20.09.2016 - 22:00
Divendres passat va morir la meva mare, la Rosita de la torre, com la coneixien els vells del poble, a Cornellà de Llobregat. Us deveu preguntar quina relació té aquesta intimitat amb Toni Albà, un actor que s’ha fet popular pels programes d’humor de TV3. Jo també m’ho pregunto. Però intentaré fer-me entendre. La meva mare sempre va ser una dona enamorada de la seva terra, fins i tot quan la malaltia d”Alzheimer havia corsecat la seva memòria en un grau que semblava capgirar la seva personalitat més profunda. No ho dic per dir: ella i el meu pare van ser d’aquelles persones anònimes de la història de Catalunya que, tot i ser conscients de viure en una dictadura, van criar els seus fils, el meu germà i jo, en llengua catalana. No com una heroïcitat, amb estricta naturalitat. Al contrari que aquells burgesos que parlaven en castellà per no incomodar el règim, ells, des de la seva humilitat, feien que la nostra família s’expressés en català perquè no haurien pogut fer-ho de cap més manera.
Ella havia arribat a Cornellà amb els seus pares als anys trenta; i, quan als seixanta el Baix Llobregat va començar a acollir tants i tants immigrants espanyols que només parlaven castellà ens va ensenyar, sense voler-ho, una lliçó de convivència. A casa vaig mamar la tolerància. Al nostre barri se sentia el català i l’espanyol, se sentia –i se sent– molt més l’espanyol que no el català, però no hi havia problemes. O no sempre. La meva mare, ja de gran, va haver de posar-se a estudiar i va entrar a treballar a la Seguretat Social on, entre altres coses, ajudava els metges de l’ambulatori a omplir receptes. I parlava indistintament en una llengua i en una altra. Explicava que, un dia, un senyor li va dir cridant i enfurismat que li parlés en castellà i que ella li va respondre, amb la seva veu aguda i càlida: ‘Que raro, me había dado la sensación de que era usted una persona inteligente.’ Sempre concloïa contenta dient que, després d’haver-lo atès, aquell senyor s’havia disculpat. Perquè al barri tots ens fèiem amb tots.
Tal volta he recordat coses de la meva mare només perquè tenia la necessitat de fer-ho, ja em perdonareu, i potser no aconseguiré arribar a la paràbola que, per mitjà de la seva actitud vital, voldria explicar. Ho procuraré. La meva mare era catalanista, ja ho he escrit, sempre havia votat Pujol (almenys l’Alzheimer va servir perquè no arribés a comprendre la magnitud de l’estafa d’aquell home i del partit que el suportava) i suposo que s’hauria convertit en independentista si la malaltia no hagués anat derruint la meravellosa persona que va ser. Però mai no va ser sectària. S’estimava la Catalunya profunda, la del poble de Cistella de la seva mare, però també s’estimava la Catalunya d’aiguabarreig lingüístic i ideològic del seu Cornellà, d’aquell poble que va veure tan transformat en pocs anys.
Quan Toni Albà promou un pregó alternatiu al que la legítima alcaldessa de Barcelona ha encarregat a Javier Pérez Andújar per a obrir les festes de la Mercè d’enguany contravé aquell esperit de concòrdia que la meva mare va practicar i ens va ensenyar a practicar. Quan Toni Albà suggereix que la paròdia que ha anunciat, disfressat de Felip V, s’equipararà a la de l’escriptor de Sant Adrià del Besós insulta la intel·ligència de tots els catalans. Quan alguns polítics i molta gent s’apunten a la demagògia de l’actor contribueixen a una falsedat que pot tenir conseqüències perilloses. Primer de tot perquè el Borbó no era català i en Javier sí que ho és. I els independentistes que fan caceres de bruixes dels qui no pensen com ells em fan tanta por com… (permeteu-m’ho, no acabaré la frase per no dir-la massa gruixuda).
Ho he escrit manta vegada, jo discrepo en algunes de les coses que ha escrit Pérez Andújar, però té tot el dret de dir-les, perquè és tan català com l’Albà i perquè és, pel cap baix, tan demòcrata com aquell actor. Un dels enemics de Catalunya és, al meu entendre, l’estat espanyol i els qui impedeixen que tots els catalans decidim què volem ser com a poble. Però, malauradament, van sorgint moltes altres veus que provenen de l’interior del país les quals, elles també, representen la foscor dels qui no volen comptar més que amb els qui pensen com ells. Això té un nom, però jo aquí no el diré. Ja s’ho faran!
Jo no aniré a escoltar cap pregó, entre altres coses perquè és una manifestació antiga que podria haver-se extingit. Però si hagués d’anar a un dels dos, triaria el de Javier Pérez Andújar. Primer que tot, perquè prefereixo escoltar algú que escriu coses incòmodes per a mi i per a la societat en què visc que no aquells que només volen fer riure amb astracanades buides d’ideologia. La nova República Catalana no necessita bufons a sou del poder, sinó discussions profundes. Per mi és molt més creïble algú que parla de tots els problemes dels catalans més desvalguts, digui coses amb les quals estigui d’acord o no, que no aquell que els darrers anys ha viscut de fer imitacions insípides del rei espanyol per a la televisió pública catalana. Albà és un símptoma evident de la banalització que fa temps que arrossega el meu país. Si algú pensa que les imitacions de l’Albà són cap atac al sistema espanyol és que viuen en el país de ficció que ell mateix ha ajudat a crear. En un paràgraf dels llibres del Javier hi ha més pensament i contestació que en tots els monòlegs del ha! ha! ha! que l’Albà ens ha endinyat amb el suport de diners públics.
Bé, amb un record intens per la meva mare i pels valors de catalanitat que, des d’un barri obrer estant, ens va lliurar, prometo que no veuré cap resum de l’actuació de l’Albà. No fos cas que el bacil de sectarisme i de banalització que suposa aquesta iniciativa acabés contagiant-me. La independència l’hem de construir amb tots, no a pesar de tots. I bromes, les justes.
