30.07.2015 - 06:00
Bernat Puigtobella: Ara fa 30 anys d’Els camaleons també paguen. Com vas descobrir la teva vocació de dramaturg?
Toni Cabré: A casa, des de petit, jugàvem a fer teatre. El meu pare n’era un bon afeccionat. A les golfes hi teníem un teatre on hi actuàvem. També fèiem titelles i anàvem a la Sala Cabanyes i, després, al grup de teatre independent Xaloc de Mataró. Allà vaig decidir de continuar fent teatre. No em veia d’actor, ni de director. Vaig optar per l’escriptura dramàtica.
I aquesta obra de quin impuls parteix?
D’una lectura apassionada d’El nom de la rosa i d’un llibre d’història de la ciència on vaig descobrir un llegendari monjo, Berthold Schwarz. A través d’aquest personatge ideo una història que em permet parlar de la responsabilitat individual. Crec que som responsables d’allò que fem, encara que altra gent faci el mateix.
El personatge de Berthold Schwarz és la figura que encarna aquesta idea de responsabilitat individual
Efectivament. És un home que inventa la pólvora de canó quan a la Xina i altres indrets ja la coneixen. Quan el condemnen, ell intenta salvar-se argumentant que, sense la seva contribució, la pólvora també existiria. No l’exculpa aquest argument. Però no avançaré el final de l’obra…
Ara fa 30 anys i has confiat a Núvol la reedició del text. En què creus que pot interpel·lar el lector d’avui?
En molt. El tema de fons és vigent. Vivim en un món trasbalsat on tots hem de prendre consciència i actuar. La crisi general no pot ser excusa per deixar-se arrossegar i no prendre partit. La responsabilitat és de cadascú. Les grans gestes col·lectives es nodreixen de la convicció dels individus. Per això crec que l’obra interpel·la directament l’espectador d’avui. Tant de bo que a través de Núvol interessi força lectors i, sobretot, companyies que la vulguin dur a l’escenari.
El pròleg de Xavier Fàbregas va ser decisiu a l’hora de situar-te entre una nova fornada de dramaturgs catalans que van despuntar als anys vuitanta, com ara Joan Abellan, Enric S. Soldevila, Miquel M. Gibert, Lluís Anton Baulenas, Jaume Serra i Fontelles, Maria Josep Ragué… Podríem dir que ets l’únic supervivent literari d’aquella llista?
Ignoro per què els dramaturgs que cites —i d’altres que escrivien teatre a mitjans dels vuitanta com Francesc Pereira, Xavier Bru de Sala, Francesc Luchetti, Guillem-Jordi Graells…—, no van continuar. Potser sí que el recolzament de Xavier Fàbregas em va ser decisiu. Imagina’t. El crític de primera fila interessant-se per l’obra d’un autor desconegut, només pels valors que va saber veure en aquell text. És una actitud que trobo a faltar en moltes crítiques que llegeixo actualment. Sovint són més una exposició d’opinions personals que una crítica fonamentada. Jo no espero que els crítics m’expliquin els seus gustos —que en tenim tots els espectadors— sinó que amb el seu coneixement il·luminin l’obra teatral, valorant-ne virtuts i defectes. Crec que la feina del crític, del crític de debò, és la més difícil dels oficis del món del teatre.
Ets l’únic autor en actiu d’una generació que es troba ara perduda entre Benet i Jornet i Sergi Belbel. Per què creus que només has sobreviscut tu?
Jo no em considero un escriptor, sinó un autor de teatre. No sabria imaginar-me la vida sense escriure’n. I fa anys que vaig veure que, per guanyar-me la vida, havia de fer altres activitats: professor, informàtic, guionista, gestor cultural… Això em permet escriure alliberat de la pressió d’haver de triomfar, de rebentar taquilles. Jo decideixo sobre què escric, normalment un tema actual que em motiva, i m’hi poso. Potser això m’ha fet sobreviure.
Quina és la teva idea del teatre? Quina és la funció social del teatre?
Una experiència en directe, efímera, sempre és un fet social. Un lloc, una estona, per compartir amb l’espectador una visió de la realitat, interpel·lant-la, donar-hi la volta, jugant-hi… La meva idea del teatre és molt concreta i poc filosòfica, i segurament té a veure amb la meva formació d’enginyer. Intento mostrar la realitat d’alguna manera que remogui l’espectador. Una idea menys radical i profunda que la de Samuel Beckett, per exemple. No, no sóc Beckett. Ja m’agradaria!
La teva obra s’ha editat de manera regular però, tot i que s’ha estrenat en bona part i que té l’aval del món acadèmic, el món de la faràndula potser no t’ha integrat prou a l’escena catalana, una escena on cada vegada més els dramaturgs es dirigeixen les pròpies obres. Et fa por acabar sent un dramaturg literari?
Jo escric literatura dramàtica per a ser representada. Però sé que pujar a l’escenari és difícil. Primer cal difondre l’obra —amb l’edició en paper, al web Catalandrama, a Núvol…— i trobar el productor o companyia que vulgui muntar-la. Les meves obres, tard o d’hora, s’acaben estrenant. Força sovint em contacten professionals atrets per alguna peça. I el món amateur també em representa. I això que són obres d’una certa complexitat. No, no crec que se’m pugui considerar un autor només literari.
Potser t’ha faltat la complicitat d’un director. La Lluïsa Cunillé no seria el que és sense el Xavier Albertí i el Benet i Jornet sense el Sergi Belbel. Potser, en el teu cas, et falta un director fidel…?
Hi ha directors que m’estrenen, però no he estat capaç de sembrar aquestes fidelitats. Respecto la feina que han fet amb textos meus l’Ever Blanchet, en Joan Lluís Bozzo, l’Hermann Bonnín, la Teresa Vilardell, en Moisès Maicas, en Toni Casares… Estic obert a les propostes de qui s’interessi, però ni les busco ni m’hi sotmeto d’entrada. Quan escric no penso en directors. D’alguna manera potser sóc presoner de la meva llibertat.
Què en penses, del teatre que es fa avui?
Procuro seguir el teatre actual, especialment el que s’escriu a Catalunya. Crec que hi dramaturgs amb talent i ofici —que conec bé, alguns per haver-hi coincidit com a guionista a la televisió— que saben construir situacions dramàtiques i personatges. He vist escenes brillants de la majoria d’autors en actiu. Penso que és un magnífic moment per a la dramatúrgia catalana.
Has dit “situacions”, “escenes”… No obres senceres?
Una obra rodona és molt complexa d’escriure. Ho dic per experiència. Jo n’he publicat més de vint i, pel meu gust, una mica rodona només en tinc una: Oi?, el conflicte d’un bit informàtic que dubta. En general, trobo que les obres que veig o llegeixo estan massa pendents de què funcionin, que agradin al públic, que els productors les acullin a les sales. Amb les excepcions que calgui, crec que no sortim gaire de les comèdies costumistes, sentimentals, generacionals… amb finals tous, poc ambiciosos. Malgrat que és legítim i tothom pot escriure el que li sembli, trobo a faltar obres més arriscades i transgressores. Per què no escrivim com Koltès, Bernhard, Mamet o Pinter? Per què ningú no ha escrit un Luces de Bohemia sobre la Catalunya actual? Per cert, diria que Valle-Inclán no la va veure mai representada. I és teatre del màxim nivell!
Quin seria el teu mestre a l’hora d’escriure teatre?
De molts autors, n’aprenc. M’encanta la manera d’escriure de Pinter, per exemple. La manera de mostrar els conflictes sense explicitar-los fa que l’espectador en sigui còmplice, ho visqui. Hem de tractar els espectadors com a persones intel·ligents. Sempre ho remarco a les meves classes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Faig posar als alumnes el “què” volen dir en una columna i, en una altra, el “com” ho diuen. Si les dues columnes coincideixen, no hi ha un bon diàleg dramàtic. Si un vol dir a l’altre que l’estima i li diu que l’estima, anem malament. El subtext és essencial per a la dramatúrgia.
Aquí els actors deuen ser molt importants. T’han estrenat o han fet lectures teves actors i actrius de primera com Àlex Casanovas, Àngels Bassas, Lluís Marco, Victòria Pagès, Emma Vilarasau, Josep M. Pou, Jordi Boixaderas, Jordi Martínez, Laura Conejero, Laia Marull, Lluís Soler, Jordi Bosch… Què has après del treball amb els actors?
Els actors són la peça essencial de teatre. Quan un bon actor et representa o et fa una lectura dramatitzada d’una obra t’adones del que realment funciona i del que no. Procuro ajustar les obres després de sentir-les a través dels actors. I, quan em diuen que una frase o acció no funciona, sempre la canvio. Estic molt agraït de la generositat dels actors.
Penso que els teus textos tenen el seu subtext, però estan escrits d’una manera molt clara i correcta, gairebé sempre col·loquial, amb una construcció molt neta que deu facilitar la dicció dels actors…
Intento que el text flueixi, que sembli natural, orgànic. Però la construcció no és mai senzilla. I això els actors m’ho diuen. Recordo que en Lluís Marco em va dir en un assaig que un text meu no permetia a l’actor improvisar perquè, si et deixaves o canviaves una frase, el diàleg perdia la coherència. Sí. Són uns textos força sintètics i mil·limetrats. I també irònics, cosa que ho acaba de complicar. Recordo un altre actor que no entenia les ironies d’un text. Vam estrenar sense la majoria d’acudits. Deixar-los era un suïcidi.
La confiança amb els actors ha de ser absoluta. Però tu quan escrius un paper penses en un actor o actriu en concret?
Normalment no, però sempre hi ha excepcions. Vaig escriure una versió de La metamorfoside Kafka per a l’actor i amic Boris Ruiz. Aquesta tardor publico una obra, Lletra petita, que he ajustat d’acord amb el respir de les actrius que en van fer una lectura: Mercè Managuerra, Carme Callol, Mar Ulldemolins i Paula Blanco. I l’obra última que he enllestit, sobre una dona que descobreix la vida corrupta del seu marit, l’he escrita pensant en una actriu que naturalment no diré. Potser algun dia l’hi faig arribar… El que sí que faig quan em volen muntar és opinar sobre el repartiment. Ara mateix he desaconsellat l’estrena de l’última obra que he publicat, Les verges virtuals, perquè no n’he vist clar el repartiment.
És un ofici complicat, i sovint ingrat, aquest del dramaturg…
Ho he dit al principi. Jo escric teatre perquè em ve de gust. Tinc la complicitat d’editors —gràcies, amics d’Arola, de Lleonard Muntaner, de Pagès, de Núvol…— i poso la meva obra a disposició del món del teatre. I què si és complicat o ingrat? Ningú no m’obliga a escriure. A la Fira de Tàrrega del 1990, jo anava passejant amb un amic i ens vam creuar amb Joan Brossa. El meu amic el coneixia i em va presentar. “Mireu, Joan —li va dir—, aquest xicot és autor de teatre”. El poeta em va mirar amb aquella mirada tan especial que tenia i, sorneguer, em va dir: “Autor de teatre? Que no et passi res!” Realment, els mestres de debò aconsegueixen clavar-la amb ben poca retòrica.
Us podeu descarregar Els camaelons també paguen de Toni Cabré aquí.
