Tonetxo Pardiñas: “El Micalet no deixarà d’eixir al carrer per reivindicar la llengua, la història, els drets de la gent i de país”

Fa uns dies, la Societat Coral el Micalet feia pública una nota de premsa per denunciar els atacs, l’assetjament i l’assenyalament de què és objecte. Ja fa anys que l’entitat més que centenària rep els embats de la dreta i l’extrema dreta anticatalanista, però ara, la direcció ha considerat que era el moment de fer-ho saber. De denunciar-ho, de presentar dades i papers contra les mentides, i de tranquil·litzar les famílies dels més de dos-cents alumnes que passen cada dia per l’escola per estudiar música.

En parlem amb el president de l’entitat, Tonetxo Pardiñas, que explica que arran de les obres de reforma que es van fer ara fa vint anys, l’ajuntament de Rita Barberà va fer l’impossible per provar de tancar l’entitat per mitjà de tripijocs administratius, per exemple. Pardiñas remarca que el Micalet és, per damunt de tot, una entitat cultural que no demana el carnet a ningú, i que l’únic que sí que es demana és respecte a les idees.

—Aquesta setmana heu denunciat uns atacs reiterats i un assenyalament contra l’entitat. Podeu concretar d’on vénen, aquests atacs?
—Estem acostumats a tenir agressions de tota mena. Verbals, administratives, ací tenim visites… Però del 2015 ençà, s’ha articulat una dinàmica segons la qual diferents partits de la dreta, no especifiquem quins, perquè són tots, ens comencen a atacar de manera molt exacerbada.

—Visites?
—Quan hem fet certs actes ací, hem tingut la visita d’España 2000 a la porta, per exemple. En algun moment ens han trencat vidres, ens han posat silicona als panys… Eixes coses. Ara no és això, ara ens ataquen per les subvencions. Es vol donar la imatge que tothom que ve ací és gent molt polititzada que ve a fer no sé què. Però la realitat és que la major part són famílies que ni tan sols estan implicades políticament. Els fills vénen a estudiar o a participar en les activitats. Això és el que sempre ha sigut el Micalet. Obert a tots. Solament s’exigeix una cosa, que és el respecte a la discrepància i a la diferència de la gent.

—A la comunicació doneu explicacions sobre les llicències d’obres i d’activitats. Us acusen de no tenir-les?
—Hem tingut un problema heretat del govern municipal del PP. Van tardar vint anys a tancar l’expedient de les obres quan vam fer l’edifici nou i vam reformar els aularis antics. Contestàvem tots els requeriments que ens feien els tècnics municipals, però van estar a punt de tancar-nos l’expedient un parell de voltes. La primera el 2013, quan ens van dir que el tancaven perquè no havíem enviat uns papers que ens havien demanat el 2002. Havíem lliurat tot allò que ens demanàvem i ho vam tornar a presentar. Resultava que durant anys eixien informes negatius perquè deien que no aportàvem documentació, però nosaltres no ho sabíem. Volien tancar la societat. Ens enviaven la policia local a fer inspeccions a hores com les dotze de la nit, quan estava tancat. Bé, que es veia la intenció. I quan vam arreglar la qüestió de la llicència van començar a atacar-nos de manera repetitiva per la qüestió de les subvencions i el conveni que tenim amb l’ajuntament.

—És paradoxal que ara rebeu menys diners que en alguns anys de govern de Rita Barberà.
—Ens critiquen un conveni de 25.000 euros de l’ajuntament quan n’hem tingut de 48.000. Va ser l’any 2007. Quan es van reobrir el teatre i l’institut, i vam passar de ser centre elemental a centre professional de música, va venir Alfonso Grau, que era vice-batlle amb Rita. Es va quedar i va assistir a l’enregistrament d’un disc amb peces de Salvador Giner. Es va establir el conveni dels 48.000 euros, que ens van anar molt bé, perquè era el moment que compràvem tot l’equipament i instruments de percussió, l’arpa, violoncel, contrabaix… També és cert que això va anar reduint-se fins a arribar a zero euros de subvenció.

—El Micalet és una entitat molt reconeguda que participa activament en moltes reivindicacions nacionals. Això no ho deslligueu dels atacs.
—No, en absolut! Arriba un punt que et fartes i has de dir-ho. Hem estat en silenci quan rebíem els atacs més forts, quan volien tancar-nos, perquè ens interessava que no s’alterara el ritme, que no interferira en l’expedient de la llicència i que s’activara la llicència d’activitat. La resta és un intent dels partits de la dreta d’atacar l’ajuntament de València d’esquena nostra. No critiquen el que fem, critiquen que ens subvencionen. Critiquen que subvencionen el catalanisme amb banyes i cua. Hem tingut atacs molt forts.

—El fet que ara s’acosten les eleccions pot ser un altre element que faça apujar el to dels atacs?
—Si mirem l’hemeroteca, veiem que hi ha un patró que es repeteix. Quan s’aprova el pressupost, quan es presenta i quan es justifica. Cada any hi ha tres o quatre dates en què som en el punt de mira. I no solament nosaltres. Hi som tots. Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana… Una altra cosa que ens ha dut a denunciar-ho és que sí que es pot preveure un augment d’assenyalaments quan s’acoste la campanya electoral. Avisem que determinades coses ja no poden dir que no les coneixen. Saben perfectament què hi ha. A partir d’ací, que diguen allò que consideren.

—Una de les coses que més enerva la dreta representada a l’ajuntament és la festa de la infantesa, les Magues de Gener.
—El primer any va ser bestial! Atacaven de manera personal les tres dones que havien eixit de magues, de la manera més barroera que et pugues imaginar. I a més, ho van moure a tot l’estat: m’arribaven notícies de Pamplona o de Galícia. Allò que els fa mal de les magues és el concepte. Un concepte me’l pots rebatre, però quan l’ataques, ataques les persones que el representen. Parlem del concepte, si me’l rebats, parlarem del teu respecte a la llibertat, a la igualtat o a la fraternitat o a la sororitat. Per ells tot s’hi val. Però no atacaven les magues, sinó el fet que l’ajuntament les haguera consentit.

—Enguany tornaran a eixir.
—I tant! El 15 de gener. Amb el recorregut des del Parterre fins a l’ajuntament. El lema serà “Salvem el planeta” i al final, cantarà Pau Alabajos. El primer any les vam fer tres dies abans de la cavalcada de reis. Per no interferir, l’any següent ja les vam passar al cap de setmana següent. Però això els és igual. Arriben a dir que la subvenció que ens dóna l’ajuntament s’inverteix sencera en la cavalcada de les magues. Ni de bon tros! Cap any s’han invertit tants diners en les magues. Hem de cobrir tot un any d’activitats. Mil activitats al llarg de l’any, amb aquests diners, amb les quotes dels socis, amb el que paguen les famílies, perquè, repetesc, això és, bàsicament, una escola de música.

—Econòmicament, és autosuficient, el Micalet?
—Intentem ser-ho. Què ens descontrola? Si un any no hem de fer reparacions o inversions com les que hem fet ara, que hem canviat el fumeral de la cuina per adaptar-nos a la normativa, o l’elevador, per garantir l’accessibilitat a les oficines, tindríem estabilitat en els comptes. També hi ha el factor del retard de l’administració a pagar les subvencions.

—Quants socis té ara el Micalet?
—Hem tingut uns anys de baixada lenta, però gradual, i vam arribar a tenir-ne 570. Però ara en tenim més de 600. Hi ha hagut un canvi de tendència que esperem que es consolide i que puguem continuar augmentant. L’escola de música ha ajudat molt i esperem que l’escola de teatre també ajude. Enguany hem obert una línia en escoles, en infantil, perquè els més menuts vagen coneixent què és el teatre, que juguen amb el moviment i amb la psicomotricitat. Si aquesta escola de teatre agafa força, pensem que pot ser una línia per a augmentar ingressos i fer més socis.

—Quants alumnes té l’escola de música?
—Ja fa tres anys que hem obert la línia de l’escola de música, que és allò que realment va pujant. Tant en nombre d’educands com en les subvencions de la Conselleria com a centre privat. Subvencions per a tenir més professors i més alumnes. Tenim 160 alumnes a l’escola de música, 38 a l’institut i 32 a l’escola de dansa que fa Alimara.

—I també feu més activitats relacionades amb l’educació musical.
—Tenim les coraletes, el grup instrumental, l’orfeó, la rondalla, el grup de dolçaina i tabal. Tot això forma part de les seccions de l’escola de música.

—Les famílies dels educands han expressat preocupació perquè el centra estiga tan assenyalat?
—En algun cas, tensa una mica. Afecta més les persones conscienciades perquè es rebel·len contra aquests atacs. Els qui estan menys conscienciats opten per callar i no venir. I volem evitar-ho. El Micalet fa activitats docents. I punt! En cap cas es fa servir l’alumnat per fer cap altra mena d’activitat. Hi ha unes instal·lacions bones, un professorat bo i un ensenyament de qualitat. A partir d’això, qualsevol dubte que tinguen, que vinguen i els ho explicarem tot. Sóc el president d’ençà del 2003 i la línia ha sigut sempre molt clara. Som una Societat Coral. L’institut, l’escola de música, l’escola de teatre, són activitats docents. Però per molts atacs que tinguem, el Micalet no deixarà d’eixir al carrer, no deixarà de reivindicar la llengua, la història, els drets de la gent i de país.

—La mateixa documentació que heu enviat a la premsa l’heu enviada a entitats, partits i institucions. Heu rebut mostres de suport?
—De moment, encara som en el procés d’enviar-ho a tots i, per tant, és prompte per a rebre’n. En tot cas, hem rebut moltes respostes de suport a les xarxes. Moltes entitats, quan van llegir la notícia, no s’han esperat a rebre la nostra comunicació i s’han solidaritzat amb el Micalet.

—Abans us hem demanat pel nombre de socis, com han evolucionat el tarannà de la gent que ve?
—Quan vaig entrar, el 2003, el Micalet estava completament tancat cap endins. Els històrics encara arrossegaven el trauma del trencament amb Lo Rat Penat. I jo tenia clar que calia obrir-se, i és el que hem fet aquests anys. I és la línia que volem continuar seguint. Amb respecte per a tothom. Respecte a la diferència i a la diversitat.

—Després de Lo Rat Penat, sou l’organització més antiga de la ciutat?
—En un altre àmbit, potser la Reial Societat Econòmica d’Amics del País és més antiga. Lo Rat Penat és del 1870 i nosaltres tenim la data de constitució l’agost del 1893, quan es va dissoldre l’Orfeó Valencià i es va fundar l’Orfeó Valencià Micalet. Però tinc la idea que puguem buscar a l’arxiu dels cors de Clavé per mirar les revistes entre el 1860 i el 1893 si hi ha alguna cosa que marque la continuïtat. Si hi ha alguna data intermèdia per a poder dir que vam nàixer abans del 1893.

—La societat també dóna nom a un teatre i a la companyia que hi té la seu, que ofereix una programació íntegrament en català.
—El teatre valencià, si ha d’agrair res, és l’esforç que durant aquests anys fa la companyia de teatre el Micalet. València és molt complicada per a una sala que és completament en valencià. Tot el mèrit és de la companyia. Humilment, la societat intenta facilitar que estiguen ací. Jo pense que és necessari per a València. Nosaltres, des de la societat, continuarem col·laborant tant com puguem amb ells, però el mèrit és tot seu. És imprescindible que València tinga una oferta privada en català que fa més que l’oferta pública. La història del teatre a la ciutat de València és història de renúncies. Als anys setanta o vuitanta, jo encara no estava al Micalet, van venir Dagoll Dagom al Principal i els van demanar de fer dues sessions en castellà. Van tallar el contracte i se’n van venir al Micalet per fer-ho tot en català. Ara tots vénen al 50%, Dagoll Dagom inclòs.