Toni Aira: “Els punyals volen a les tertúlies”

El periodista Toni Aira i Foix (Barcelona, 1977) ha publicat una desena de llibres dedicats a la comunicació política, el seu àmbit d’especialitat i del qual n’és un dels especialistes al nostre país. Professor universitari, col·laborador d’uns quants mitjans, com ara La Vanguardia, TV3, RTVE i RAC1, va debutar l’any 2022 en la novel·la negra basada en fets reals amb Cos a terra, en què feia la primera aparició un personatge amb un perfil molt semblant al seu, a mig camí del periodisme i la política, Max Margarit. La seva segona novel·la, Mort en diferit (La Campana), no només recupera al seu alter ego, sinó que l’introdueix en el món de les tertúlies, un espai que Aira coneix molt bé, i sobre el qual en parlem a bastament en aquesta entrevista.

—Volia començar pel final, pels agraïments. Doneu les gràcies als vostres pares perquè us van comprar llibres de misteri, i a les germanes perquè no us els van fer malbé.
—Elles es van incorporar a la lectura més tard, perquè hi ha molta diferència d’edat. Però, la veritat és que Agatha Christie, Georges Simenon, G. K. Chesterton, Andrea Camilleri i Arthur Conan Doyle han estat una companyia immensa. I, a més, m’han creat un imaginari i una aproximació al món del misteri que, al final, amb el temps, ha anat derivant en això que faig ara, que és alguna novel·la del gènere.

—De llibres n’heu publicats molts, però bàsicament de comunicació i política, les vostres grans passions. Aquest és el segon que publiqueu d’aquesta altra passió, el gènere negre.
—D’apòcrifs ja n’havia fet abans. Fins i tot, de petit tenia un diari personal, novel·lat en clau de misteri, en què assassinava professors i alumnes. Hi deixava anar la bèstia…

—Al panteó del gènere situeu Agatha Christie?
—L’anomenada dama del misteri té una obra immensa, que em va entretenir molt en un moment donat. De petit, era un nen que no gaudia massa de jugar amb els altres nens. La mare em feia sortir, però no tenia cap problema a quedar-me a la meva habitació. M’ho passava bé en el meu sancta sanctorum i l’amiga Agatha sempre hi era. Perquè, de fet, ella també tancava molt els seus personatges en espais reduïts…

—Vau debutar en la novel·la amb Cos a terra, en què vau crear aquest personatge, Max Margarit, un assessor polític que s’assembla molt a vós.
—Hi ha una part de la criatura, sí. Però ell ha estat més temps assessor que jo. Tot i que també hi ha estat poc, després de veure la fauna i flora amb qui havia de coexistir i les dificultats per a sobreviure, ja n’ha tingut prou. El fet és que s’ho passava millor fent d’assessor que de tertulià, que és un fet sobrevingut que porta malament. Ho fa a contracor. El que es veu obligat, en tots dos llibres, és a resoldre el misteri, un assassinat, amb el que treu a passejar la seva ànima de detectiu, que també tenia de petit, a partir d’aquestes lectures, i de la seva fascinació pel món dels detectius.

—A vós no us ha tocat mai això de fer de detectiu?
—No, malauradament, o potser per fortuna. Alguna campanya electoral, alguna tertúlia. Però mai no se sap, perquè amb això dels tertulians… [Riu]

—Hi ha molts punyals?
—Per l’esquena, com al film de Daniel Craig, en què interpreta el detectiu Benoit Blanc, i que va tenir com a continuació Glass Onion. Els punyals volen a les tertúlies, però tot queda en la metàfora, segons que he vist fins ara.

—Parlàveu d’assessors que esdevenen tertulians, i a vegades ho hem vist a la inversa. En un país sense estat com el nostre, les tertúlies i la política fan de portes giratòries?
—La veritat és que tinc un munt d’ex-companys tertulians, si podem referir-nos-hi així, que han acabat en la política, i avui són diputats a Madrid, diputats del parlament de Catalunya, secretaris generals, fins i tot algun conseller. No sé si m’he perdut alguna cosa, o és que quan anunciaven tot això jo estava despistat. Ara bé, tampoc no hauria agafat aquest tren. Molts tertulians aprofiten la plataforma com a trampolí per a fer política, i això ja ho notes perquè tu vas a fer una tertúlia i veus que l’altre està fent un míting o que s’està posicionant políticament. I a la inversa, molts polítics acaben els seus dies fent de tertulians, perquè quan se’ls acaba l’època de la notorietat que dóna la política, necessiten un succedani com el que ofereix el món de la tertúlia.

—Quan vau començar a participar en tertúlies, vós?
—Fa poc, l’Ariadna Oltra em va recordar quan havia començat a participar en les tertúlies dels Matins de TV3, quan era director del Singular.cat, avui ElMon.cat, i els socis capitalistes em van demanar que donés visibilitat al diari. Era pels volts del 2007-2008.

—Això són divuit anys, pel cap baix. N’heu vist de tots colors, m’imagino.
—He vist un món que ha canviat moltíssim. Un cert món en decadència, que no és només el dels tertulians, sinó que és el dels mitjans de comunicació clàssics en general. Eudald Carbonell diu que estem abocats a l’extinció perquè la humanitat som una espècie imbècil. I sovint tinc la sensació que, aplicat al món dels tertulians, nosaltres som responsables de la desgràcia que està per venir i, amb major o menor mesura, de la decadència o el declivi de la influència dels mitjans de comunicació clàssics, els seus protagonistes.

—La mirada del llibre i del mateix Max sobre les tertúlies és força desencisada.
—És que són com The Walking Dead o El sisè sentit, que els personatges són morts i no ho saben. No dic que, com a gènere, i com a productes, estiguem morts del tot, però la veritat és que hi ha molta gent que continua creient que té una influència que ja no té. Recordo quan vaig començar que hi havia unes taules mítiques amb Juan José López Burniol, Manuel Milián Mestre, Rafel Nadal, Antoni Puigverd, Lluís Foix, Milagros Pérez Oliva –que encara aguanta–, Magda Oranich, Gemma Calvet… El “star system” de tertulians que hi havia en aquell moment, en un moment a punt de col·lapsar, com va ser la crisi econòmica i financera del 2008. Llavors, la feina de tertulià es va devaluar moltíssim, econòmicament, i molts van decidir de baixar del vaixell.

—Abans d’arribar al començament de la crisi, fem memòria. Quan comença a agafar embranzida el gènere, què fa que ara sigui impossible de pensar un matinal de ràdio, un magazín de tarda o un programa de nit sense la inevitable tertúlia?
—Tot té un punt d’influència nord-americana, com en tantes altres coses. Als Estats Units ha triomfat moltíssim, però també a França i al Regne Unit, sobretot al voltant de la política. No és el mateix un periodista expert, un comentarista, un analista o un tertulià. Són espècies diferents. I si al principi l’anàlisi el feien comentaristes experts, ara ja són directament tertulians. Ara crec que n’hem abusat massa, d’aquesta figura, perquè és una manera d’omplir hores de ràdio i televisió molt econòmica, que t’evita d’agafar un equip i sortir al carrer. Són força econòmics, els tertulians, si t’ho mires bé. Omplen hores i surten bé de preu. En els anys de la crisi hi va haver una hiperinflació de tertúlies, que a més s’omplien de gent de partit que no cobraven, però hi anaven a fer la seva falca. D’això se’n va abusar.

—Els anys del procés van ser els moments àlgids del tertulianisme català?
—Els moments de més saturació, segurament. I ara en vivim les conseqüències,
perquè som una societat que no tenim terme mitjà, i tot ha de ser llei del pèndol. Van passar uns anys que tu deixaves el senyal posat del Tribunal Suprem durant el judici del procés, i tenies audiències de Champions. Ara toques el tema polític i la corba d’audiència cau al soterrani. I, per tant, ens hem passat d’un excés a un altre. Però encara no han desaparegut, les tertúlies.

—Vós encara hi participeu.
—Hi ha morts que creuen que estan vius, i n’hi ha que els donen per morts i encara no ho estan. Els darrers anys de la seva vida, el meu avi deia constantment que s’acabava el món. El món realment s’acabava per a ell. I això molt sovint també ho pensem. Tot està arribant al col·lapse. L’extinció tard o d’hora arribarà. Ara, amb els mitjans de comunicació tinc un temor especial. La raó és que ara està pujant una generació que pot viure en bombolles completament al marge dels mitjans clàssics, que quan creixi ja no s’incorporarà al consum del paper o de la televisió.

—Les tertúlies tenen un nínxol generacional?
—Les tertúlies televisives, sí. Però ara veig joves que són influenciadors i el que fan són programes de televisió o programes de ràdio com els de tota la vida. Canvia el suport o el mitjà en què es projecta. S’acabaran incorporant al circuit clàssic dels mitjans i els mitjans els sabran atreure per no morir? Podria ser, perfectament. De fet, els mitjans han sobreviscut a conjuntures pitjors.

—Hem passat d’unes tertúlies que servien per a fer-se una opinió, a unes altres que serveixen per a reforçar les idees prèvies sobre un tema?
—És l’efecte cambra d’eco, que està àmpliament estudiat i que passa sobretot a les xarxes socials. Ha passat sempre, però ara tenim més possibilitats de sofisticar-ne l’efecte. Abans, hi podia haver gent que llegís l’ABC i escoltés la Cope o bé llegís El País i escoltés la SER, i es feien un món amable en el qual es reforçaven els plantejaments que tenien, molt més que per a contrastar idees. Ara les xarxes socials ho han exacerbat moltíssim, i ho han perfeccionat, ho han sofisticat, i això és el que ens trobem. Amb el món dels tertulians passa una cosa similar. Al llibre plantejo un ventall d’estereotips, que lliga amb l’imaginari que podem tenir tots. Tothom té el tertulià a qui mataria o a qui odia profundament.

—Exagerat o no, els estereotips a l’hora de conformar tertúlies han funcionat, no?
—Una tertúlia no pot ser un balneari. Ha d’existir una controvèrsia, ha d’existir un contrast. Si no n’hi ha, acaba essent com aquelles tertúlies d’extrema dreta espanyola, on tots estan d’acord i només hi ha discussió per veure qui la diu més grossa.

—Un tertulià expert, Joan López Alegre, deia en un llibre seu que el tertulià havia de parlar de tot sense saber de res…
—Aquesta és una altra caricatura que persegueix el tertulià. N’hi ha que sí que ho fan, i ho he viscut amb alguns tertulians que no saben en quin món viuen, ni els interessa i, el més fort de tot, és que en fan ostentació. Arriben i no saben ni què ha passat aquell dia. Alhora, hi ha gent molt entenimentada, amb la qual aprens moltíssim. Quedar-nos amb els galtes seria un excés.

—Heu aprofitat per portar a terme alguna venjança?
—Hi ha gent que em diu que tinc molta paciència, que no sap com puc aguantar segons què. El fet és que la processó va per dins d’una manera bàrbara. Hi ha molts moments en què en diries quatre de grosses. Però no ho pots fer, perquè si perds els nervis, ja has perdut. He tingut poques vegades un sentiment tan agradable com el de treure de polleguera algú des de la calma aparent més absoluta. Per poder deixar-la anar i tancar la boca algú, val més anar-hi ben preparat.

—La tertúlia té un punt de teatre?
—Evidentment, la televisió, com la vida, té una part de teatre molt important.
El que passa és que tenir una càmera al davant ho alimenta. Encara que no ho sembli, els tertulians, com els polítics, no som gaire diferents de la resta. La grandesa i la misèria del tertulià és la grandesa i la misèria de l’ésser humà. Quan has treballat en mons com el Barça, la política, la universitat i els mitjans, veus com la grandesa i la misèria despunten molt més com més a prop estàs del poder o creus estar-ne. I no diria que als mitjans sigui on he vist la gent perdre més el nord.

—Es pot llegir la novel·la en clau?
—Aquest llibre té el misteri típic d’una novel·la d’assassinats, en un espai colgat de neu, com a La Ratera d’Agatha Christie, però s’hi afegeix la juguesca amb el lector d’endevinar els personatges reals que s’amaguen rere els de ficció. I en escriure-la, has de deixar pistes, però també algunes de falses, que despistin el lector. Perquè no hi ha ningú que sigui 100% real. Més que res, per un instint de supervivència, perquè després he de tornar a les tertúlies!

—Com que l’espai on els tertulians queden tancats són els estudis de Sant Cugat, feu un record nostàlgic de La Barberia, una de les tertúlies més mítiques d’entre les tertúlies mítiques.
—En Max diu que el va influir molt quan era jove, i aquí hi ha un altre punt de contacte amb mi. Una tertúlia en una barberia, on es parlava de futbol i de política, i on quedava reflectit l’oasi català tan bescantat i tan enyorat. L’oasi era Jaume Camps, de Convergència, que va superar Jordi Pujol com el diputat més longeu del parlament, Jaume Sobrequés, Francesc Baltasar, Enric Lacalle i, més tard, Ernest Benach, i el contrapunt del perico Carles Canut i en Pitu Abril donant joc. Ara no es podria fer, entre altres coses perquè només hi havia homes.

—No situeu l’assassinat a TV3, sinó a TVE de Sant Cugat, un espai que coneixeu bé.
—El conec bé i me l’estimo, perquè ha estat una casa que ha tingut molt de pes en l’audiovisual fet en català, malgrat no ser prou reconegut aquest paper. Però, a més, aquell edifici de ciment, que sembla de The Brutalist, enmig d’un polígon, una nit d’hivern, és veritablement inquietant. L’entorn és molt atractiu per a fer el que he intentat fer, que l’edifici sigui un personatge que t’admiri, però que també t’inquieti en certs moments.

—I ara és un espai on sembla que passaran coses, no?
—Sí, haurien de passar. I, perquè passin, hi ha d’haver pressupost. Seria fantàstic que TV3 tingués un competidor públic en català, però només ho serà si té el pressupost necessari, que hauria de ser molt alt. Trobo que la competència sempre és bona, i TV3 ho haurà de viure amb esportivitat, sense relaxar-se, perquè les televisions públiques tampoc no són el que eren fa uns anys. Televisió Espanyola Sant Cugat ha fet grans produccions, i abans no existís TV3 ja havia aportat a la llengua en català amb grandíssims programes i moments mítics, com ara el doctor Caparrós i tants més. Aquesta idea no hauria sortit mai de Pedro Sánchez, però com que depèn dels partits independentistes que estiren per totes bandes i, en aquest cas, Junts ha estirat per aquí, ha dit que s’ha de fer. Ara, els socialistes són experts a signar coses interpretables. De moment, han signat això i ara li haurien de destinar un pressupost, que és el que ens apuntarà la veritat de la cosa.

—Finalment, hi haurà un tercer llibre protagonitzat per Max Margarit?
—Quan els editors de La Campana em van proposar que escrivís una novel·la de misteri, que en realitat era el que feia temps que esperava que algú em proposés, ja vam parlar d’una trilogia. Qui llegeixi Mort en diferit sabrà en quin entorn es mourà al tercer llibre. Un entorn que he gaudit i he patit, com els mitjans de comunicació, com la vida mateixa.