Tomeu Penya: “El més important és que he pogut viure dignament de la música, cosa que no és gens fàcil”

El cantant Tomeu Penya és a punt de fer setanta-quatre anys i ens rep fent esport, caminant per la muntanya. Per a ell, tenir cura del físic és de les coses més importants, perquè sap que mentre les places siguin plenes i el seu cos aguanti, no deixarà de fer música. Enguany prepara nou disc i ja se n’ha pogut sentir alguna cançó, com “Banastres”. Ahir, dins la programació del Barnasants, va presentar-ne algunes més a la sala Luz de Gas de Barcelona, on va repassar tots els seus èxits. Parlem amb ell de com la seva vida musical, què n’ha après de tot plegat i, fins i tot, d’on va sortir el seu capell.

—Sou a punt de publicar un disc. Què hi trobarem?
—A final d’any presentaré el nou disc, ara vaig component-ne les cançons. Tan aviat com surten, la discogràfica ja les penja a les plataformes digitals. I la veritat és que tenc un estil que ni jo mateix sé definir, cada cançó és diferent de l’altra: tant pot ser més clàssic, rock and roll, country, de ball, una balada… Aquest disc serà igual, hi haurà tota mena d’estils.

—I de què parlareu? Les vostres lletres acostumen a ser particulars.
—Hi ha lletres divertides, molt sensibles, romàntiques, d’històries… Hi ha de tot. Però no m’agrada dramatitzar les cançons: si tenc alguna cosa seriosa per escriure, la intento escriure amb una mica d’ironia i alegria. El públic ja té els seus problemes, no cal que jo els hi canti. Les cançons sensibles i romàntiques sempre les faig amb una mica d’ironia i conya mallorquina.

—I de tot això ja en fa més de quaranta anys. Sou a punt de fer-ne setanta-quatre.
—Dic que faré 55 anys. Això és el que faig creure, per simpatia. Jo me’n trec dinou de cop, perquè si en digués vint, els comptes són més bons de fer! Res de 74, això no cal que ho diguis! [Riu.]

—Sigui com sigui, la música ha estat part de la vostra vida.
—Més que part. Des dels 11 anys he estat músic i des dels 15 m’hi he dedicat professionalment. Per tant, tota la meva vida ha estat música: des de la composició fins a fer versions de cançons per a fer ballar el públic. He fet de tot.

—I què és allò que més heu après en aquest camí?
—El més important és que he pogut viure dignament de la música, cosa que no és gens fàcil. A més, ho he aprofitat per viatjar pel món, sempre amb la guitarra. He cantat per aquí, he cantat per allà, com si fos un espontani. Vivia de collons amb la guitarra a les mans, tant a Alemanya, com a Anglaterra, com a Suècia, Dinamarca o Noruega. He après a estar damunt un escenari davant de tota mena de públic diferent.

—A què creieu que es deu l’estima i l’èxit que heu tingut tots aquests anys?
—És cert que la gent em té molt de respecte i molta d’estima. És un orgull per mi, sempre m’han fet cas. És ver que els primers anys a Catalunya van ser terribles, perquè jo era nou per a ells, la meva música també… I va ser difícil al principi. Però després, a poc a poc, la cosa va anar cap amunt, i fins ara. Jo estic molt orgullós de les cançons i d’on he arribat.

—En quin moment us veieu ara?
—Possiblement no havia estat mai tan reconegut com ara. Les xarxes socials i les plataformes han fet que tota la joventut que només havia sentit el meu nom hagi pogut escoltar les meves cançons. He ajuntat la meva generació amb la que és major que jo i la dels joves.

—I vitalment? Hi ha corda per a fer música?
—Mentre les places i els teatres siguin plens, n’hi ha per a tota la vida, fins que el meu cos respongui. Jo em cuido bastant, estic físicament perfecte, cantaré fins que no pugui o les places ja no s’omplin. Crec que hi ha Tomeu per molts d’anys mentre la salut em tengui bo.

—Hi ha cap moment de la vostra carrera que recordeu amb més enyorança? Dieu que allò més meravellós ho vau fer en el principi.
—D’enyorança en tinc cada dia i de cada actuació. Quan ets major, t’enyores de quan eres més jove. Però és una enyorança simpàtica, perquè encara visc tots aquells records. Continuu amb l’agenda plena i se’m tracta molt bé. Això vol dir que des de fa quaranta-dos anys cada dia he sembrat alguna cosa bona. I la sort és que he pogut fer de tot, fins i tot posar veu a una sèrie de televisió. Tot m’ha anat rodat dins la vida.

—Fins i tot recordeu amb molta estima una col·laboració amb Paco de Lucía.
—Ja érem un poc amics quan un dia que havíem begut bastant cava li vaig dir què podia fer perquè ell intervingués a una cançó meva. Em va dir: vull mitja dotzena de melons de Vilafranca. I, és clar, jo vaig quedar mort perquè pensava que anava de bromes i em demanaria milions de pessetes. No m’ho vaig creure d’un primer moment i vaig riure. Després, justament, em van ingressar per un problema que tenia a les cordes vocals i vaig estar uns mesos sense veure’l. De sobte, un dia em va telefonar i em va dir que a veure quan havíem d’enregistrar. Aquí sí que ja vaig quedar mort! I la veritat, que la vam enregistrar i va anar tot perfecte. Quan escolto aquella guitarra… ell em va fer un parell de filigranes –tot el que feia ell era filigrana. I li vaig dur una dotzena de melons.

—Viure de la música avui dia és força complicat. Com ho veieu a Mallorca?
—A Mallorca, només pel fet d’haver-hi crescut i poder viure-hi, ja has triomfat a la vida. Ser mallorquí és treure la loteria. Si els grups mallorquins són aquí i viuen aquí, és una pardalada sortir fora, no poden estar millor que a Mallorca… Però, és clar, dedicar-se a la música professionalment és molt, molt difícil. Gairebé impossible avui dia. Per sort, no parl del meu cas.

—Teniu una cançó titulada “Mallorca s’enfonsa”. És aquesta la realitat de l’illa?
—És una paraula i una cançó anecdòtica que, en el moment que la vaig escriure, feia colló la gentada i els cotxes que hi havia. Jo no sóc antiturisme ni antiningú, però estic a favor de la meva terra. És com l’idioma, jo no sóc anti cap idioma, però estic a favor del meu. I en aquell moment, amb la situació que es vivia, volia col·laborar amb el que jo sé fer, que és compondre i fer música, a veure si es regulava una mica la situació. No podia travessar ni el carrer principal de Vilafranca, perquè tot eren autocars, cotxes i gent! Vaig col·laborar a veure si la cosa s’arreglava una mica. Perquè, si no, Mallorca s’enfonsaria.

—Dèieu del català… Com veieu la situació de la llengua ara mateix?
—Ara és més fàcil. Als inicis, fa quaranta-dos anys, sí que era un problema. Directament, no existia: tot el que s’havia de fer havia de ser en anglès, castellà o alemany. Però en català, no. Estava deixat de la mà de Déu. Això era un problema. Ara és una mica de problema només. Jo cantava sol amb una guitarreta damunt els escenaris en català i no em feien ni puta cas. Gairebé se’n reien. I ara qui més qui manco canta en català i està molt ben rebut, tot i que encara falta. Però s’ha avançat, gairebé un 90% de quan jo vaig començar a cantar. I això és segur perquè ho he viscut i ho visc.

—Sempre vau veure clar que havíeu de cantar en català.
—Jo era un músic de revetlles i feia les meves cançons en català per als meus amics. Ens reuníem i vaig veure que hi havia un moviment, molt petit, però que hi havia un moviment a favor del nostre idioma. I la cosa va anar cap endavant.

—I de l’actualitat política, què me’n dieu?
—De la política ja en tinc el cul pelat; estic cansat de sentir promeses que només arriben tres mesos abans de les eleccions. Això ja em toca els collons. No m’interessa gaire. Jo sóc animalista i no crec que ningú mereixi el meu vot: sóc defensor dels animals i no estic compromès amb ningú més que els meus animalets i els dels altres.

—Hi ha veus que diuen que en Tomeu Penya representa la mallorquinitat. N’hi ha que diuen que en sou una caricatura. Què en penseu?
—Poden dir el que trobin, tothom té dret a opinar. Jo sé que se m’escolta molt, se m’estima molt i que totes les places són plenes. La gent ve a propòsit a Vilafranca per saber on visc i a conèixer-me. Si només sóc una caricatura… doncs mala sort. Però sóc alguna cosa.

—Al començament parlàveu de sexe en un moment que era complicat fer-ho.
—Sempre vaig pensar que allò que diem al taulell d’un bar ho podia dir en cançons. Per què no? És a dir, que podies parlar de sexe una mica verd amb els teus amics i amigues, però en canvi semblava un pecat dir-ho en una cançó. Jo vaig pensar que no, i vaig començar amb tota classe de sàtires sexuals. També les combinava amb cançons més serioses, com les de defensa de la terra.

—I d’on va sortir aquest capell tan representatiu?
—D’Alemanya! [Riu] Vivia per allà i feia concerts de música clàssica. Em vaig trobar un grup de mallorquins que eren directors d’hotel i tot d’una ens vam fer amics i em van contractar. Ells anaven amb les companyies de turisme a parlar i jo, entre mig i mig, els tocava la guitarra. El dia que partien cap a Mallorca –i jo cap a Dinamarca– l’amo d’un dels hotels em va dir que em regalaria un capell perquè tingués quelcom seu. Això va ser devers l’any 80. Me’l vaig posar i ja no me l’he tret més: alguna vegada quan no el duia la gent em demanava on era. De manera que l’he dut tota la meva carrera, canviant de model, de nous, de vells…

—Trobau a faltar algun reconeixement a les Illes Balears? Ho dic perquè, per exemple, Antònia Font té un premi Ramon Llull.
—No puc demanar res d’això, perquè fa molts d’anys que tenc molts reconeixements. Vaig ser dels primers de rebre el Premi Nacional de Música de la Generalitat, amb na Maria del Mar Bonet. I a Vilafranca tenc una plaça amb el meu nom de fa més de vint anys. He viscut tota la meva joventut musical amb una plaça al meu nom. No puc demanar més!