‘No cal anar a buscar refugiats per poder-los acollir, ja en tenim aquí’

A final d’abril del 2015, nou-centes persones van morir en un naufragi a la costa italiana, al canal de Sicília. Allò va provocar la indignació de molta gent, que no volia restar immòbil, i va fer néixer l’organització Stop Mare Mortum. Es dedica a sensibilitzar i formar la ciutadania per alertar sobre un problema que no s’atura i al qual encara ningú no ha trobat solució. La societat catalana ha demostrat prou consciència envers la crisi dels refugiats, tal com es va veure al concert de dissabte al Palau Sant Jordi. Però ara calen fets. Ho reclamen gent com Toni Borrell, portaveu de l’entitat. Durant el concert va ser un dels activistes que va pujar a l’escenari a denunciar la situació. Va fer-hi un discurs abrandat, el moment s’ho valia. Després de l’emoció de l’acte, hi parlem per a entendre les mancances de les polítiques d’estrangeria i saber qui té competències per a atorgar el dret d’asil i com es pot millorar l’acolliment dels nouvinguts.

—Quines són les mancances principals de les polítiques europees d’estrangeria?
—Doncs la principal, que és el nostre gran cavall de batalla, és la prohibició del trànsit de persones que fugen del seu país per causes diverses. No hi ha manera que puguin arribar a través d’una via legal i segura al país de destinació. Stop Mare Mortum té tres línies de treball: la sensibilització, la incidència política i la mobilització. I un dels elements transversals és l’establiment de vies legals i segures perquè aquestes persones es puguin desplaçar. Ara mateix ens trobem que els qui han de marxar de casa seva pels motius que siguin, han de fer-ho de manera irregular. Han de posar-se en contacte amb traficants de persones per poder arribar a Europa, perquè no tenen accés a les sol·licituds de protecció internacional en les ambaixades dels països d’origen.

—Poseu-me’n un exemple.
—Posem d’exemple una persona del Líban (Síria). Va a l’ambaixada francesa i diu que vol tenir accés a la protecció internacional, al dret d’asil. Li diuen que vagi a França a demanar-lo. Però amb avió no pot anar-hi perquè no s’expedeixen visats Schengen a aquests països. Tenen caducitat i saben que aquestes persones no tornaran. Aleshores, com ho han de fer? Els qui s’ho poden permetre paguen milers d’euros a traficants de persones.

—I si arriben al país de destinació i llavors els neguen l’asil?
—Poden ser enviats al CIE. Es troben en una situació d’irregularitat. Els priven de llibertat sense haver comès cap delicte. No tenir els papers en regla és una falta administrativa, igual que tenir el carnet d’identitat caducat. I això obeeix a una lògica racista. Són víctimes del racisme perquè habitualment al CIE hi van a parar després d’una batuda ètnica. A mi no em demanaran mai el carnet pel carrer.

—Un altre dels problemes que denuncia Stop Mare Mortum és que la legislació diferencia immigrants de refugiats.
—Nosaltres som conscients, perquè coneixem el dret internacional, que legalment hi ha una diferència entre ser una persona refugiada i una persona migrada per un motiu econòmic. Ara, creiem que no és pas pitjor haver de marxar de casa per un conflicte bèl·lic que per gana. Som coresponsables d’aquesta situació perquè fem una acció exterior determinada. Per això demanem que no es diferenciï entre persones migrades i refugiades perquè totes tinguin la possibilitat d’arribar a un país segur on puguin dur a terme el seu projecte de vida. Demanem vies legals i segures.

—Com?
—El dret d’asil, el regula la constitució espanyola i la llei d’asil, que és del 2009. No hi ha cap llei d’asil comuna europea. Per tant, qui decideix a qui dóna asil i a qui no és l’estat espanyol. En les disposicions addicionals aquesta llei dóna un termini de sis mesos per a desenvolupar el reglament i vuit anys després encara no s’ha fet. Aquest reglament podria permetre de demanar l’asil a les ambaixades i en dependències consulars, o bé regular qualsevol altra forma de via legal i segura, com ara visat humanitari. De fet, hi ha un article de la mateixa llei que diu que els qui es trobin en una situació d’inseguretat poden sol·licitar el trasllat a l’estat espanyol per tal de sol·licitar-hi l’asil. Això, sempre que el cos diplomàtic de l’ambaixada ho consideri oportú. Ho hem provat des de Stop Mare Mortum i no hi ha manera.

—Per tant, tot és a les mans de l’estat espanyol.
—Si el govern espanyol volgués, posem per cas, portar totes les persones que s’ha compromès a portar en el programa de quotes, ho podria fer. Perquè qui decideix qui entra en el territori estatal és l’estat espanyol.

—Fins ara Catalunya ha acollit 470 refugiats. A parer vostre, s’han fet prou esforços des de la Generalitat i els ajuntaments?
—La competència, aquest terme que s’ha posat tan de moda, perquè els refugiats arribin en territori de l’estat espanyol, clarament és del govern espanyol. Per tant, en aquest sentit, res a dir de l’actuació de la Generalitat i els ajuntaments. Ara, tot això és pensant d’anar a buscar refugiats a fora, però aquí ja n’hi ha molts. I la Generalitat sí que té competències per a acollir-ne. Per tant, no cal anar a buscar refugiats a fora si vols mostrar el teu compromís amb el dret d’asil i la lliure circulació de les persones. S’ha de garantir que les persones que estiguin en territori català tinguin unes condicions de vida dignes com una altra persona catalana. Ni més ni menys.

—I les tenen?
—Hi ha de tot, però algunes no. Tenim informació de persones a qui es nega el dret de la salut perquè es troben en una situació irregular. I també ens ha arribat algun cas puntual de persones que eren sol·licitants d’asil o persones migrades a qui es nega l’empadronament a segons quins municipis de Catalunya.

—Se’ls nega l’acollida.
—Bé, és que ‘acollir’ és un terme una mica ambigu. Aquestes persones ja són aquí i, per tant, ja han estat acollides. Ara podem tractar-los millor o pitjor. Garantir-los el dret a la salut universal, a l’educació i l’accés als serveis socials correspon a la Generalitat de Catalunya, i en alguns casos no es compleix. Una altra cosa que pot fer la Generalitat és fer un pla complementari al pla estatal que ja existeix. El pla estatal consta de fases diferents. Es pot estendre aquest pla als qui se’ls acabi, començant pels més vulnerables i que no han assolit uns objectius concrets. També als qui han quedat fora d’aquest pla i els han denegat la sol·licitud d’asil.

—Hi ha molts demandants d’asil a qui els el neguen?
—Set de cada deu. No és tan fàcil. I hi ha sol·licitants d’asil que esperen dos anys fins que no hi hagi una resolució. Ara mateix a l’estat espanyol hi ha 17.000 sol·licituds d’asil sense resoldre. I aquells a qui no se’ls concedeix romanen en una situació administrativa irregular i poden acabar en un CIE. I en aquest punt és on la Generalitat pot donar eines perquè aquestes persones puguin accedir a programes d’orientació laboral, tinguin facilitats per a accedir a un habitatge o puguin fer cursos d’idiomes que els facilitin la inclusió social.

—Hi ha incompetència en les institucions?
—Jo no en diria incompetència perquè això vol dir que no es fa res. Però sí que crec que es pot fer més. Les administracions sempre han de fer més que no fan, això òbviament, però en el cas de l’acolliment és necessari fer més.

—Compartiu la crítica que va fer Jordi Évole?
—Jo comparteixo el fet que és una qüestió de competències. Potser no hauria utilitzat la paraula incompetències, però sí que s’ha de dir que aquí ja hi ha persones refugiades i migrades, i n’hi ha que estan en situacions que no haurien d’estar. Per tant, en aquest sentit, entenc què volia dir en Jordi [Évole]. És important tenir en compte que no cal anar a buscar refugiats per a poder-los acollir, ja en tenim aquí. Hi ha persones refugiades que dormen al carrer.