria quan vol donar suport als professionals molt ofegats per la covid. O és qualsevol cosa que l’ajude a sortir de la irrellevància.
Cantó ha tingut sempre clar que la irrellevància és molt dolenta. Molt. Només els actors molt bons excel·leixen quan els toca fer un paper secundari. I no és el cas. Per això els últims temps es va deixar enlluernar per les llums i els focus de les sales nobles del Palau de la Generalitat. Durant unes quantes setmanes, Ximo Puig li va fer creure que el necessitava perquè s’anava fartant dels seus socis del Botànic. El va cridar a Palau, es van fer fotos. I sí, semblava que el pressupost del 2021 tindria un suport molt ample. El del Botànic més el de Ciutadans. Cantó es reunia una vegada i una altra amb Puig i quan n’eixia deia que havia aconseguit això i allò per als autònoms, i que la partida que havia de ser per a no sé què, ara seria per a allò altre. Perquè la política és això, deia, treballar per a la ciutadania, per als autònoms, per als qui ara no poden aixecar la persiana. Frases fetes i automatitzades. Focus, declaracions. I pim-pam-pum, perquè a cada frase de Cantó, venia el contrapunt de Compromís i de Podem: “Aquests seran els pressupostos més botànics de la història –deien–. No necessitem Ciutadans per a aprovar-los.” Finalment, Toni Cantó i el seu grup es van abstenir. Divuit vots irrellevants.
I un mutis.
